Us expliquem la seva història…
La teoria científica del cor i la llengua de la Núria Samper
Núria: Quan era jove el primer cirurgià que em va tractar em va dir a boca de canó: “No podràs tenir fills biològics, tu”. Amb tretze anys no em preocupava massa. Després, quan ens vàrem casar, un dia la cardiòloga ens va fer seure i va deixar anar: “Avui parlarem de tenir fills”. Sempre et queda aquell dubte, però em va sortir el cantó racional. Li vaig dir: “Dóna’m xifres”.
AACIC: Ho trobo molt fort!
Núria: Jo ho trobo molt real. La cardiòloga em va dir: “Jo et puc advertir, però no ho puc prohibir. Jo t’he de dir les conseqüències i tu has de decidir”. El cert és que als 32 anys vaig notar que era el moment per adoptar. Tenia algunes coses assumides, estabilitat a tots nivells, i vaig dir: “Si hem de fer-ho, fem-ho ara!” Estic molt orgullosa d’haver adoptat la Clara.
AACIC: La Clara és una nena de quatre anys que vàreu anar a buscar a la Xina…
Núria: Sí, la meva filla. El seu nom xinès és Fu Shao Ling. En ser nenes orfes, els posen el nom de la regió on van néixer i després… Bé, la qüestió és que traduït, el seu nom és alguna cosa així com “exquisida en el grau més alt” o “la més exquisida”.
AACIC: És bonic.
Núria: És ridícul, vaig pensat en un primer moment. Però la mires un dia i un altre i dius: “Tenien raó!” Fa uns moviments delicats, es veu que quan posen el nom miren el dia que va néixer i coses així. És clar, el nom ens identifica.
AACIC: Però vosaltres li dieu Clara.
Núria: Per la família, per part de la meva mare tots som de Masquefa, on vivim. Nosaltres som els de Ca la Clara. És un nom maco, però cap nena de la família l’ha portat. Aquesta Clara, es veu, era agarrada com ella sola i les feia passar negres a la pobra jove. Però bé, el nom és bonic i ara la nostra filla es diu així.
AACIC: Sap que és adoptada?
Núria: Tot just ara s’ho començava a preguntar. La seva mestra també va adoptar. Així que d’un dia per l’altre va començar a fer preguntes. Li vàrem explicar. Tinc contes a la biblioteca i en vam trobar un d’un nen que ve de Xina.
AACIC: Com s’ho ha pres?
Núria: Bé, ho deu estar acabant de pair. El que m’ha ensenyat l’experiència és que tu dónes el valor a les coses, positiu o negatiu. La Clara ha de fer el seu camí sola, que és el que hem fet tots. Jo vaig néixer amb una cardiopatia. Bé. La vida m’ha donat coses bones, com la meva filla, i coses no tant bones, com voltar pels quiròfans.
AACIC: Claríssim!
Núria: Arribar fins aquí és un procés que he fet jo, amb les eines que m’ha donat la meva mare, sobretot. Ella mai m’ha dit que fes o no fes perquè tenia una malaltia. Tu tens això i pots fer una vida normal, és la filosofia que m’ha ensenyat. No puc llançar-me en paracaigudes, però tampoc no en tinc necessitat. Faig ioga i m’ho passa pipa! M’explico?
AACIC: Absolutament!
Núria: Quan la Clara renegui de nosaltres, que ho farà, i de la seva mare biològica, que ho farà, ho haurà de passar i prou. L’adolescència és l’adolescència. Jo dic als meus pares a veure si aquesta fa com els de Nord Amèrica de les pel·lícules, que allà tot ho acaben amb judicis.
AACIC: A les pel·lícules sempre acaben anant a judici, i si no a pistolasso. Perdó. Tornem al tema! Adoptareu una altra criatura?
Núria: Ara et puc dir que no. El que amb la Clara no va representar cap problema, ara és un impediment. Quan vaig anar a parlar amb els assessors d’adopció em van dir: “On vas amb aquesta salut?”, per entendre’ns. Ens ho van paralitzar. L’advocada em va dir que tirar-ho endavant perquè al cap de dos anys ens diguessin que no, no mereixia l’esforç, la il·lusió i els sentiments.
