Editorial

“La meva feina i la meva passió em va predisposar a aquest canvi de mirada”

Màrius Serra és un escriptor molt conegut per a molts de vosaltres pels seus enigmes de Catalunya Ràdio, els Enigmàrius; els mots encreuats de La Vanguardia o la secció de Paraules en ruta del programa Divendres de TV3.

Viu al barri d’Horta, el mateix barri on tenim la seu central de l’AACIC CorAvant. “A Horta, m’hi he sentit sempre molt a gust. De fet vaig néixer a la plaça de Virrei Amat, a Nou Barris. Vaig estudiar als Salesians i veia Horta com un poble, un altre entorn i des que hi visc ha acabat sent un espai que m’ha seduït i m’hi trobo molt a gust”.

El primer contacte que des de l’AACIC vam tenir amb ell va ser per a l’organització de la jornada “Viure la vida conscientment, sortir enfortit després d’una crisi” al CosmoCaixa, del 14 de març de 2015, on ens va explicar el seu conte de La butaca i la importància del canvi de mirada…

Què significa per a tu el canvi de mirada?

El canvi de mirada és l’únic canvi sobre el qual tenim un poder complet. Això només ho veus un cop ja s’ha produït, però veus que els altres canvis són condicionats.

En el nostre cas concret, tenir un fill amb una diagnosi que, solament en néixer ens van dir que el més semblant que tenia era una paràlisi cerebral, vam haver d’aprendre a entomar i després a conviure amb algú que no podria progressar adequadament en tots els àmbits cognitius, de moviment, de la vida. Davant d’aquesta situació límit, que com a pares ens va deixar molt inquiets, vam haver d’aprendre a conviure-hi d’una manera individual, perquè per a més avinguda que estigui una parella és un procés individual i durant aquest procés hi ha un moment en què la solució de la situació requereix o provoca a la vegada aquest canvi de mirada. Assumir que la situació no és transitòria i que no es pot encarrilar en diagnòstic – tractament i guariment, que seria allò òptim, provoca molta angoixa; entres dins un món d’incertesa i has d’assumir que no hi ha final per aquest camí. Va ser post mortem que ens van donar la diagnosi concreta.

En tot aquest camí hi ha un moment en què fas un clic, el canvi de mirada: veus que aquella situació mèdicament o clínicament difícil i aquell neguit que et provoca l’experiència que estàs vivint no el canviaràs, però en canvi sí que tens tot el domini de la teva manera de percebre la situació i donar una certa llum a la manera que tens de mirar aquesta realitat. Convius amb la mateixa realitat d’una manera diferent.

Aquest canvi de mirada t’ha servit i et serveix per a les teves novel·les i el teu dia a dia?

Sí, clarament per ressituar el punt de vista: mirar-te les coses des d’una altra escala o perspectiva. Però a la vegada, la meva feina i la meva passió: la lectura i l’escriptura, em va predisposar a aquest canvi de mirada. Jo crec que la creació et predisposa a ser capaç de posar-te a la pell dels altres i, per tant, a sortir de la teva. Això et dota d’una certa capacitat de distanciar-te de tu mateix i fer el canvi de mirada: jo no he canviat, sóc el mateix que era, però he canviat el punt de vista. Si t’hi fixes, estem parlant d’un tema de perceptiva literària: qui explica la història i des d’on l’explica. La capacitat per deixar de ser nosaltres que ens permet l’art, la literatura, el cinema, el teatre… és també una garantia, gairebé una gimnàstica emocional, que ens permet mirar diferent allò que ens amoïna tant.

Però… qui és Màrius Serra?

En Màrius és una persona inquieta que intenta que cada setmana sigui diferent tot i que inevitablement s’ha d’organitzar a l’hora d’anar a gravar els seus enigmàrius, entregar els mots encreuats, visitar diversos indrets de Catalunya per al programa Divendres de TV3… Per a ell no hi ha cap dia tranquil: “ja estarem tranquils quan morim, la tranquil·litat és un infern”, afirma.

