És dilluns, i els dilluns en Carlos fa festa. La farmàcia de Canyelles, un poble d’uns cinc mil habitants a uns deu quilòmetres de Vilafranca del Penedès, obre tots els dies. Ja fa temps que va decidir que ell treballaria els festius i els caps de setmana. “Vaig pensar que era la manera més eficient d’organitzar els torns de feina”, em comenta mentre fem el camí que va de l’estació del tren a la casa dels Engel.
La tarda és agradable. Seiem en un pati, a l’ombra. L’he vingut a veure perquè en Carlos ha estat membre del Patronat de la Fundació CorAvant des que es va crear l’any 2008. La seva relació amb l’AACIC ve de lluny.
Ell i la Montserrat, la seva esposa, són una de les famílies fundadores de l’AACIC. En té el record molt clar, encara. Van tenir un fill. Era el primer. I va néixer amb una cardiopatia congènita molt severa. ”La solució que ens proposaven els cardiòlegs aleshores era la d’anar-li fent intervencions de tipus pal·liatiu”.
No és la primera vegada que un pare o una mare explica per al Butlletí com va néixer l’AACIC, com van ser aquells anys. Cada vegada que ens ho expliquen, hi descobrim un nou angle: “En aquella època –final dels anys vuitanta, començament dels noranta – es van començar a introduir els ecocardiogrames als hospitals. Va ser una revolució. La nova eina permetia “veure” el cor. (Un cardiòleg d’aquells anys ho resumia dient: “es va obrir una finestra on abans tot era foscor”).” El doctor Mortera va proposar als Engel una intervenció reparadora del cor del seu fill, molt més ambiciosa que les rutinàries tècniques pal·liatives. L’operació, en la qual també va intervenir el doctor Miquel Rissech, va sortir bé. “Dubto que mai ningú hagi vist el doctor Mortera tan feliç com el vaig veure jo aquell dia. Tot va anar molt bé”, recorda en Carlos amb un somriure.
S’havia assolit una nova fita en els tractaments de les malformacions congènites del cor. El cas del fill del Carlos, i d’altres de semblants, van crear noves expectatives entre pares i mares amb fills amb cardiopatia. La il·lusió, però, es barrejava amb la incertesa. Com reaccionarien amb els anys aquells cors “reparats”. En Carlos ens diu que van ser els mateixos metges que van suggerir a les famílies de crear una associació. “Ens van facilitar una Aula de l’Hospital Clínic de Barcelona perquè ens hi reuníssim les famílies que ens trobàvem en situacions semblants”, recorda. El 1994 es va fundar l’AACIC, tot i que amb un altre nom. D’això fa vint anys. “Cada any fèiem una trobada. Una de les primeres la vam celebrar a Vilafranca, amb visita al Museu del Vi inclosa, naturalment”, hi afegeix.
Fa una bona estona que xerrem. Passem d’un tema a un altre, sense presses. Hem parlat de les dificultats per les quals passen actualment les farmàcies, de l’origen de l’AACIC, però encara no li he preguntat res sobre la Fundació CorAvant. La creació de CorAvant va ser singular, en el sentit que naixia com a iniciativa d’una associació, l’AACIC. “S’havia de fer una fundació per garantir la continuïtat dels serveis que ha estat oferint l’AACIC tots aquests anys”, afirma en Carlos. Era l’any 2008. Ara, Carlos Engel ha deixat de pertànyer al Patronat. Li pregunto el motiu i com a resposta fa una reflexió: “L’AACIC té vint anys. Vint anys és el cicle d’una generació. En aquests anys s’hi han incorporat nous socis i sòcies. Hem de saber crear els espais perquè aquestes persones valuoses que s’han anat sumant al projecte també se’l puguin fer seu. Aquest compromís es pot fer des de la Fundació CorAvant. Cal incorporar-hi gent nova”.
Se m’acudeixen unes quantes preguntes: quin perfil pensa que haurien de tenir les persones del Patronat de la Fundació? Quantes persones hauria de tenir el Patronat? Quines creus que haurien de ser les funcions dels membres del Patronat? En Carlos té pensades les respostes. “No cal que hi hagi moltes persones en un patronat. No et sabria dir quantes són moltes o poques; el patronat ha de ser operatiu, s’ha de poder reunir quan calgui i prendre decisions”. Li pregunto quina és la tasca dels patrons de la Fundació: “Les persones del Patronat tenen un paper de representació. Representen la Fundació. Els patrons, i les patrones, tenen un paper destacat en la captació de recursos”. (En algun moment havia d’arribar.. el tema!). Serem capaços de dependre menys de les aportacions públiques i comptar cada vegada amb més finançament privat o particular? A en Carlos, la resposta a aquest plantejament li sembla obvia. “Si d’alguna cosa ha donat exemple Catalunya és de finançar amb capital privat els seus projectes. Jo he estat vinculat a clubs esportius. Conec entitats, com el Vilafranca de futbol o el Club Marítim d’Altafulla, Quants clubs esportius hi ha a Catalunya? Quan es parla de la societat civil ens referim a un munt d’entitats que s’organitzen al voltant de la iniciativa més insòlita. La Fundació té capacitat per trobar recursos.” Li demano que m’ajudi.
Li dic que he decidit dedicar-me en cos i ànima a captar fons per a la Fundació. Per on començo? “Et diria que no comencis per Repsol, per exemple. Prefereixo comptar amb tres-centes persones que aportin tres mil euros, que amb dues grans donacions. He trobat persones que coneixen algú que coneix algú d’una gran empresa. Es posava molta energia en aquests contactes. S’hi dedicava molt temps i molt esforç. Es pot aconseguir, però, després de dos anys, si aquella firma et deixa, què fas? Trobar donants mitjans, persones amb negocis i empreses que no són de l’Ibex i que funcionen, és realista”. En Carlos Engel ha deixat de ser membre del Patronat. Ara, gestiona el twitter de CorAvant. “Sempre m’han agradat els temes científics. Quan trobo alguna informació referida a les cardiopaties congènites faig una piulada. D’una banda, em fa estar més al corrent de tot el que fem i, de l’altra, ho puc fer des de casa, sense agafar el cotxe per anar a Barcelona.”
El Carlos Engel no ha plegat. Sols ha fet un pas cap a un costat. Ja ho ha dit: “Hem de saber crear els espais perquè aquestes persones valuoses que s’han anat sumant al projecte també se’l puguin fer seu.” Moltes gràcies Carlos.