Com esteu? Em dic Carme. Sóc professora, dona ja d’una certa edat i, malgrat tot, continuo aprenent.
La vida ens fa viure, sovint, situacions sorprenents per com són d’inesperades. Qui m’havia de dir, fa un parell d’anys, que ara estaria col·laborant amb AACIC perquè la meva vida faria un tomb impensable?
No, jo no tinc cardiopatia congènita, però sí que pateixo una complicació cardíaca. El meu cor sovint passava del pasdoble al txa-txa-txa sense avisar. Avui quasi tot es resol o es pal·lia. Però el sotrac queda allà, en la teva memòria.
Aquesta situació ha fet que em jubilés d’una manera avançada i inesperada; i que hagués de reformular la meva activitat quotidiana. I és així com, casualment, vaig anar a parar a la porta d’AACIC.
No vull fer cap paral·lelisme entre la meva casuística i la que envolta totes les persones, moltes criatures, que tenen una cardiopatia congènita, no seria just en cap cas. Però sí que puc entendre la sensació de viure, molt o poc, pendent de com et parla el teu cor.
Què n’he après? Després de llegir i treballar amb un munt de textos, també de conèixer la gent que hi participa, només puc dir que, de segur, m’he enriquit, com a persona i com a mare. Puc acostar-me als sentiments, sobretot als d’aquelles mares que veuen créixer les seves criatures en positiu. Amb la il·lusió de viure la seva formació i amb l’esperança de com els avenços són cada cop millors, més efectius i arriben més ràpidament.
No sóc pas il·lusa, sóc més optimista.
Carme Pedra