L’escriptor ens explica que aquesta setmana és a Matadapera amb la resta de l’equip del programa Divendres, un poble on hi té un gran vincle: “Hi vaig passar la infància (…) a l’estiu m’hi instal·lava amb l’àvia, perquè els pares tenien una sabateria a Virrei Amat (…) Aquests dies he passejat pels carrers i estan canviats: abans era un poble d’un carrer, el carrer de les botigues, que ara és de vianants i no hi poden passar cotxes (…) són vivències de petit que per a un nen de ciutat tot era nou i diferent”.

Màrius, et defineixes com una persona verbívora. Què significa ser un verbívor?

Aquesta és una paraula que creia que jo havia inventat per definir la gent que ens agrada molt la llengua. Igual que hi ha animals carnívors que mengen carn, hi ha animals herbívors que mengen herba o vegetal, hi ha els animals que mengem verbs, verbívors. Però dic que aquesta paraula creia que me l’havia inventada i ho vaig començar a escriure quan planejava fer el llibre Verbàlia, però vaig trobar un llibre en un llibreter vell dels anys setanta que es diu How to be a verbivor. Però si he de definir verbívor som aquells que trobem plaer en el joc verbal i en el coneixement no engavanyat de la llengua.

Parla’ns una mica dels enigmàrius… Com te’ls planteges?

M’he acostumat a funcionar a partir d’un calendari que sempre és flexible però que depèn de cada temporada. Jo els dilluns tinc ràdio, enregistro tots els enigmàrius de la setmana següent i faig la secció de recomanació de llibres amb la Mònica Terribas. Quan surto d’allà, ja tinc el cotxe a punt perquè em toca anar a algun indret de Catalunya amb el programa Divendres. Ara mateix, és el dimarts que faig els mots encreuats i els enigmàrius. Sempre els faig en blocs d’una setmana. Des dels anys noranta que faig els mots encreuats i sempre he intentat enllestir-los en un dia de la setmana per tenir la resta de la setmana per a l’escriptura, la lectura, alguna conferència o altres imprevistos que puguin sorgir. Psicològicament m’allibera molt del jou dels horaris, d’on sempre he intentat defugir. Sóc capaç de treballar moltes hores davant de la pantalla de l’ordinador amb la sensació que me’n guanyo unes altres.

On busques la inspiració literària?

Jo treballo aquí on som ara, a l’estudi/biblioteca/despatx. És veritat que si parlem dels enigmàrius o dels mots encreuats, és a dir, de la qüestió més estrictament de gènere, és aquí quan em poso en posició de treball davant de l’ordinador.

Però si parlem de la inspiració en termes més literaris, m’agrada sempre portar al damunt blocs de paper de treball i hi escric i la trobo en llocs molt diversos. Viatjant sempre he pres notes i m’agrada molt. Com un joc, com un text que avança sabent que hi haurà un moment que m’hauré d’asseure davant de l’ordinador i això serà a Horta.

Quan t’asseus i et poses a escriure els enigmàrius tens alguna idea al cap?

En els mots encreuats sí que parteixo de zero: fas la graella i comences a definir, però en els enigmàrius no. Des de fa nou temporades que vaig començar els enigmàrius vaig obrir un fitxer on vaig deixant paraules que defineixo als mots encreuats i que penso que poden tenir un funcionament i quan he de triar els cinc de la setmana en tinc molts d’entre els quals triar. En aquell moment si que afino molt la definició i el nivell de dificultat. A vegades amb un que tens se te n’acudeix un altre i després me l’apunto. I la prova d’això, més evident, que no depèn de mi i constato amb alegria, és que molts dels jugadors en generen. Hi ha una pàgina web dels t’enigmaires que el que fan és comentar el meu enigmàrius i se’n llancen els uns als altres i això em fa constatar la força germinal que té el joc de la llengua, és una clau que obre una porta que t’incita a fer-ne més tu. L’usuari acaba sent autor. I fins i tot se’n fan campionats!

