És una de les principals inspiradores a Catalunya del què ha de ser l’educació en el segle XXI i una defensora fervent del debat educatiu, que segons ella s’ha de fer obert i amb la participació de tota la comunitat. En aquest sentit ha impulsat amb la Diputació de Barcelona la “Xarxa de Debat Educatiu en i per a les famílies”. La Maria Jesús ens diu: “I si no sou de Barcelona, poseu-vos en contacte amb la vostra diputació, i farem xarxa”.
Comellas té un currículum brillant com investigadora en temes d’educació, a més d’una habilitat innata per explicar les coses de manera entretinguda, directa i planera. No ens estranya gens que la fitxessin com a col·laborada de luxe en el programa de Catalunya Ràdio “Eduqueu les criatures”.
Per què protesten les criatures? Hi hauria d’haver un article a la constitució que digués: “el dret a queixar-se dels infants és un dret constitucional”. Deixem-los protestar. ‘Oh, és que plora!’, ‘És que no li agrada!’. Li fem un petó. ‘Carinyo estàs en el teu dret constitucional de protestar. Hi tens dret’. O no protestàveu, i protesteu, vosaltres? Hem de reconèixer que els nostres fills tenen dret a protestar. Això és la primera cosa que hem de fer. La segona és… ‘Caram, protesta! I ara què fem?’. Pensem-ho…
Als infants del segle XXI els hi continuen sortint les dents als sis anys, com en el segle XV. Que curiós, oi? No dèiem que tot era tant diferent? Per sort les oliveres necessiten un temps per fer les olives i les criatures necessiten uns anys per madurar. La qüestió és com els acompanyem en aquest procés. A més a més, cada criatura té el seu ritme. Però l’objectiu és el mateix ara que abans: que creixin, que madurin i que puguin tirar endavant.
Us heu plantejat mai el significat de la paraula “no” que arribeu a transmetre als vostres fills? “No” vol dir “no”, però si els nens protesten i te’n canses vol dir que “sí”. Si avui ve gent a casa, el “no” és una mica. I si “ja no puc més”, és “fes el que vulguis”. Quan el crio protesta no demana que canviem. Demana que tot i la protesta el “no” que dèieu continui sent que “no”. És que “no”? Quina sort que a casa sabem el que em demanen! A l’escola no els deixem decidir si ara toca fer mates o no, o si surten al pati ara o després. A l’escola els eduquem amb unes normes clares que no totes són negociables.
La maduresa és que de mica en mica les criatures aprenguin a cuidar-se per elles mateixes, i que de mica en mica les criatures vagin agafant confiança i tirin endavant. Per tant no es tracta tant del què volen les criatures, sinó del que necessiten. A l’escola no els preguntem si volen o no volen. És cert que ho planifiquem de forma interessant, però l’objectiu és el què necessiten. I els portem a escola i els fem estudiar i els fem llegir perquè necessiten saber llegir. Han de créixer, han de saber on son, han de saber normes, han de saber anar pel món, perquè a la llarga s’han d’independitzar i s’han de saber cuidar! S’ha de veure quina confiança estem generant entre nosaltres, pares i mares, mestres, metges, tothom, per afrontar la protesta lògica i sana de la infància i l’adolescència. Si pensem, i sabem, que els nostres fills fan el què han de fer, podem estar tranquils nosaltres. És aquesta confiança la que ens ajudarà a passar de l’alarma i l’angoixa a l’educació.
El referent d’èxit de la canalla ha de ser el créixer, el fer-se autònoms i adults. No hi ha ningú que hagi d’arribar enlloc per sentir-se no sé com. S’ha de caminar.
És apassionant acompanyar un adolescent. Enyorareu les enrabiades de quan tenien tres anys. No dormireu, tanta son com tindreu. Benvingut a l’etapa més apassionant de la teva vida. No pensem en solucions, sinó en recursos. I quin recurs tenim? Què és el que podem fer? Hidratació, molta hidratació. Una altra vegada un vaset d’aigua per nosaltres i després un vaset per a ells, perquè puguin protestar i no s’ennueguin. També mocadors de paper. En un paquet n’hi ha deu, en una capsa n’hi ha cent i als rotllos Dumbo, ves comptant! La tranquil·litat desmunta la criatura. Està aprenent que esteu disposats a que plori fins que s’hagin acabat les deu capses de mocadors de paper. Us asseguro que és eficaç. Li esteu demostrant que té dret a queixar-se, que no passa res. Quan diem ‘Calla, que ja té dit que…’ ens estem posant al seu nivell. Els hem de donar temps per què ho entenguin. Necessiten constatar que malgrat la protesta continuareu amb la mateixa idea. Que la criatura plora i protesta? Al primer símptoma, una abraçada. I aigua! No perdem la calma. ‘Guaita, està plorant!’ Però si ja ho veiem venir. Li podem dir. ‘Ja ho sabíem que ploraries’. Amb una mica de sort li desmunteu la parada. N’hi ha que reaccionen dient: ‘Doncs ara no ploro!’. Vosaltres, com sorpresos: ‘Ah, no? I com és això?’.