AACIC: Així la decisió no va ser tant senzilla d’entrada?
Núria: No gens. D’entrada em va molestar que m’ho paressin! Qui són la Generalitat i la Xina per dir si puc ser mare o no? Quan ja ho has paït, entres en la segona dinàmica. “Realment vull un segon fill? Puc tenir-lo?”. Ara estic molt bé amb la Clara, gaudeixo molt amb la meva filla de quatre anys. Porto una vàlvula. Sento el tic tac. Prenc el Sintrom.
AACIC: Però tens una bona qualitat de vida.
Núria: Ara sóc jove, però de més gran, a tots se’ns complica la salut. No només em preocupava tenir una filla, sinó gaudir-la dia a dia. També vull estar bé quan la Clara tingui catorze anys i em digui: “Mama, que surto amb les amigues i ja vindré!”. “Ja vindré? Què vol dir ja vindràs?”.
AACIC: No sé què és pitjor, si els quatre o els catorze!
Núria: Ves comptant. La Clara té quatre anys ara. Si comencem un procés d’adopció, són dos anys més. Les diferències d’edat no es noten als trenta anys, però quan ets petit, sí que es noten. Bé, em queda una mica el remordiment (abaixa el to), perquè… ell (el seu marit) és molt ninyero! No ho sé. I si ha esclatat abans la tercera guerra mundial i ens hem quedat tots calbs? I si el planeta ha fet puff!
AACIC: Què tal i com està el clima…
Núria: Parlant seriosament. Donar-li una germana a la Clara… Va sorgir el tema de si n’adoptàvem un altre. Penses si li estàs denegant un dret si no ho fas. Estires d’aquí i estires d’allà buscant respostes i recursos. Per això hi ha el Ser Padres i el Crecer i llibres…
AACIC: Es nota que ets bibliotecària…
Núria: S’ha de notar. Però, m’entens? Hi ha persones que són filles úniques i que són… rares! És una visió personal. “És que li hem de donar un germà!”. A veure, no és un nino. Aquesta segona persona requereix tanta atenció com la primera.
AACIC: No mimareu massa la Clara?
Núria: Mimada, sí. Consentida, no. Sóc la seva mare, no sóc ni la seva amiga, ni la seva col·lega, ni la senyora que passa pel carrer, ni la mestra. Sóc la mare. Mimada, sí. A besitos me la menjaria. Ja t’ho dic!
AACIC: Núria, i allò que ens deies de la teoria científica del cor i la llengua?
Núria: Ah, doncs ara mateix t’ho explico. Jo parlo molt. I la meva teoria científica diu que el cor i la llengua van unides. Si para la llengua, anem malament. Per això parlo tant!
AACIC: Per això, com més gran és el cor, més parlem. Tens tota la raó. Quin cor més gran que tenim!
Després que la Núria rellegís la seva història ens explica que la seva filla no ha renegat mai i que juntes formen un bon equip: “una de les coses més maques que tenim és que cada dia em fa cinc cèntims del seu dia a dia a l’institut”, ens explica.
Pel que fa a la segona adopció, van iniciar els tràmits i, com a Xina canviaven la llei, ella no era vista amb tants bons ulls pel tema del cor: “és cert que em vaig enrabiar perquè es qüestionava la meva capacitat de ser mare, però va quedar aviat superat”, ens diu.
Referent a la teoria del cor i la llengua… no només la manté, sinó que hi afegeix que l’alegria és un dels grans impulsors del batec del cor: “és la veritable xispa de la vida”, ens diu amb entusiasme.
“De tot plegat, ara que ja fa més temps que sóc mare, us puc dir que em sento orgullosa de la Clara. Ella sap perfectament que és adoptada, però que té clar que sóc jo la seva mare perquè, i tal com diu ella, li faig costat quan està trista, la guareixo quan està malalta, perquè ens barallem per petites coses, perquè la faig riure i perquè, sobretot dels sobretots, ens estimem i moooolt!! – ens comenta la Núria – Ser mare és una decisió que s’ha de prendre amb el cor i el cap. Adoptar a la Clara va ser el millor batec que la raó em va inspirar”, afegeix.