Editorial

“Enyoro el patinatge”

La Mireia coneix l’AACIC des que va néixer el seu germà petit. Ara, ella treballa com a psicòloga atenent les famílies i els infants amb cardiopatia a l’Hospital Materno-Infantil de la Vall d’Hebron.

Amb només quatre anys, i després de veure una competició de patinatge artístic sobre gel per televisió, la Mireia va dir als seus pares que ella volia fer allò! Els pares la van apuntar al Dertusa. Aquest club de la seva ciutat tenia, i encara té, una secció de patinatge sobre rodes. Patinar sobre rodes no és el mateix que fer-ho en una pista de gel però, a ella, ja li anava bé. Feia primer de psicologia a Barcelona i encara participava en les activitats del club el cap de setmana, tenia 19 anys. A segon de carrera va decidir aparcar el patinatge. Ara la Mireia ja és psicòloga.

La Mireia coneix l’AACIC des que va néixer el seu germà petit. Ara, ella treballa com a psicòloga atenent les famílies i els infants amb cardiopatia a l’Hospital Materno-Infantil de la Vall d’Hebron. Allà, la Mireia col·labora amb un grup de voluntàries de l’AACIC: la Laura Suárez, la Judit Giménez, la Laia Llopart, l’Alícia Llull i la Sandra Martí. “Som un gran equip!”, riu.

Ja fa quatre anys, a l’AACIC, li van proposar si volia realitzar una investigació. Es tractava de conèixer l’impacte del diagnòstic prenatal de cardiopatia congènita en la relació de parella. La Mireia havia d’esbrinar si el fet de comptar des del primer moment amb un suport psicològic com el que ofereix l’AACIC ajuda la parella i; per tant, el nadó. Va posar-s’hi de seguida, el tema li interessava. La seva experiència li feia pensar que sí, però volia demostrar-ho seguint els requisits científics. Tant s’hi va implicar que l’any següent va convertir la investigació en la seva tesi doctoral. Ja fa tres anys que hi treballa.

Entre una cosa i l’altra, la setmana se li fa curta. Quan arriba el divendres, m’explica, agafa l’autobús cap a Tortosa. “A Tortosa tenim de tot, tenim mar i tenim muntanya. Què més vols!”, diu. A Tortosa també hi té la família, els amics de tota la vida… i un xicot!

Aquest any, té aparaulada una estada a un hospital europeu. “Aquí l’atenció psicològica a les famílies la fem entitats externes a l’hospital. Els hospitals tenen psicòlogues, però no ofereixen el servei a les famílies com el que fem des de les associacions, com fa l’AACIC. A fora, per contra, aquest servei, a vegades, és assumit pels mateixos hospitals. És un model diferent i tinc curiositat per veure com funciona”.

Li he preguntat si el fet d’haver viscut a casa tot el procés de tenir un germà amb cardiopatia l’ha ajudada a l’hora de parlar amb les famílies. Ella no creu que per fer la seva feina calgui haver passat aquesta experiència tot i que en el seu cas evidentment li ha estat de molta ajuda: “En alguns moments reconec en mi els sentiments que m’expliquen les mares i els pares que tenen una filla o un fill a l’hospital amb una cardiopatia”. Li pregunto si enyora el patinatge i diu que sí, però que no el canviaria pel que està fent ara.

 

Jaume Piqué i Abadal