Editorial

La Masiel Hernández i l’ovella… encarrilada!

“Com tens el genoll, Masiel?” La Masiel Hernández treballa a l’AACIC des de desembre del 2017. Porta la secretaria. Em van dir que s’havia fet mal al genoll. “Sí. Va ser aquest estiu, el juliol, jugant a voleibol a la platja. Però ja estic millor”. L’AACIC va presentar una sol·licitud al Programa de Garantia Juvenil. […]

“Com tens el genoll, Masiel?” La Masiel Hernández treballa a l’AACIC des de desembre del 2017. Porta la secretaria. Em van dir que s’havia fet mal al genoll. “Sí. Va ser aquest estiu, el juliol, jugant a voleibol a la platja. Però ja estic millor”.

L’AACIC va presentar una sol·licitud al Programa de Garantia Juvenil. És un programa de pràctiques remunerades per a estudiants que així adquireixen experiència laboral. “De les tres empreses que vaig triar, l’AACIC va ser la meva primera opció. I va ser la primera que em va trucar per fer una entrevista.”, diu la Masiel. El desembre del 2019 es va acabar aquell contracte-beca. No va haver-hi festa d’acomiadament! Perquè li van proposar si volia quedar-se. Va ser una conversa curta. Va dir que sí: “I aquí estic!”.

Em sobte que em digui: “El primer dia que vaig venir a l’AACIC, tothom em parlava en català”.

“És que la meva llengua materna és el castellà”, aclareix. Ni m’havia passat pel cap que el català no fos la seva llengua materna. El parla perfectament. De sobte em deixa anar: “És que sóc cubana!”. (Sorpresaaaa!). La Masiel té vint-i-vuit anys i va arribar a Barcelona amb els seus pares quan en tenia catorze. Així que ara mateix ha viscut tants anys a Cuba com a Barcelona! Ha estudiat Ciències polítiques a la Universitat Autònoma. “…i de l’Administració”, remarca ella. “A la carrera es fa economia, dret, s’estudia com funciona l’administració. He fet assignatures que són útils per treballar en una entitat com l’AACIC”.

Abans d’acabar la carrera, va anar als Estats Units. S’hi va estar dos anys! Per allò de reforçar l’anglès. En arribar-hi va comprovar que a Miami es parlava més castellà que anglès! Va fer de caixera en un petit, però prestigiós supermercat de productes espanyols d’importació. “Era un comerç molt conegut, però no tenia gaires oportunitats de parlar anglès en aquella feina, i no m’agradava gaire.” També va treballar en una entitat que ajudava persones en situació vulnerable a tramitar el “medicare”, el programa d’assegurances mèdiques per a persones amb pocs recursos que va impulsar el president Obama. “En aquesta entitat sí que parlava en anglès”. En l’aventura americana també hi surt un noi, però és una història que ja s’ha acabat.

Parlem de la seva feina a l’AACIC. “Què hi fas, en concret?”, “Estic a l’àrea d’administració, jo. Som cinc persones. Tenim les tasques de cadascuna ben definides. Així no ens trepitgem. Ara mateix porto la base de dades. És nova. Hi ha molta feina a fer. Estic traslladant les dades i comprovant que tot estigui actualitzat. A part d’això, gestiono el correu electrònic i el postal, faig el seguiment de les reunions de la junta i del patronat de CorAvant, controlo els rebuts, m’ocupo dels certificats, de la loteria de Nadal…”

“Què és el que t’agrada més de la teva feina?”, pregunto i ella respon: “Gaudeixo molt preparant la Festa del Cor al Tibidabo i a Port Aventura, i la trobada de famílies. I això que ens porta molta feina a totes. Pensa que normalment jo no parlo amb les famílies com ho fan les psicòlogues. A la Festa del Cor o a la trobada la gent se m’acosta, m’explica com estan i com els ha ajudat l’AACIC. És emocionant. Són uns dies esgotadors, però per mi són els millor dies de l’any.” La Masiel també ha passat moments delicats de salut. I no parlo del genoll. Fa uns anys va patir una trombosi… Però ja us en parlarà ella d’això, si s’escau.

“Amb les amigues comentem com ens va la feina. Diuen que he estat de sort, jo. Em sento recolzada, aquí. Alguna vegada que he sentit la necessitat de compartir alguna preocupació de caire personal, notava que m’escoltaven. Podem parlar de tot entre nosaltres. Les amigues diuen que això no és el normal a la feina!”.

Em sorgeix una curiositat: “Per cert, com és que vàreu venir a Barcelona en concret?” ,”Hi tenim una tieta. És metgessa. La mare i el pare són infermers, els dos.” Vaja! Se m’acut preguntar-li: “Amb tota la família dedicada a feines relacionades amb la salut, com se’t va acudir estudiar polítiques?”. Ella riu. Fa una riallada d’aquelles que s’encomanen. “Soc l’ovella descarrilada de la família”, diu. Ben mirat, però, la Masiel treballa en un entitat de l’àmbit de la salut. Pot ser moltes coses, però d’ovella descarrilada no en té res!

Per acabar, “On vas néixer en concret de Cuba?”, decidida respon: “A l’Havana”. “I què trobes a faltar del país on vares néixer?”, li dic i contesta: “Alguns familiars que tinc allà, les fruites, les platges i que celebren les petites coses de la vida, com que gairebé ningú té res, es comparteix tot en comunitat.”

La Masiel és la darrera incorporació a l’equip de l’AACIC. I n’és la benjamina.

 

 

Jaume Piqué i Abadal