Vaja, una infància d’entrades i sortides a l’hospital com a rutina habitual, amb tot el que comporta per al desenvolupament cognitiu, emocional i social en aquest moment tan important de la vida.
En l’àmbit familiar sempre hi van ser presents la incertesa, la por… però a mesura que anaven passant els anys i s’anaven superant les operacions va aparèixer l’esperança, un respir necessari per als meus pares. Com a nena, no era del tot conscient del que tenia, ni del que podia o no fer, m’anaven marcant els meus pares, però, a vegades, sense voler, limitaven en excés les meves accions.
La solitud també va formar part d’aquesta història, els equips mèdics t’acompanyen, t’acaronen, però considero que un nen/a ha d’estar a casa amb els seus pares i poder anar al col·legi, en resum, un hospital no és el millor escenari per a créixer.
Però com sempre dic, cal veure el costat positiu de les coses, totes aquestes vivències sempre proporcionen un aprenentatge increïble, sempre que vulguis aprendre, donant-te temps i espai per a analitzar i saber gestionar totes aquestes emocions, que ja formen part de tu.
Tenir una cardiopatia és una condició que t’acompanya sempre, t’ensenya, et lleva i també et dona una sèrie de valors. No puc dir que estic agraïda per això, però em sento feliç de poder ser aquí, de poder anar aconseguint els meus somnis, d’acceptar i entendre la meva patologia i així i tot creure en mi.
Ara soc mare, sempre havia pensat que el meu cor no aguantaria una gestació, però era la meva il·lusió més gran, així que amb el gran acompanyament de la doctora Sílvia Montserrat i amb el cor a la mà, vaig tirar cap endavant… i ara estic gaudint de la meva família i la meva cardiopatia esta estable. Només per això val la pena tot.
Considero que s’han d’acceptar les coses com vinguin, però mai tirar la tovallola.