Vaig néixer en una clínica de Manresa el 17 d’agost de 1955. Segons tinc entès, hauria d’haver nascut abans i, finalment, el metge va provocar el part i em va treure amb fòrceps. Poques hores després vaig començar a tenir dificultats per respirar i ja em van diagnosticar la malaltia.
Els meus pares vivien a Organyà i el metge del poble era cardiòleg, sempre he pensat que gràcies a ell sóc viva.
Els meus pares, la meva germana i jo ho vam passar molt malament, però jo tenia moltes ganes de viure i sortia viva de tots els ensurts que vam tenir. Amb dos anys em van voler operar a la Creu Roja de Barcelona, però vaig tenir una urticària i el metge ho va deixar fins als sis anys, cosa que sempre he agraït perquè així recordo l’experiència (no podia moure el braç esquerre perquè em feia mal la ferida).
Com a negatiu recordo que quan vaig tornar a l’escola, unes amigues em van dir que ja no ho eren perquè havia faltat molts dies a classe. Quina decepció tan gran! El següent curs vaig canviar d’escola, com ja estava previst, aniria amb la meva germana. No recordo cap problema fora dels normals, tenia dificultat amb algun menjar. Amb vuit anys, en un accident de cotxe vaig perdre el pare i això sí que va ser un desastre insuperable. La meva vida va canviar per complet i també la de la meva mare i germana.
Anava creixent, jo era una mica més infantil que les altres nenes, em costava estudiar. Gairebé amb dotze anys s’acostava la segona operació, no en sabia res, em van dir que m’operaven de les amígdales, i ho agraeixo, perquè si jo ho hagués hagut de decidir o saber-ho, m’hauria mort de l’ensurt. Ho van afrontar la meva mare i la meva germana que tenia cinc anys més que jo. D’aquesta també me’n vaig sortir, aquesta vegada em vaig quedar molt traumatitzada per la cicatriu pectoral, encara ara em molesta i no la sé veure com un senyal de vida.
Sempre he tingut molts dubtes sobre si val la pena patir tant per poder viure, però de moment encara sóc aquí. Tenint en compte la meva edat, considero que vaig ser un “conill d’índies”, en tot moment, no hi havia atenció psicològica ni se l’esperava en aquells temps i me la vaig buscar estudiant psicologia molts anys després.
Isabel Catalán i Morera
