Editorial

La Gran Onada

La columna del Jaume Piqué

La imatge d’aquesta pàgina és segurament la il·lustració d’art japonès més popular que existeix. Es diu “La gran onada”. Hi ha qui diu que representa un tsunami. Hi veiem tres barques de pesca i, si us hi fixeu, l’escuma de la cresta de l’ona es transforma en flocs de neu que cauen sobre l’inconfusible i harmònica figura del mont Fuji. Força. Fragilitat. Harmonia.

La primera onada

Darrerament se’n parla força d’onades. La covid-19 ha estat com un tsunami. El mortífer embat de la primera onada del desconegut coronavirus, desconegut SARS-CoV-2, es va aplacar mitjançant un confinament ciutadà forçós. Les dues primeres setmanes van ser una experiència insòlita. Aquella aturada inesperada va ser com un bàlsam. Quina imatge veure bestioles campant al seu aire pel mig dels carrers sense trànsit.

La Carlota, veïna meva, que té deu anys, va dibuixar un arc de Sant Martí en una finestra. A les vuit en punt del vespre sortia al balcó, com molta altra gent, i aplaudia en mostra de solidaritat amb el personal sanitari que atenia com podia, i el millor que sabia en aquell moment, les persones amb la síndrome respiratòria associada al coronavirus.

Les dues setmanes de confinament es van allargar quinze dies més, i uns altres quinze (i aquí vaig deixar de comptar-los, jo). A la quarta setmana d’enclaustrament domiciliari forçós, la Carlota ja no sortia al balcó a les vuit. Quan la veia, anava despentinada, com si s’acabés de llevar. I diria que torçava la boca, ai pobreta! Com podia queixar-me jo -desorientat, amb el son alterat, fart de notícies i de tot veient la cara d’amargor d’aquella criatura!

La segona onada

Escric això dies abans d’un semiconfinament proposat pel Govern per aturar la segona onada del SARS-CoV2. El viuré diferent, aquesta vegada. Si me’n surto ho hauré d’agrair al bon amic de l’AACIC i psicòleg Fèlix Castillo i a les xarxes socials. Sí, sí. Ja sé que aquestes xarxes són les calderes d’en Pere Botero a la terra: on s’hi cou el pitjor del pitjor. Però, ves per on…

A l’agost, vaig rebre una notificació de l’AACIC pel WhatsApp. Em deia que podia recuperar la xerrada virtual que havia fet el psicòleg Fèlix Castillo -el coneixeu, segur- sobre la “nova normalitat”, i que ara estava penjada al YouTube.

Saltar les ones a la platja

En Fèlix suggeria enfortir el nostre sistema immunitari per viure en la “cacarejada” normalitat de merd… (Piiiii). La fórmula? 1) Descansar bé. Res d’enganxar-se al mòbil fins que s’apaga el llum. 2) Menjar saludable. 3) Deixar de matxucar-se! En els països desenvolupats, set persones de cada deu practiquen el popular esport de tirar-se pedres a la pròpia teulada, diu el Fèlix. L’automatxuqueria és terrible pel sistema immunitari i per a qualsevol sistema.

En Fèlix ens proposa uns exercicis, com fa habitualment, per deixar de matxucar-nos, en aquest cas. El primer, és un exercici de respiració. Quan tinguis una estona en què puguis centrar-te -jo ara ho faig caminant pel carrer i tot-, inspira i expira, tranquil·lament. Quan notis que estàs pel que fas, tot inspirant, digue’t: “M’estimo”. Seguidament, deixa anar l’aire i deixa anar també tot el que calgui. Advertència: no hi donis voltes, diu en Fèlix, digue-ho i prou. El segon exercici és per fer quan tinguis una reacció d’aquelles en què t’automatxuques fins a quedar a l’alçada del betum de les sabates. Pregunta’t: “Si m’estimés, hauria reaccionat així?”. I no esperis cap resposta. Fes-te la pregunta i prou.

“No penseu que el fet d’estar bé, de trobar-vos bé, de tenir una actitud positiva és quelcom que decidim així de sobte i que en un moment tot canvia al nostre voltant. El fet de trobar-se bé, emergeix.”, diu el Fèlix. “Si feu aquests exercicis, observareu petits canvis al vostre voltant. És possible que hagueu de parar atenció per adonar-vos-en.”

El setembre vaig fer els dos exercicis amb certa regularitat. Un dia, poca estona després de fer el segon exercici, em va venir al cap que de petit, a l’edat de la Carlota, com em feia de feliç llançar me de cap al ventre de les onades a la platja. Veure com naixia i anava creixent mentre s’acostava, el pessigolleig a l’estómac quan ja la tenia just davant i com tot s’aturava quan m’hi llançava. Vaig sentir les mateixes pessigolles. (…) També vaig empassar-me aigua més d’una vegada. Aigua amb sorra! Ecs!

 

 

Jaume Piqué i Abadal

 

Torna a veure el Webinar Viure i sentir la nova normalitat, amb el psicoterapeuta Fèlix Castillo