El Dr. Miquel Rissech, un dels pioners de la cardiologia pediàtrica a Catalunya, ha viscut en primera persona aquesta evolució extraordinària.
Els inicis de la cardiologia pediàtrica
Quan el Dr. Rissech va començar a exercir, l’any 1974, les eines de diagnòstic eren molt escasses. La clínica era fonamental: el fonendoscopi era la principal eina del cardiòleg pediàtric, acompanyat de l’electrocardiograma. El cateterisme cardíac també existia, però estava pensat per a adults i utilitzava contrastos que, en infants, podien resultar tòxics. I, en alguns casos, el risc del procediment era tan alt que el nen no superava la prova.
A més, tot l’entorn necessari per tractar aquestes cardiopaties —cirurgia cardíaca, anestèsia pediàtrica, cures intensives especialitzades i infermeria— encara no estava prou desenvolupat. Sovint es podia arribar al diagnòstic, però no es disposava d’una solució terapèutica. Moltes cardiopaties es consideraven “no operables” per la seva complexitat.
En aquell moment, a Catalunya només hi havia una unitat de cirurgia cardíaca pediàtrica, situada a l’Hospital Vall d’Hebron. Altres hospitals, com Sant Joan de Déu, feien el diagnòstic i derivaven els casos. Amb el temps, però, alguns centres van començar a buscar solucions quirúrgiques pròpies, iniciant primer cirurgies senzilles i avançant progressivament cap a casos més complexos.
L’arribada de l’ecocardiografia: un abans i un després
Un dels grans punts d’inflexió va ser l’arribada de l’ecocardiografia. Les primeres ecografies cardíaques eren molt bàsiques (en mode M), però van permetre començar a veure l’estructura del cor i començar a treballar amb contrastos amb la injecció de sèrum fisiològic per observar el recorregut de les bombolles dins del cor.
Amb quins recursos es comptava?
Els recursos inicials eren limitats. Moltes màquines, com les d’extracorpòria, provenien de l’àmbit de l’adult. Tot i això, la millora del diagnòstic va permetre arribar a la cirurgia en millors condicions.
Un altre element clau va ser el treball conjunt de molts professionals: cardiòlegs, cirurgians, anestesistes, intensivistes i infermeria especialitzada. Aquest treball en equip va fer possible abordar no només cardiopaties “simples”, com una comunicació interauricular, sinó també cardiopaties molt complexes, com el ventricle únic.
La col·laboració internacional també va tenir un paper fonamental. Professionals d’Estats Units i d’Anglaterra van compartir coneixements, van venir a operar i van formar equips locals, permetent que els cirurgians catalans aprenguessin tècniques noves que després es van aplicar amb èxit aquí.
De la dècada dels 70 als 90
Els anys 70-80 va ser l’inici de l’ecocardiografia, fet que amb l’ecocardiografia bidimensional, combinada després amb l’ecocardiografia Doppler i, més endavant, amb el color, van revolucionar completament el diagnòstic de les cardiopaties congènites.
El diagnòstic prenatal va millorar de manera significativa i els infants arribaven abans i en millors condicions al tractament. Això va fer que les solucions quirúrgiques fossin més eficaces i amb millors resultats.
També es va produir un canvi important en el cateterisme cardíac, que va passar de ser només diagnòstic a tenir un paper terapèutic. Es van començar a fer procediments com valvuloplàsties, angioplàsties, tancaments de conductes o comunicacions, i la col·locació de stents. Tot això va transformar completament el tractament de moltes cardiopaties congènites.
Paral·lelament, a Barcelona es van consolidar dues unitats de cirurgia cardíaca pediàtrica, fet que va elevar el nivell assistencial i va generar una competència sana que va beneficiar directament els pacients.
Els infants creixen: neixen les unitats d’adults amb cardiopatia congènita
Amb l’augment de la supervivència, molts infants amb cardiopaties congènites van arribar a l’edat adulta. Això va generar una nova necessitat: unitats especialitzades en cardiopaties congènites de l’adult.
Què no s’hauria de perdre?
Abans, els metges havien d’observar molt més el pacient, perquè tenien menys elements per poder fer el diagnòstic. La clínica era essencial, i encara avui continua sent-ho. Tot i els avenços tecnològics, mirar, escoltar i entendre el pacient segueix sent una part clau de la medicina.
Una trajectòria marcada pel compromís i la satisfacció
Després de tota una vida dedicada a la cardiologia pediàtrica, el Dr. Rissech afirma que aquesta trajectòria li ho ha donat tot: “el fet d’haver pogut fer totes aquestes innovacions i haver-hi pogut participar durant tots aquests anys, ha sigut una satisfacció molt important, no tant sols per a mi, sinó per a tots els que treballàvem amb aquest tema.”
Veure famílies que han pogut fer una vida normal gràcies als avenços mèdics és una gran recompensa. I també hi ha el record dels casos en què no es va poder fer més, assumint que aquesta és, també, una part inevitable de la medicina.
Avui, amb diagnòstics cada cop més precoços i tractaments cada vegada més precisos, la perspectiva de les cardiopaties congènites ha canviat radicalment. I aquest progrés és fruit de dècades d’esforç, innovació i compromís de professionals que, com el Dr. Rissech, van obrir camí quan tot estava per fer.
* Aquest article està redactat a partir de l’entrevista al Dr. Rissech, un dels quatre pioners de la cardiologia pediàtrica de Catalunya (març 2025)