Editorial

A la Rosana Moyano li agrada la muntanya

L’afabilitat, la consideració cap a les persones i el respecte, són tres factors que la Rosana porta incorporats de sèrie.

Avui no atendrà al despatx de l’entitat, perquè té torn en un dels hospitals de referència. Altres dies, a la seva agenda consta una xerrada amb un grup de pares, o de mestres en una escola. La Rosana és afable, és educada i respectuosa. I tot això, no li costa. Ja fa deu anys que treballa a l’AACIC. En acabar els estudis la Rosana va treballar de psicòloga en una escola, també col·laborava en una associació que donaven suport a mares. La presidenta de l’associació on treballava es va assabentar que a l’AACIC necessitàven una psicòloga i s’hi va presentar. “Vam ser la primera entitat a l’Estat a oferir suport psicosocial a les famílies amb infants amb cardiopatia”.

Ha vist créixer molts noies i noies. Primer van venir amb els seus pares i ara ja venen sols. “Hem evolucionat -diu-. Els nens s’han fet joves i es fan preguntes: ‘Vull ser mare. Podré ser-ho?’. O, ‘No suportaria que la cardiopatia no em deixés treballar en allò que m’agrada tant’.” En els darrers anys la Rosana comenta que s’està atenent un nou tipus de persones: “És gent adulta a qui la cardiopatia no els havia suposat cap inconvenient, però a mesura que s’apropen a edats avançades, els sorgeixen inquietuds i dubtes sobre quina serà la seva qualitat de vida.”

Me’n vaig adonar així de sobte, escrivint aquestes ratlles. Serà difícil trobar a Espanya -i també a la majoria de països d’Europa- una psicòloga amb l’experiència de la Rosana Moyano. Ha estat sempre tan a prop nostre que ens costa de creure, però té un coneixement professional extraordinari sobre el que implica néixer i créixer amb una cardiopatia congènita. Li ho comento. Ella somriu i em diu: “Au, no exageris!”

M’explica que li agrada el cinema; i el teatre. També li agrada llegir, però les estones de lectura les omplen fàcilment articles i llibres de feina. Quan té uns dies de festa, s’escapa, si pot: “M’agrada molt el mar, però també m’agrada caminar per la muntanya.” Però, si t’haguéssim d’anar a buscar, per on hauríem de començar, pel mar o per la muntanya?, li pregunto. “Coneixes la Costa Brava? Saps que hi ha un tros de costa on el bosc i la muntanya, es fiquen dins de l’aigua? Allà, m’hi podries trobar.”

 

Jaume Piqué i Abadal