Era el mes de novembre del 2004, al local de la plaça de la Sagrada Família vam coincidir la Gemma Sales, l’Oriol Vergés, l’Estrella Ramon i jo. L’AACIC havia convocat alguns escriptors i il·lustradors per conèixer algunes experiències en primera persona a fi i efecte de fer un relat per a un llibre. Ens va rebre la Maria Rosa Armengol, com a mare, i dues joves, la Maggie i la Maria Glòria. Recordo com si fos ara l’emoció que em van provocar les tres. Algunes frases m’han quedat a la memòria.
La Maggie va explicar que el primer que li va preguntar al metge després de l’operació és si podria fer l’amor com abans. També deia que utilitzava el cor per demanar de tot: “El meu cor vol xocolata, mare”.
La Maria Glòria va dir que de vegades plorava: “Què bonic i tranquil et quedes després de plorar”. Li agradava el piano: “Quan toco el piano el meu cos és d’aire”. Quina frase preciosa.
La Maria Rosa ens va explicar que el seu fill plorava a trossos, xuclava a trossos i no reia perquè no podia. Es va sentir molt feliç quan el va veure sortir del quiròfan perquè quan surten de l’operació riuen. L’experiència em va inspirar el conte “El meu cor vol xocolata”, del llibre “De tot cor”, il·lustrat per la Pilarin Bayés.
Aleshores no sabia que uns anys després em detectarien també una cardiopatia congènita. Una deformació anatòmica denominada milking, que em va causar molts problemes de jove sense que aleshores conegués l’origen. Practicava l’atletisme, però amb massa freqüència no podia acabar les curses. Vaig arribar a pensar que era un problema psicològic. Era el meu cor que em deia o t’atures o m’aturo.
Rodolfo del Hoyo