És ben normal pensar que el naixement d’un fill ha de ser el moment més feliç per a una mare, però de vegades aquest meravellós sentiment s’allotja en un petit racó del teu cor, el qual està totalment ocupat per l’angoixa, la ràbia, la por, i per un emergent sentiment de culpa.
La meva petita Èrika, va néixer amb una cardiopatia congènita, mot que no havia sentit mai i que ara forma part del nostre món. Per sort, dins de la desgràcia, ho sabíem des de la setmana 28 d’embaràs, així és que tant els metges de Sant Joan de Déu, cardiòlegs, cirurgians, pediatres i anestesistes, esperaven la seva arribada amb la mateixa incertesa que nosaltres, els seus pares.
En complir sis dies, li van fer la seva primera intervenció perquè la seva petita vida corria perill, amb catorze mesos una complicada operació a cor obert i una delicada estada a la UCI on lluitava per la seva vida.
Des d’aleshores l’Èrika fa vida normal. És una nena de 8 anys, alegre i riallera, que omple de goig les nostres vides.
Ara mateix, estem pendents d’una altra cirurgia i, com sempre , em tremolen les cames i el cor se’m fa petit quan hi penso, però sé que la meva petita és una lluitadora i que està en mans dels millors, un equip professional i humà, al qual estaré sempre agraïda.
Ara farà nou anys que vaig entrar per primera vegada a la capella de Sant Joan de Déu. No acostumo a anar a missa però hi ha moments en què necessito creure en alguna cosa. A la capella vaig trobar un recordatori en el qual hi havia escrites aquestes paraules: “Déu concedeix-me la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, valor per canviar les que puc i saviesa per reconèixer-ne la diferència”. Aquestes paraules m’han fet servei des d’aquell mateix moment i sé que me’n faran durant tota la meva vida.
Em sento afortunada per poder gaudir de l’angelet que tot i néixer amb un cor imperfecte, és capaç d’estimar amb tanta intensitat la vida.
Montse Martínez