Podem humanitzar els hospitals?
“Qui és aquest? Un pirata?
Que està malalt, com tu? I, es posarà bé?”
50 il·lustradors i il·lustradores omplen d’històries les parets i els sostres de l’Hospital Vall d’Hebron.
L’Albert té 6 anys. Avui, quan torni a la seva cambra, a la cinquena planta de l’Hospital Materno-Infantil Vall d’Hebron, trobarà un gat sobre el seu llit, al sostre! No és el seu, de gat, perquè l’Albert també té un gat a casa, ens explica; però és un gat famós: el gat amb botes, el del conte tradicional.
A la planta onze, la petita Anna agafa la seva àvia de la mà i juntes caminen pel passadís deixant enrere vaixells i pirates fins trobar un pop pintat a la paret. La petita Anna explica a l’àvia que el pop és la mascota del seu grup de parvulari, a l’escola.
Mentre la Maria Tarragó pinta uns personatges de circ fent funambulisme, l’Ananda, una jove d’origen africà, s’està amb ella a l’habitació. No en vol sortir. Mentre la Maria pinta, la jove Ananda canta cançons que li ha ensenyat la seva mare.
Quan avui passegem per les plantes de l’Hospital Materno-Infantil Vall d’Hebron, ens sembla del tot natural trobar els passadissos, les habitacions, les sales de jocs… plenes de dibuixos i personatges coneguts per qualsevol infant. Sembla del tot natural, sí, però no ha estat sempre així.
Avui, però, el personal hospitalari, les famílies i especialment els més menuts conviuen amb aventurers dels mars, rodamons del circ i un munt d’altres personatges dels contes tradicionals. Tot això com a resposta a una pregunta molt senzilla: podem humanitzar els hospitals?
L’ACCIC i els responsables de l’Hospital Materno-Infantil Vall d’Hebron van acordar tirar endavant un projecte per crear un espai hospitalari càlid, mitjançant la decoració de parets, sostres, portes, passadissos, habitacions, sales d’espera, etc. El projecte portava per nom “Humanitzem els hospitals”.
“Per a qualsevol infant malalt que s’ha d’estar a un hospital, el fet de trobar-hi aquests dibuixos els hi fa més agradable l’estada, més acollidor l’entorn. No els portem a un lloc estrany, sinó a un lloc on troben la companyia d’objectes i personatges del seu imaginari. Venen a l’hospital a visitar-se, sí, però també ells visiten el corsari o l’elefant.”
Rosana, psicòloga de l’AACIC
La història d’un projecte fet realitat
Des de l’any 2000, l’AACIC i l’Hospital Materno-Infantil Vall d’Hebron de Barcelona mantenen un conveni de col·laboració mitjançant el qual es duen a terme iniciatives molt diverses. Alhora de renovar el conveni de l’any 2005, es va posar sobre la taula una proposta insòlita. Es tractava d’un projecte pioner a l’estat Espanyol: omplir d’il·lustracions de temàtiques diverses els espais utilitzats pels nens, nenes i joves malalts.
La manca de precedents feia semblar arriscada la proposta. L’hospital no podia deixar de funcionar. El projecte, però, era prou engrescador per no deixar-ho estar. Finalment, es va decidir decorar una secció, l’hospital pediàtric de dia.
Des de l’AACIC es va implicar en el projecte com a coordinador l’Ignasi Blanch, que de forma solidària va reunir un grup notable d’il·lustradors. El tema de les il·lustracions seria: els planetes del sistema solar i uns simpàtics marcians.
L’èxit d’aquella iniciativa va aplanar el camí per a l’ampliació del projecte. En la nova fase, que s’ha dut a terme durant el juny i l’octubre del 2007, l’envergadura del repte es multiplicava. Es tractava de decorar tres plantes de l’àrea maternoinfantil d’aquest macro-hospital.
L’equip que ho portaria a terme era inqüestionable. Aquesta vegada, l’Ignasi Blanch, il·lustrador guardonat (Premi Crítica Serra d’Or 2006 pel llibre “Vull una Corona”) i professor, va aconseguir reunir cinquanta il·lustradors i il·lustradores. Increïble! Mig en broma ens diu: “Crec que no hem deixat un pam de paret o un sostre sense un personatge, un dibuix, una història, vaja!.”
De tot el grup d’il·lustradors, la Maria Tarragó és la que s’hi ha passat més hores. Ella n’ha estat la coordinadora:
“Alguns nens estan en una situació molt delicada de salut, i “la quadrilla” d’il·lustradors, amb les escales, els pots de pintura i els pinzells, han introduït un element inesperat en el dia a dia de l’hospital. Ens hem sentit totalment acollits pels nens. Penso que quan miren els dibuixos s’obliden per un moment dels seus problemes.”
