Com vius ara la teva maternitat amb aquests anys d’experiència?
És una gran experiència i vivència la maternitat. Ara, aquella nena d’un anyet és tota una noia de 14 anys. Si quan tens un infant sentia que havia de fer un esforç físic, ara és més un esforç psíquic per escoltar, ben activament, tot allò que sempre té per explicar i, sobretot, estar al seu costat quan té els famosos alts i baixos emocionals propis de l’edat. M’enriqueix molt estar amb ella, ja que em permet conèixer una mica més la joventut actual i, sobretot, és el meu referent en noves tecnologies: quan tu treus un paper per apuntar alguna cosa, ella en fa una foto amb el mòbil. També és cert que el temps passa i si, fins fa poc, semblava que sempre estaria amb mi, ara vaig prenent consciència que, per a ella, el temps també passa i que reclama el seu espai i temps: quedar amb les amigues, els projectes que té per quan faci 18 anys, els seus somnis i un llarg etcètera. Ara vaig assumint i aprenent que he de saber estar més amb mi i les meves amistats i parella per donar a la meva filla el seu espai individual, però sempre estant al seu costat, donant-li suport, fent-li moltes abraçades i, sobretot, escoltar-la, escolta escoltar-la…
Com i quan li vas explicar a la teva filla que tenies una cardiopatia congènita?
Quan la Clara tindria uns sis o set anyets em va preguntar qui eren els seus autèntics pares (és adoptada). No li hem amagat mai els seus orígens, però volia saber per què no l’havia dut a la meva panxa. Li vaig dir que jo tenia una filla especial perquè sóc una mare especial: li vaig dir que en néixer el meu cor no funcionava bé i els metges que no sempre són dolents perquè posen vacunes (és el seu malson! ) em van curar i el meu cor fa tic – tac i quan hi ha silenci se sent fort. Per tant, una dona especial com jo, necessitava una nena especial com ella, perquè al meu cor li agrada estimar mooolt ja que estimar ajuda a fer funcionar el cor. Encara usem aquest conte o metàfora per animar-nos en els dies grisos.
Consideres que la relació amb la teva filla canvia en alguns aspectes perquè tens una cardiopatia congènita? Si és que sí, en quins?
Noooo, ni de bon tros! Visc la meva maternitat com una adulta amb una filla adolescent. No poso ni la cardiopatia ni l’adopció com a inconvenient o diferència en relació a una altra dona que sigui mare d’una adolescent.
Què n’has après de la teva cardiopatia per mitjà de la maternitat?
A estimar sense egoisme, a no ser el centre d’atenció, a no caure en un victimisme pel fet de néixer amb una cardiopatia. A viure i aprendre a compartir. A tenir la ment oberta i veure el món amb els ulls de l’infant o els d’una adolescent. A passar nits en vetlla. A pensar que potser el teu cor no aguantarà… però no és cert, ja que el cansament sempre queda recompensat per les converses, les abraçades i les rialles.
Com et definiries? Com una persona forta? Poruga? Valenta? Pessimista?…
Divertida i sempre amb sentit de l’humor. Sóc forta i tinc un punt de valentia, tot i que ara també valoro molt la serenitat i la tranquil·litat en tot! He après que al pessimisme no cal escoltar-se’l gaire, de tal manera que quan tinc dies poc fins … el millor és no escoltar-se gaire i pensar i fer alguna cosa que et distregui.
I per acabar, quin consell donaries a les dones o als homes que tenen una cardiopatia congènita i estan pensant a formar una família?
Endavaaaaant! En el meu cas que vaig optar per una maternitat via adopció, crec que va ser la millor decisió. Ara, em trobo forta per viure el dia a dia amb la Clara ja que, per sort, la cardiopatia està estable. Una de les meves pors era ser mare i que l’embaràs em desgastés com per no poder acabar gaudint plenament la maternitat. Sempre vaig valorar la meva salut futura (tenint en compte que el futur ningú no el coneix) perquè ser mare és un projecte de tota la vida i vull viure i gaudir de totes les etapes que passarem juntes mare i filla. Hi ha il·lusions i projectes per als quals val la pena arriscar-se i, per sort, hi ha moltes maneres d’arriscar-se.
Moltes gràcies per comptar amb mi! Una abraçada gegant.
Núria Samper