I ara han sortit a la llum els jocs sisset, setsis, vuitquatre, vuitdeu. D’on sorgeix aquesta idea?

De la relació amb l’Oriol Comas, un gran amic des de fa molts anys i un gran expert en jocs. Primer vam fer el verbàlia, un tipus de jocs de paraules; després el joc de l’enigmàrius i ara han sortit quatre pots, dos de cartes i dos de daus. Alguns vénen de jocs que coneixem com el joc del penjat (vuitdeu) i altres són originals nostres i especialment estem molt orgullosos del sisset, que és un joc molt original que no en totes les llengües funciona: en català funciona molt bé perquè tenim molts monosíl·labs, és com el “cinquillo”, però totes les cartes són lletres. Tant l’Oriol com jo teníem la voluntat de crear jocs portàtils, assequibles i a l’hora incitadors per acostar-te la llengua com a font de plaer.

Els jocs acosten a la família per jugar amb la llengua…

L’experiència d’aquests anys és que cada vegada més em vénen a veure nens que m’escolten a la ràdio. Les endevinalles són una gran troballa per als nens: descobrir que hi ha coses ocultes i que tu les pots endevinar és la base de la transmissió cultural, tota la cultura és un camí de descoberta. El joc és intergeneracional.

La teva última novel·la acaba de sortir a la llum. Res no és perfecte a Hawai. Al principi de l’entrevista ens comentaves que fa més d’un any que la vas acabar i que ha anat passant els “filtres” de les diverses fases de correcció dels teus editors fins a sortir publicada. Ens pots fer cinc cèntims d’aquesta novel·la?

Res no és perfecte a Hawaii és una novel·la que està situada completament a l’illa de Hawaii i comença amb una operació immobiliària turística d’inauguració d’un centre amb l’excusa d’un congrés sobre el capità Cook.

La trama de la novel·la se centra sobretot en un jove periodista que ha perdut el pare i no sap ben bé per què i l’ha trobat sempre a faltar molt i focalitza tot el seu interès i una mica la pèrdua del seu pare en l’estudi del capità Cook, perquè ha nascut al poble que es diu Capitan Cook, justament a la platja on va morir el capità. El desenvolupament de la novel·la, que té molts avatars, fa que descobreixi el seu passat en el qual es barregen molts xocs culturals del que era la cultura dels setanta amb un cert alliberament de costums i una certa revolució d’hàbits que després ha vingut totalment sepultada per una cultura molt més centrada en el consum i en la creació de paradissos artificials com Hawaii, per exemple, que és en l’imaginari nord-americà el gran paradís.

Quan em documentava sobre el capità Cook vaig quedar absolutament fascinat amb tots els llibres de bitàcola, els quaderns de viatge, perquè el seu assassinat ha estat explicat per molta gent. Tots els seus homes van escriure unes memòries i cada un l’explica d’una manera una mica diferent. Això és molt fascinant com episodi històric. Dins de Res no és perfecte a Hawaii això és la dèria d’un personatge que intenta escriure sobre el capità Cook; però la novel·la succeeix tota al 2009, un any clau perquè Obama, que és fill de Hawaii, va ser escollit president dels Estats Units i perquè per a mi representa l’experiència que vaig viure la primera vegada que vaig anar a l’illa: és un món molt canviant i el vaig voler fixar.

Tens algun altre projecte futur entre mans? 

Sempre en tinc. He estat fent i treballant coses dins del món del teatre. L’escriptura té el seu ritme i a mi m’agrada tenir fronts oberts sempre fins que et llances completament a un. No acostumo a parlar dels projectes de futur fins que no estan ben lligats, però el projecte és continuar vivint com sempre:molt centrat en l’escriptura, i a partir d’aquí tota la resta és la vida, el que ens marca els camins i les pautes.


El conte de la butaca i el canvi de mirada d’en Màrius