Un projecte d’envergadura
Cada planta gira entorn un eix temàtic diferent que l’identifica. La primera planta està dedicada al món del circ. La cinquena planta està plena dels personatges més populars dels contes tradicionals. La planta onzena s’ha convertit en la casa de les aventures de sirenes i pirates.
El projecte s’ha realitzat per etapes en funció dels participants i la disponibilitat de l’hospital. Primer s’han pintat els passadissos i després les habitacions en funció del número d’ingressos i dels nens malalts que hi han a la planta. Les il·lustracions de les parets s’havien de començar i acabar en una sola jornada. Quan es pintava una habitació, normalment, no hi havia pacients, com en el cas de l’Albert. Llavors els il·lustradors disposaven de quatre a sis hores per fer la feina. Però també es van pintar algunes habitacions amb pacients, com en el cas de l’habitació de l’Ananda, segons criteris de l’equip mèdic.
L’Ignasi Blanch ens explica que “si havíem de fer la nostra feina sense que afectés la marxa normal de l’hospital, calia que ens poséssim d’acord en uns valors de treball bàsics: mantenir un ordre i una pulcritud impecables, cuidar adequadament el material perquè d’un dia a l’altre es pogués tornar a fer servir. S’havia de decidir bé la imatge i fer esborranys suficients abans de passar l’original directament a les parets, sense improvisar.” Escrit, així en fred, pot semblar una forma de treballar rígida, però l’Ignasi ens ho comenta amb un to tranquil, no com una imposició, sinó acceptant de bon grat les limitacions que suposa aquest entorn especial.
L’Ignasi agafa un pot de pintura que hi ha al terra al costat de la llibreta d’apunts d’una de les il·lustradores i ens el mostra mentre remena aquella pasta blavosa amb un pinzell prim. “Hem fet servir un tipus de pintura plàstica que no fa olor, no és tòxica i manté la intensitat del color molt de temps. És un material de molt bona qualitat. Treballar amb bons productes també engresca la gent que dibuixa, perquè saben que el resultat tindrà un punt de qualitat superior.
El grau de fluïdesa de la pintura evitava el degoteig i a la vegada permetia treballar amb comoditat, fent un traç precís de pinzell. S’han fet servir llapis i barretes de guix blanc per passar les il·lustracions a les parets, pinzells prims dels números 6 i 8 pels contorns de les il·lustracions i paletes i brotxes per a omplir les superfícies”.
Nosaltres continuem el recorregut per la primera planta. On s’estan acabant de fer els últims dibuixos, referits aquí al món del circ. Deixem la noia que pinta el fonambulista a l’entrada d’una habitació i entrem a una altra cambra en que un il·lustrador està acabant de traçar la figura d’un personatge que fa jocs malabars. Un equip de televisió tria aquest indret per enregistrar un parell de preguntes a l’Ignasi.
Una participació inaudita. 50 il·lustradores i il·lustradors
Tothom qui ha participat és professional, gent que ha estudiat il·lustració. Hi ha gent que hi treballa en exclusiva. D’altres potser han acabat deixant-ho com una segona feina que porten a terme en ocasions especials, com aquesta. Però és gent que està al corrent de les darreres tendències del dibuix infantil i juvenil, sabem qui són i coneixen l’obra d’Anne Herbauts, la Beatrize Allemagna o Tiziana Romanin, il·lustradors internacionals de primera magnitud.
Per motivar i coordinar un equip de tantes persones cal donar llibertat, respectar els diferents estils i maneres d’il·lustrar de cada participant, amb la varietat de solucions gràfiques dels objectes i de les figures. Ara, quan passeges pels passadissos aquesta diversitat es converteix en un valor estètic afegit.
L’Ignasi ens comenta que al dibuixar les figures als sostres “s’ha pensat en la visió del nen des del llit. El nen, estirat, ha de poder veure el personatge al sostre correctament. S’ha vigilat la direcció de la figura. El personatge tindrà el cap a la vora del capsal del llit i els peus al contrari, com el nen.”
“Hem hagut de refer alguns dibuixos, sí, per evitar possibles confusions”, diu la Maria. “No volíem que algun dibuix s’interpretés com a violent”, diu l’Ignasi. “També hem hagut de vigilar amb alguns temes. Per exemple, volíem dibuixar uns pastissets o una casa de xocolata. Els nens i nenes hospitalitzats sovint fan un règim alimentari especial, així que ho vàrem descartar”, afegeix la Maria.
