Sóc la Roser, una noia de 20 anys amb una cardiopatia congènita. Vaig néixer amb una estenosi pulmonar. Les meves primeres setmanes de vida van ser a la UVI de neonats sense la meva germana bessona. He passat una gran història de superació i patiment però al final me n’he sortit. Amb el títol de batxillerat he començat un grau superior de realització audiovisual.
Vaig haver de passar per diverses operacions de cor i de ben petita tenia un munt de medicaments que m’havia de prendre. Els meus pares tenien una pissarra al menjador amb les dosis diàries corresponents.
Les meves ganes de viure han fet que, per sort tot, això canviés, jo m’he fet gran. Aquesta quantitat de medicaments ha anat desapareixent (ara només prenc una aspirina) perquè la meva qualitat de vida ha millorat molt.
Gràcies a aquesta experiència que m’ha donat la vida he après a viure el moment i a aprofitar-ne cada alè. La gent del meu voltant m’hi ha ajudat: els pares, els germans, els amics… i l’AACIC, de la qual encara sóc sòcia. Ells m’han donat un cop de mà sempre que ho he necessitat.
Ara sóc una noia lluitadora que amb molt d’esforç i coratge aconsegueix fer una vida “normal” i puc assegurar que controlo les regnes de la meva vida.
Roser Jose