Actualitat i experiències

“Un record d’una època que tot i tenir-la molt recent ja en fa 14 anys”

Avui fa 14 anys que van operar en Jordi i ha volgut compartir amb nosaltres aquesta bonica història on recorda les nits que va viure a l’hospital.

Les plaques del fals sostre de l’habitació dibuixaven una mena de taulell d’escacs. Amb la poca llum que hi havia a aquelles hores de la matinada no es distingien els colors i jo només mirant amunt podia pintar al meu gust els quadrats que quedaven sobre el meu cap.

Em vaig treure els auriculars i els vaig deixar a un costat del llit encara connectats al discman. Aquelles nits m’adormia escoltant un disc d’en Sabina, les seves lletres. Aquella poesia urbana em transportava a la fantàstica quotidianitat que s’escapava per la porta de l’hospital cada vegada que algú l’obria.

Sabia que en aquell moment no valia la pena tornar a adormir-me perquè al cap de deu minuts entraria la infermera a posar-me l’heparina i és clar, em despertaria segur.

D’aquells dies recordo la inconsciència amb què ho vivia tot. Allò era nou, no era la primera vegada que ho passava però sí que era la primera que podia prendre consciència de tot plegat. Cada prova, cada agulla, cada moment previ, cada visita del metge a l’habitació, cada sospir contingut per la tensió i cada sospir de lleugeresa davant d’una bona notícia. Els primers dies a l’hospital eren com aquells gossos que fas veure que els hi llences la pilota i surten corrent darrera fins que s’adonen que no els l’has tirat. En el punt en què em trobava aquella nit, ja dubtava que quedessin pilotes per tirar allà dintre.

La porta de l’habitació es va obrir deixant entrar tota la llum del florescent del passadís, era la infermera que tota simpàtica va fer la seva feina i va tancar la porta. Vam quedar completament a les fosques. Mirant al sostre vaig pensar, no t’adormiràs. Així que per agilitzar el tema vaig tornar a posar-me els auriculars i tots els personatges sabinerus van començar a omplir l’habitació a mesura que anaven passant les cançons. N’hi havia de tot tipus. Homes i dones misteriosos amb una història que s’havia d’explicar en una cançó que com més avançada està la nit millor sona. Sense moure’m del llit, al meu voltant s’hi van crear tots els escenaris que m’inspiraven aquelles històries cantades.

Encara avui quan passejo pels passadissos de la Vall d’Hebron, em creuo amb alguns d’aquells personatges que aquelles nits vaig fer tan reals. Ens passem pel costat, ens mirem i sense parlar, recordem aquelles nits quan ens vam fer companyia.

 

Jordi Vives Fernández