La tarda de dissabte 28 d’octubre va començar amb la trobada de persones amb cardiopatia congènita. Més d’una vintena de pares i mares acompanyats dels seus fills i filles, joves i adults van assistir-hi on, després d’una petita presentació de cada un/a dels membres del grup, van participar en una dinàmica per grups de 4 o 5 persones en la qual havien de dir el problema més important amb què es trobaven a la zona de Lleida. Tots els grups van coincidir amb la manca d’atenció mèdica al territori i en què els hi agradaria conèixer més persones amb cardiopatia congènita i fer coses junts. Un cop establerta la situació a Lleida, els pares, mares, joves i adults que van participar en la trobada van demanar a l’AACIC que fes incidència política al territori per aconseguir atenció hospitalària amb experts en cardiologia congènita i així evitar els trasllats a Barcelona per rebre aquest tipus d’atenció. Des de l’Associació també els vam animar a participar en els espais virtuals per a joves i adults i per a pares i mares, uns espais de trobada on compartir experiències i vivències relacionades amb la cardiopatia congènita i el dia a dia.
A continuació, al punt de les 6 de la tarda, va tenir lloc la taula rodona conduïda pel periodista Francesc de Dios, que va comptar amb la intervenció de Rosa Querol, membre d’ADIMA (Associació de dones intervingudes de mama); Màrio Olivan, voluntari ostomitzat; Emili Garrofé, president de CRVL (Centre de Rehabilitació de la Veu de Lleida); Ignacio Gracia, vicepresident de la Fundació Renal Jaume Arno de Lleida); i Sara Caelles, representant de la junta de l’AACIC a Lleida i noia amb cardiopatia congènita. Totes elles i ells van debatre sobre l’impacte de les cicatrius i què se n’aprèn d’elles envoltats d’un clima molt emotiu i molt proper.
Les intervencions copsaven molt l’interès de tot el públic assistent i de mica en mica la sala es va anar omplint fins a arribar a la seixantena de persones.
Al final de la taula rodona, la coordinadora de la Federació d’Entitats per la Salut de Lleida (FESALUT), Xesca Férriz, va comentar que mai s’havia parlat d’aquest tema a la ciutat i que voldria repetir aquest tipus de taula rodona en altres ambients.
Tot seguit es va donar pas a la inauguració de l’exposició de fotografies “Wabi Sabi, la bellesa de la imperfecció” de l’artista lleidatana Sara Caelles. Ella ens explica la seva exposició així:
Com remarca la tradició del Wabi-Sabi, el món occidental està molt obstinat en un concepte de bellesa centrat únicament en l’ideal de l’eterna joventut. Aquest fet, més els models que surten en els mitjans de comunicació, fan que en especial el sector femení de la nostra societat senti una pressió més exagerada en el moment de tractar el seu cos. Per aquest motiu, i després de parlar amb diferents persones amb cicatrius, les dones van acabar sent el punt central del projecte, doncs són les primeres a sentir-se rebutjades per la societat, però sobretot per elles mateixes, perquè creuen que des d’aquell moment (el moment en el qual tenen una cicatriu) ja no s’ajusten als ideals preconcebuts i, per tant, les porta cap a un sentiment d’inferioritat del qual la tradició japonesa en discrepa.
-
El primer que em va cridar l’atenció de l’Alba, el dia que la vaig poder fotografiar, no va ser la marca en la seva pell pel trasplantament de ronyó, sinó la facilitat que tenia d’estar bonica i riallera, inclús tenint molta vergonya.
-
Les fotografies amb la Meritxell em van donar a entendre que la feminitat no resideix únicament en els pits i, per tant, no desapareix un cop els han extirpat. La feminitat està en la valentia amb la qual afrontes els reptes.
-
La Magda em va mostrar, de manera molt dolça, que el seu nou cor li ha donat una nova visió de la vida, però no pel fet de ser trasplantada de cor, sinó pels canvis físics que en repercuteixen.
-
I no hi ha dona més bonica, i cicatriu més clara de bellesa i vida, que la d’una cesària? Sense cap dubte sé que la Sònia, tot i tenir les seves pors i vergonyes, va acabar mostrant la bellesa i amor que irradia el primer cop que converses amb ella.
-
La Sara: sempre he tingut por de mostrar les meves cicatrius, però fotografiar-les em va obrir un món que encara ara em sorprèn.
-
I tot i no semblar-ho, perquè únicament en observar-la veus una dona preciosa, la Maria té en la seva delicada pell la marca de ser intervinguda de tiroides.
-
La Irene és molt decidida en tot el que fa, però mostrar la seva cicatriu d’apèndix em va donar una visió d’ella més tranquil·la, la qual desconeixia.
-
Com també la Magda, la Sara i la Ingrid, la Gemma va néixer amb una cardiopatia congènita i amb dos anys va ser intervinguda de forma reparadora. I les seves ganes de viure la van portar a oblidar-se, a vegades, de la marca que té.
-
El somriure de la Bruna fa que no vegis la marca de càncer de pit i aquest somriure em va ajudar a entendre quina era la visió que volia mostrar en totes les fotografies que faria a partir de llavors.
-
I l’última fotografia de l’exposició és també l’última imatge que he capturat per ara. Sense cap dubte és una fotografia realitzada a una dona increïble, com la Ingrid. La qual m’ha mostrat que una cardiopatia congènita el que et dóna és realisme i ganes de gaudir i realitzar les coses des del fons del cor.
Per clausurar l’acte, les protagonistes de l’exposició que van poder assistir a l’acte van alçar les seves copes per fer un brindis amb totes les persones que hi havia a la sala de l’Espai Orfeó de Lleida.
