Amb el pas del temps créixer implicaria conèixer, aprendre, saber, capacitats, habilitats, limitacions, etc. però no per posar-me barreres sinó per saber com, a la meva manera, aconseguir-les saltar.
D’això la meva mare en sap molt, gràcies a ella he pogut fer coses de les quals mai em vaig creure capaç, ella ha estat la meva embranzida, sempre cap endavant. El meu pare sempre ha optat per el segur, que és protegir-me, a vegades, fins i tot, una miqueta massa, però és normal, val més prevenir que curar, veritat? I la meva germana, que és una cabra de la muntanya i a qui li encanta l’aventura, sempre que ho necessito es queda enrere en el camí amb mi i camina al meu ritme, a poc a poc.
És cert que sempre he estat una mica diferent de la resta, que he hagut de superar algunes dificultats i enfrontar-me a reptes, però i qui no? Aquesta malaltia m’ha fet ser qui sóc i gràcies a això ara estic on estic.
Perdó, em dic Laura, tinc 24 anys i porto poc més d’un any ficada de ple en el tema que ens ocupa: les cardiopaties. En aquest sentit, reprenent el que deia al principi de seguir creixent, tinc molt que agrair a l’AACIC, per formar-me com a professional, però també com a persona, per proporcionar-me aquestes eines que van fer que em sentís completa i per mostrar-me un món on tots som uns herois.
Laura Suarez