 |
L'experiència d'una mare
15/11/2004
Us vull fer arribar la meva experiència com a mare d’un nen amb una cardiopatia congènita. Tothom que passem per aquesta experiència ja sabem el pa que hi donen; us vull explicar la meva i com vaig aprendre a acceptar-ho.
El meu fill ara té 22 mesos; al moment de néixer a l’Hospital de Vic ens van dir que el nen tenia un buf al cor i que hauria d’anar a Barcelona a fer-se una eco, per mirar de què li venia aquest buf. No hi vam donar importància, el meu marit té un buf i corre maratons!, a més el nen aparentment estava perfecte, era realment molt bonic.
Vam anar a Barcelona i a partir d’aquí ens va canviar la vida. El nostre nen tenia una estenosi aòrtica (vull aprofitar per queixar-me del tracte que es rep dels hospitals en el moment de fer un diagnòstic com el que ens fan fer a nosaltres Ens vam trobar el meu marit i jo al mig d’un passadís d’un hospital, sols, plorant tots dos abraçats i amb un cotxet amb un nen de 15 dies, plorant perquè la seva mare li havia de donar el pit i no podia).
Vam arribar a casa totalment destrossats, encara no enteníem què tenia el nostre fill; ens vam començar a documentar, vam anar a veure el nostre metge de capçalera. Res no ens consolava, ens trobàvem impotents. Perquè ho entenguéssim ens van dir que el nostre fill era com un cotxe nou amb una vàlvula espatllada.
Als quatre mesos li van fer una valvoloplàstia; hem anat fent els controls primer mensuals després cada tres mesos; l’última vegada mig any.
El nen continua estant bé aparentment, gairebé ens oblidem del què té; quan anem a fer els controls ens diuen bé sí però... ens tornen a la realitat.
El meu marit ho va acceptar de seguida i va fer front a la nova situació amb molta serenitat. Per a mi va ser un cop fort de la vida. No estava preparada per a una cosa així, em semblava que això no està dins el bombo i que a mi no em podia tocar res dolent i menys amb un fill. Les coses m’anaven bé, teníem una altra filla de 4 anys que és una vertadera monada; la meva feina m’omplia molt i hi estava molt abocada. Estava tot controlat.
Després d’haver operat al nen vaig anar de mal en pitjor; no era depressió, però no podia pensar en rés positiu, tot em queia a sobre. No podia deixar de pensar en el futur del meu nen, en què un dia el podien operar a cor obert, quina qualitat de vida tindria, que no podria anar a córrer amb el seu pare...?
Vaig demanar ajuda a un psicòleg. Vaig anar a quatre sessions que van ser miraculoses. Del què vam parlar, el que més em va ajudar van ser unes quantes reflexions que ara mateix les trobo lògiques, però en aquell moment van ser de molta ajuda.
Em va fer adonar que el futur el fem dia a dia. Allò que diem “ qui dia passa any empeny”. Tot el que podem fer avui pel nostre fill s’ha de fer. Jo em vaig preocupant pel futur del nen i potser demà jo no hi sóc.
S’ha de viure el moment. Em va posar per exemple: de Vic a Barcelona hi ha 100 km , 1 hora. Si anem a Barcelona pensant que hem d’arribar al nostre destí no veurem el paisatge i segur que se’ns passen moltes coses per alt, no el fruïm i se’ns fa llarg; el contrari si mirem el paisatge gaudim de les petites coses que ens anem trobant; el temps sempre serà 1 hora, però molt ben aprofitada . El camí de Vic a Barcelona és la vida.
Actualment la meva vida ha canviat; treballo 4 hores i això em permet estar més hores amb els nens, cosa que mai havia fet. Hi ha moments que els disfruto més del que ho havia fet mai. I són coses senzilles: Veure com els meus nens s’abracen. Anar al parc a jugar amb la sorra. Veure’ls menjar. La pluja... Em tornen a il·lusionar moltes coses.
Tinc present la malaltia del meu nen més del que jo voldria, espero anar-ho superant i fer-me més forta.
El dia de la reunió de l’Associació vaig veure i parlar amb pares que es troben exactament amb els mateixos problemes que nosaltres i els veig que amb molta valentia estan fent front al que els hi ha tocat viure.
Fins aquí la meva experiència.
Imma
|
|
|
|
