 |
L'experiència d'una jove
10/03/2005
"Fa poc, en una freda tarda d’hivern, mirava fotografies amb la família. Van sortir fotos des que les meves germanes i jo érem petites i vam fer un repàs de com hem viscut tots aquests anys. N’hi havia dels festivals a l’escola, dels carnavals, de les vacances, amb els cosins… en fi, de tot una mica. I en totes elles hi veia una nena feliç, molt feliç. Aprendre a viure amb una cardiopatia no és fàcil, perquè això de saber trobar els teus propis límits requereix temps i sovint moltes temptatives. Però quan ets petit/a no tens consciència d’això i tot i que no pots fer algunes coses que sí, fan els teus amics i amigues, o has d’estar a l’hospital, la infància va passant amb regust de caramel, amb dolçor. Els pares i la família en general fan que així sigui. Però quan van arribar les fotos de l’època d’institut, els comentaris ja van ser una mica diferents: “ens vas fer patir una mica” comentava la meva germana. Per a mi van ser uns anys entre difícils i divertits. Fer-nos adults és tot un repte, però quan has d’assumir unes limitacions físiques que no has triat i que no entens per què t’ha tocat a tu patir-les,, ho és encara més, si més no, aquesta és la meva experiència. Però amb més o menys marge, la meva vida era molt semblant a la dels meus amics i amigues: en els estudis anava molt bé, (no feia educació física) sortia amb la colla d’amics… Però reconec que em costava acceptar la meva situació i m’hi rebel·lava: fumava, quan sabia de sobres que no ho podia fer, i volia anar a dormir tard malgrat estigués esgotada. En fi, que ja no era tot flors i violes. A més, s’acostava una etapa de la vida on calia decidir el futur professional, i això tampoc va ser fàcil. Vaig decidir estudiar educació infantil perquè sempre m’havien agradat els nens i nenes i havia donat classes de repàs i m’agradava. Així que vaig començar a estudiar a Barcelona i m’ho combinava fent de cangur als matins. Van ser uns anys esgotadors, però després de la valvuloplàstia que m’havien fet, em trobava molt millor i em veia amb cor de fer-ho. El problema de debò va arribar a l’hora de treballar. La feina d’escola em desbordava i l'operació de canvi de vàlvula que em van fer no va anar massa bé i la meva situació física no era bona. M’agafaven taquicàrdies i arítmies, l’estrès em podia i el meu cos no ho aguantava. Així que tota la il·lusió que havia posat en la feina de mestra es veié truncada quan vaig veure que no ho podia assumir. Va ser en aquests moments quan vaig entrar en contacte amb l’AACIC, i gràcies a les persones que hi vaig trobar va ser més fàcil assumir un nou canvi en la meva vida. De tot plegat puc dir que es pot viure de moltes maneres i que saber trobar el camí és igual de fàcil o de difícil per a tothom. En aquest sentit ajuda molt pensar en el que sí podem fer i no obsessionar-nos amb el que no podem fer. La vida és un regal massa bonic per deixar-lo escapar com la sorra entre els dits.”
|
|
|
|