“Efecte motivador”
Entre el personal de l’hospital el projecte ha tingut un efecte motivador. “De vegades tens la impressió que les coses es deixen estar, que ningú hi pensa. De sobte, una cosa com aquesta fa que recuperis la il·lusió per la feina”.
Fa 25 anys que la dona que ens ha dit aquestes paraules treballa a l’hospital. I també ens comenta que hi ha una certa enveja, o “ganes d’un revulsiu semblant” en altres àrees i plantes.
Amb tots aquests dibuixos, l’hospital es converteix en un llibre amb un munt d’històries, històries obertes, per construir. A través del gest de cada personatge, de cada objecte, els infants, les famílies i el personal de l’hospital podran estirar el fil d’aquest cabdell: “Qui és aquest? Un pirata? Està malalt, com tu? I, es posarà bé?.”
La Rosana ens dóna la clau del projecte. Ella ens ho explica així:
“L’hospitalització és una experiència que es recorda tota la vida. És important la forma com ho viuen els nens. Amb aquest projecte es pot fer més agradable l’estada dels infants. Hi trobem referents positius per a futures experiències mèdiques, que en el cas concret de moltes malalties, com les cardiopaties, solen donar-se. És per això que ens hem implicat molt seriosament en aquesta iniciativa ,i veient el resultat i sentint els comentaris de la gent que treballa a l’hospital, la veritat, estem molt satisfets.”
És cert que amb la gràcia d’uns traços, l’encert d’uns colors i amb la capacitat de suggestió d’aquests traços i aquest colors en la nostra imaginació, l’hospital ha adquirit una dimensió diferent. Podem humanitzar els hospitals?
Sí. Com? Segur que aquesta pregunta té moltes respostes, però aquí hi hem deixat un testimoni molt especial.
Els colors, una tria amb intenció
El color és una energia vibratòria que ens afecta, produint sensacions que tenen influència en el nostre estat emocional. La percepció del color, però, també té una part subjectiva important. El disseny del projecte està fonamentat en l’estudi dels colors i la seva repercussió emocional, gràcies a l’aportació bibliogràfica i documental de l’assessora pedagògica de l’AACIC Verònica Violant, membre del Comitè Científic.
En aquest cas les persones que gaudirien dels dibuixos eren un grup molt heterogeni: nens, nenes, adolescents i joves. S’ha triat una gama de colors purs, propers als primaris (magenta, blau i groc), colors càlids (vermell, taronja, groc clar, salmó) i també de freds, però de tonalitat clara (blau ultramar, turquesa, verd clar). No s’ha utilitzat el negre i, el color més fosc, és un gris blavós per a realitzar el contorn de les figures representades. A la pràctica, per unificar criteris i considerant el projecte, tots els il·lustradors han utilitzat la mateixa gama de tons: 2 blaus (ultramar i turquesa), 1 vermell, 1 salmó fosc, 1 verd, 1 color pell, 1 groc, blanc i 1 gris/blavós per a fer els contorn de les figures.
El projecte realitzat amaga darrere una forma especial d’entendre l’hospitalització dels infants i la relació que s’estableix entre infants, famílies i metges:
- Entendre l’hospitalització del nen com un esdeveniment especial, i oferir tots els mitjans possibles perquè els nens i adolescents ingressats visquin aquesta experiència de la manera més positiva possible.
- Aconseguir una nova relació entre els nens malalts i els seus metges. A partir d’una nova ambientació, els nens i nenes tenen altres temes per compartir amb el personal sanitari, diferents a la seva malaltia.
- Trencar la situació d’estrès que acostuma a produir una malaltia i fer possible un estat emocional favorable a la recuperació del nen.
Els participants…
Maria Tarragó, Fedra Cutchet, Dani Puichgròs, Lucia Serrano, Mireia Coll, Pam López, Satoko Takebe, Núria Feijoo, Mae Martínez, Sílvia Angelet, Roger Simó, Mònica Fabregat, M. José Mola, Laia Codina, Vanesa Idiáquez, Ching-Yi Chen, Ester Llorens, Rebeca González, Ol-ga Alberich, Gemma López, Gemma Galorte, Clara Artigàs, Carmen López, Zulema Galeano, Sílvia Ortega, Sagar Fornies, Barbara Teo-dora, Marcia Yáñez, Blanca Martí, Glòria Falcón, Carme Delgado, Os-car Sanz, Cristina Sardà, Núria Coll, Elvira Torrents, Marina Martínez, Elisa Mateu, Pitu Álvarez, Antònia Alcay, Berta Pascual i Ignasi Blanch.