Actualitat i experiències

Viure és una oportunitat

El 23 de maig de 1983 algú em va donar aquesta oportunitat, la de VIURE, i ho dic amb lletres majúscules perquè en minúscules seria una falta de respecte per una cosa tant meravellosa (Rebeca del Castillo).

Vaig néixer fa 35 anys a Santander, amb un cor que aleshores no era compatible amb la vida: 2 cardiopaties congènites complicades, una cosa inusual i de difícil diagnòstic en aquella època, que em van provocar 2 parades cardiorespiratòries al poc temps de néixer.

Van haver de passar diversos mesos a l’hospital i desenes de diagnòstics errats perquè als 6 mesos d’edat un equip de metges em donés l’oportunitat de VIURE, o almenys d’intentar-ho.

Malgrat tenir una malaltia cardíaca i que el diagnòstic fos molt desfavorable (no més de 8 anys de vida), els meus pares no em van tractar ni em van educar com si jo estigués malalta. Si volia jugar al tennis com la meva germana ho feia, natació, patinar, res se’m posava per davant. En aquest aspecte i en gairebé tots vaig créixer i vaig fer una vida com qualsevol nena de la meva edat. Potser per desconeixement, els meus pares van pensar que fer una vida totalment normal m’ajudaria i potser em mantindria amb vida.

Durant la meva infància vaig passar temporades hospitalitzada i vaig haver de sotmetre’m a diverses intervencions quirúrgiques, però això no va impedir que jo tingués una infància feliç i plena de meravellosos records. Els que més enyoro són les acampades i les excursions de senderisme que realitzàvem els caps de setmana i durant les vacances pels pics d’Europa. Crec, bé, estic segura, que aquí va néixer la meva passió per la naturalesa i la muntanya.

Sempre em va costar fer les coses quotidianes més que als altres i especialment l’esport, em cansava de seguida, m’ofegava fins al punt de marejar-me, però sempre he estat molt tossuda, serà perquè tinc arrels aragoneses, i jo havia d’intentar-ho tot i no parava fins a aconseguir-ho, no m’importava el temps i no estar entre els primers, la meva meta era ACONSEGUIR-HO.

Sempre vaig ser molt conscient de les limitacions que la meva malaltia no només a nivell físic m’ocasionava i que a mesura que vaig anar creixent augmentaven al ritme que el meu cor es feia adult.

Per Nadal de 1999 vaig rebre una trucada de l’hospital Ramón y Cajal. Havia arribat l’hora d’enfrontar-me a una de les experiències més important i impactant de la meva vida i que marcaria un punt d’inflexió en la meva existència. Havia de sotmetre’m a una operació de cor “a cegues” com qui diu, perquè en les últimes proves l’anestèsia m’havia provocat una reacció al·lèrgica i m’havia arrencat tot l’instrumental.

Semblava que el món se m’anava a enfonsar, una operació de cor extracorporea! Sonava massa arriscat, però sorprenentment no me’n vaig enrecordar fins al dia que vaig entrar per la porta de l’Hospital. Allà jo era gat vell, havia passat tant temps ingressada que per a mi no era res nou. Suposo que la normalització de les coses fa que aconsegueixis treure-li ferro i, perquè negar-ho, por. Tot va ser extraordinàriament ràpid i va anar bé. La meva recuperació era a un ritme major de l’esperat, així que després de 15 dies i dues operacions sortia de l’hospital sabent que començava una nova etapa.

Mentiria si digués que no em va costar veure el meu cos tallat per la meitat davant d’un mirall. Estava en plena adolescència, 16 anys, i aquella primera cita amb mi davant del mirall va ser la més difícil per la que he hagut de passar.

Les meves paraules poden semblar superficials, ho reconec, però a dia d’avui penso que pitjor hagués estat no poder tornar a mirar-me el mirall mai més, o no haver sortit d’aquella taula d’operacions, però amb 16 anys no vaig ser capaç de veure-ho així.

Amb el pas dels anys vaig descobrir que aquelles cicatrius, que tantes llàgrimes i tantes burles havien originat, només eren el preu per poder VIURE, per poder fer coses de manera “normal”, sense marejos, sense fatigues, encara que amb esforç, això sí. Però la satisfacció que em proporcionava aquesta nova sensació sens dubte valia la pena.