L’escola no ha d’exigir que la família faci el que no ha de fer. I les famílies tampoc hem d’exigir a l’escola que facin el que no han de fer. L’escola socialitza i ensenya. La família socialitza i ajuda a madurar. La família no ha d’ensenyar ortografia. No heu d’estudiar integrals. No cal que estudieu tots els temes que estudien els vostres fills. La família ens hem de dedicar a que parem taula. A l’escola, si es queden a dinar també ajudaran a parar taula. A casa han de fer la truita de patates. A l’escola no cal. A casa han de netejar el bany. A l’escola no ho faran. Fer de pares i de mares i de profes particulars? No, gràcies. Fem de pares i mares. I fem-ho amb ganes. El professorat ho té més fàcil que nosaltres, els pares i mares. Ho tenen més fàcil amb vint-i-cinc que nosaltres amb un, amb dos o amb tres. Coneixeu famílies nombroses? Una família amb vuit ho té més fàcil que una família amb dos. L’un socialitza l’altre. El mal de ventre del primer mobilitza molt, el del segons ens ho mirem amb més calma i el mal de ventre del cinquè ja no es va al metge, ja l’hem resolt pel camí. No és que l’estimem menys, sinó que sabem més coses. Per això a l’escola és més fàcil educar-ne vint-i-cinc, que no pas a casa.
Hem de preparar les nostres criatures per una vida que no sabem com serà d’aquí cinquanta anys. Però això és apassionant. No podem donar una imatge d’inseguretat. Hem de donar una imatge d’adults, que no vol dir que ho hem de saber tot, però algunes coses sí.
Normalment els adults informem. ‘Cal fer això i allò…’. ‘És millor això…’. L’educació avui, que tenim més informació, és millor que no pas abans que tot era “seu i calla”. També orientem. ‘És que això és per tal cosa o per tal altra’. ‘Has de menjar verdures per això i per allò…’. D’acord! Els donem arguments del què és millor. Així en el futur, les criatures no només seran obedients, sinó que sabran fer les coses quan els adults no estiguem al seu costat. Aniran a algun lloc i sabran que ‘això sí que toca i això no perquè…’ Tindran arguments. Fantàstic! A més a més els aconsellem.
Una educació amb angoixa és feble. Si pensem: ‘i si el frustrem?’, ‘i si el traumatitzem?’, ‘i si pensa que no l’estimo?’. Un moment! Prou. La frustració és imprescindible, de la mateixa manera que una vacuna és imprescindible. La frustració ens ajuda a saber que hi ha una raó més enllà del meu desig, i aquesta raó és allò que necessito, que em va bé, que m’ajuda. Al final, en estudis que fem, els infants ens diuen ‘em frustra, però veig que em cuiden, estan per mi!’. Per tant, quan diuen ‘No vull anar a dormir’. La resposta és: ‘T’entenc. Et faig un petó. T’abraço. I a dormir toca.’ No és solament tenir-ne cura, sinó la distància, la vostra estabilitat, la clau d’aquest procés d’educació cap a la maduració de la persona.
Fem que les nostres criatures puguin desenvolupar-se i fer a cada edat el que els toca. El punt de partida no ha de ser un problema o un fre, sinó l’oportunitat de fer les coses millor. Preparar amanides, preparar esmorzars, la truita de patates… als deu anys, o als onze. Als dotze? Bé, als dotze. Als catorze? Ai, ai, que fem tard! Als setze? Ai, que estem patinant. Als divuit: ‘Ja no cola! He dit que et fas la truita i te la fas!’. Cada edat té les seves coses. No els infravalorem. Ni els sobrepretegim. Sobreprotecció? No, gràcies. Que s’espavilin! Ja veureu quantes coses meravelloses són capaços de fer.