Editorial

Una tarda de juny, una conversa amb un poeta

La columna del Jaume Piqué

Una tarda de juny, vaig participar en un programa de ràdio. S’enregistrava a les cinc i s’emetria uns dies després, cap a les deu de la nit. Coneixia el presentador i em va convidar perquè sabia que jo feia classes des de fa més de vint anys a joves dels primers cursos d’universitat. També va convidar un jove, un estudiant destacat, aficionat a l’escriptura. El convidat estrella, però, era sense cap mena de dubte, el poeta de Sabadell Francesc Garriga i Barata. En resum, el presentador va triar tres persones d’edats diferents per parlar del fet de ser joves i de com es percep la joventut segons l’edat. Aquella devia ser una de les darreres entrevistes de Garriga en un programa de ràdio. Va morir l’any següent, el mes de febrer del 2015, a Bellaterra, on vivia. Tenia 82 anys. Havia estat professor d’art i de literatura en un institut, participava sovint en programes de ràdio i televisió parlant de llibres, però també de futbol, que li agradava.

Garriga es trobava bé amb la gent jove. Era un habitual de les sessions setmanals de poesia que es feien al bar l’ Horiginal -sí, amb H- de Barcelona, ple de joves aspirants a l’art de l’escriptura. Sentint-lo feia la impressió que s’havia deslliurat dels tòpics i presumpcions sobre els assumptes de la naturalesa humana. Em va semblar una persona lliure, amb idees pròpies. Potser per això s’entenia tant bé amb persones d’una edat en la qual et preguntes qui ets i què vols fer en aquest món. Tornant a aquella tarda de juny a la ràdio, una vegada escoltat el programa penso que la meva intervenció més encertada va ser la pregunta: En quin moment deixem l’adolescència per convertir-nos en persones adultes? El pas de la infància a l’adolescència té marques físiques, es nota. Però, hi ha algun moment, algun signe inequívoc que ens diu que ha acabat l’adolescència i entrem en aquella nova etapa que anomenem adulta? En Garriga va girar el cap i em va mirar amb els seus ulls murris, petits i blaus: «En quin moment? No hi ha un moment. A cada pas de la vida prens les decisions que prens», va dir.

I tant! Em va semblar tant obvi. La maduresa d’una persona no depèn de la seva edat, sinó de les decisions que pren. És la nostra actitud, com afrontem el que ens arriba, la maduresa. De sobte vaig entendre com és que sovint aquestes persones en plena ebullició hormonal i en la cerca de la pròpia identitat, la gent jove, ens donen una bona lliçó als qui se suposa que som persones adultes i assenyades. I per això mateix, més d’una vegada, els adults semblem criatures! En vaig tenir prou amb vint- i-cinc minuts de conversa una tarda de juny, en una ràdio, per entendre-ho. És el que passa a la vida quan pel camí trobes un poeta!

 

Jaume Piqué