Durant la meva època a la universitat, vaig viure la pitjor experiència de la meva vida, per sobre de qualsevol operació, de qualsevol ingrés anterior. Vaig patir anorèxia nerviosa restrictiva, a causa de la qual vaig haver de romandre ingressada a l’hospital durant diferents períodes. Quan vaig ser conscient que per culpa d’aquella maleïda malaltia m’estava morint (gràcies al marcapassos no va ocórrer), vaig demanar a la meva mare que m’ingressés, que cregués en mi, que jo volia viure, que aquesta vegada faria les coses bé, així li vaig prometre i així ho vaig fer.

Un any després de molt esforç, de moltes llàgrimes, pors i algun somriure de satisfacció, vaig aconseguir passar de 35 quilos a 46, però sobretot vaig aconseguir superar les meves pors, reconciliar-me amb mi mateixa, aprendre a acceptar-me i a estimar-me i sobretot vèncer a l’anorèxia.

Va ser una etapa de la meva vida que sempre recordo amb llàgrimes als ulls, però que em fa sentir orgullosa. No em fa vergonya confessar que hi va haver una època que no em vaig estimar prou i dono gràcies a la meva cardiopatia per haver-me mantingut amb vida tan a nivell físic com mental. Com bé diu la frase: “Mai saps com de fort ets fins que ser fort és la teva única opció”.

Arran de l’anorèxia vaig haver de sotmetre’m a un primer canvi de marcapassos, el pobre havia hagut d’estar a ple rendiment 24 hores al dia i s’havia esgotat la bateria. Nou dispositiu, nova freqüència i nova vida. En aquesta època vaig connectar de nou amb l’esport. Estava recuperada de l’anorèxia així que el metge em va donar el vistiplau al fet que tornés a la universitat i comencés poc a poc a practicar esport.

Han passat ja uns quants anys des d’aquesta “primera presa de contacte” i en aquest temps he viscut i conegut persones meravelloses de la mà de l’esport i de la meva pròpia experiència personal. Durant els últims anys he practicat esport amb regularitat, amb esforç, sacrifici, alguna que altra llàgrima de frustració, però també de satisfacció. He aconseguit participar en una triatló, diversos trails i carreres d’asfalt i algunes proves cicloturistes, però tot i això encara no em considero una Esportista com a tal, ni tinc grans assoliments esportius, sóc algú que gaudeix i se sent viva corrent, caminant per la muntanya o pedalant per una llarga carretera.

Sovint la gent em pregunta si el ritme de vida que porto no em perjudica i bé, encara que a nivell cardiovascular fa que el meu cor es deteriori més ràpidament i que els meus canvis de “piles” siguin més freqüents, a nivell tan físic com mental l’esport m’ha ajudat a que el meu cor estigui fort. El cor no deixa de ser un múscul i, a més, em fa somiar i il·lusionar-me. Sé que potser molts dels meus somnis i il·lusions es quedaran en això, il·lusions, però tot el que estigui a les meves mans per aconseguir-ho, sens dubte ho faré.

M’agradaria poder anar a l’Himàlaia, coronar el Kilimanjaro, anar al Machupichu i des que vaig sentir parlar de la Marató de Sables i de la Titán Desert somio amb formar part d’alguna de les seves edicions, no només per la seva duresa física, sinó pel desafiament mental que suposen. Qui sap, potser algun dia amb esforç, dedicació, constància i sacrifici pugui explicar-vos que ho vaig fer. Mentrestant seguiré treballant dur, lluitant, tan a dins com a fora de l’hospital, somiant, rient i sobretot VIVINT.

Aquí teniu un vídeo que vaig fer per col·laborar amb un projecte que es deia “Una setmana, una història” per intentar ajudar a la gent a superar les seves pors i lluitar pels seus somnis

Moltíssimes gràcies i tant de bo molts nens i nenes que ara mateix s’enfronten a les seves primeres intervencions mai deixin de somiar.

 

Rebeca del Castillo Pérez