Editorial

Etiquetes

La columna del Jaume Comas

La premsa imposa modes, opinions, pensaments més o menys encertats i efímers. La insistència amb què ens tortura com un corcó amb les mateixes notícies, idees, expressions i mots, no fan sinó que revelar el caràcter artificiós del circ de la comunicació. Les coses són així i no hi ha res a fer? Xerrameca imparable com una allau, ningú no n’és responsable? Xerrameca impensada, doncs? Cada dia, tots els mitjans, televisions, emissores de ràdio, revistes i diaris sembla que els hagin fet els mateixos professionals. Es copien entre si com els mals estudiants que no se saben la lliçó. Però no sols repeteixen les mateixes notícies, la qual cosa tindria una certa lògica si l’objectiu fos informar. A més, parlen, per exemple, de foques, de tulipes, de col·leccions insòlites i del mateix rècord Guinness per acabar d’emplenar l’edició diària. Sols els diferencia la càrrega ideològica o els interessos del lobby que els controla. Però el que els dóna un aire de xarlatans és veure com cauen mimèticament en la facilitat. El periodisme d’avui viu tan apressat que tot esdevé volàtil i, per tant, no importa gens la densitat del pensament reposat. I és ben sabut que, per defugir la realitat i no aturar-se a copsar la substància de les coses, el millor és enganxar-hi una etiqueta. No cal saber què hi ha dins de cada pot, amb l’etiqueta ja n’hi ha prou. Tant li fa que puguin abocar cafè a la rentadora o detergent a la cafetera. Ells no s’han pas equivocat. En tot cas, culpen del nyap el rètol mal posat. Aquests darrers dies han titllat de díscols tres parlamentaris que no han votat com la majoria del seu partit. Per què díscols? Tota la premsa ha acceptat l’adjectiu acríticament. Qui en va tenir la pensada els va penjar la llufa amb tota la mala intenció del món, perquè l’epítet no els descriu objectivament. Díscol, en català, no és un mot gaire corrent. Tenim altres solucions més vives, com rebec, que s’aplica, com díscol, al jove difícil d’emmenar pel bon camí. Les dues senyores diputades i el senyor diputat són una terna obstinada i irracional que s’ha deixat portar per un rampell adolescent? Ai, la poca cura dels mitjans incapaços de canviar de xip i de fer una pausa per poder consultar el diccionari… Saber-lo llegir i interpretar ja depèn d’altres factors. Costa tant, a vegades, treure una etiqueta! Canviem de xip. Posem-ne una altra al damunt. Fóra adequat dir-los discordants o discrepants amb el partit, lleials als votants, coherents amb el programa electoral? Ben mirat, díscols són els caparruts, els encastellats, oi?

 

Jaume Comas