Vaig néixer fa 45 anys i el pediatre, en veurem, va dir: aquest nen té un problema de cor. Encara que era un bebè, en aquells anys vaig estar molt controlat per un cardiòleg infantil. Quant l’ECO va aparèixer, i me’n va fer una, em van dir que tenia una miocardiopatia hipertròfica.
Vaig fer una vida normal fins als 17 anys que és quan vaig patir la meva primera crisi. Fins aquell moment feia esport recreatiu, res de res de competició, però amb l’ensurt que vaig tenir tot es va acabar. El Dr. Josep Maria Caralps de l’Hospital de Sant Pau, volia operar-me però van decidir que l’operació era molt arriscada. Vaig anar creixent, em vaig casar amb la Mireia i vàrem tenir dues filles, la Mireia i la Júlia.
Del 1999 al 2005 vaig tenir vuit fibril·lacions auriculars, amb 24 desfibril·lacions, però al final el meu cor es va quedar amb fibril·lació auricular amb taquicàrdies i arítmies fixes. Una nova etapa de la vida. Em vaig jubilar el 2001, ja que la cosa no pintava gaire bé, però encara aguanto i sóc aquí.
Tinc un segon pare, el Dr. Manel Peraire que és qui em cuida i em vigila cada mes. L’últim ensurt va ser el mes de novembre del 2013 amb un infart, ja feia dies que tenia microinfarts, però aquest em va fer estar 25 dies a l’Hospital Clínic on em van fer totes les proves que han cregut pertinents, fins que m’han posat un DAI tricameral.
Però, el més sorprenent de tot això és que jo estic viu gràcies a la meva filla Júlia. Ara té 12 anys i el 13 de juny del 2013 li van detectar el mateix que jo, miocardiopatia hipertròfica. Uf, va ser molt dur, ja que ella feia competició en l’àmbit nacional de hip-hop i era una nena superactiva. Li ho van detectar a l’Hospital Sant Joan de Déu i ens van derivar cap a l’Hospital Clínic, a la Unitat de Cardiopaties Congènites Familiars. Allà van voler fer-li un Holter i és on es va detectar que la cosa no anava gens bé. És molt fort que la malaltia de la teva filla et salvi la teva vida. Ara estem fent proves per un possible trasplantament en el meu cas, però en el cas de la Júlia està sent molt dur, ja que les diferents medicacions que han provat no han anat bé! S’ha trobat el gen que ens ha creat aquesta malaltia i ara a casa som un equip per poder lluitar i tirar endavant. És molt dur, per a un pare passar una herència com aquesta a una filla! En aquest moment tan dur hem tinugut la sort de conèixer un equip de persones amb una humanitat impressionant.
Gràcies AACIC pel vostre suport!
Joan Albà Parés