Els trens procedents d’Atenes direcció Skòpia, feia setmanes que havien deixat de circular. Les vies del darrer tram, just abans de la frontera, s’havien convertit en les llars improvisades de milers de famílies que fugien del terror de la guerra. Una intersecció de circumstàncies els havia aturat en aquest moment de la història, i en aquell lloc.
Va ser allà, asseguda sobre les vies fèrries, on vaig conèixer la Razzan. Va arribar corrent amb la mà dreta agafada a una cadeneta que li penjava del coll, mig bufant, les galtetes vermelles.. i un somriure encantador. Els pares havien enviat un cosí a buscar-la. Havien intuït que aquella inesperada visita que havien rebut era bona per a ells. M’havia presentat com a infermera i voluntària de l’Associació Catalana de Cardiopatia Congènita. Com per a qualsevol pare o mare d’un infant amb el cor “tocat”, aquestes paraules als pares de la Razzan els van sonar molt bé.
De seguida ens van fer asseure a la seva modesta “casa”. Una tenda situada entremig de les vies, formant carrers amb altres tendes i aquests carrers petits barris. Petites zones segures de veïns.
La Rosa Armengol m’havia encarregat trobar TOTS els infants amb cardiopatia congènita del camp de refugiats d’Idomeni i, ja posats, els dels camps propers, i per què no a tots els nens refugiats arribats a Grècia. Quina tasca més ingent! Seria capaç de fer això? Tindria l’enginy per fer-ho? La Rosa sabia molt bé que això era un impossible!
Va ser més tard, asseguda amb les famílies, totes elles amb el mateix denominador comú, (pares i mares d’infants amb cardiopatia congènita), que vaig entendre la missió.
L’angoixa dels pares, la mirada tendra cap als seus infants, els rebregats ecocardios salvaguardats a tota costa durant la perillosa travessia pel mar.. Aquest Mare Nostrum tant ple de polítiques vergonyoses… La compressió de la crua realitat de nens amb molta patologia malvivint en camps de refugiats, les imprescindibles intervencions quirúrgiques trencades a cop de bombes… Certament, Rosa, no ens en podíem deixar cap d’infant.
La Razzan havia estat operada a Síria, però els dos últims anys la guerra havia espantat el seu cardiòleg i malmès el sistema sanitari. Feia dos anys que no rebia cap control mèdic i els símptomes havien aparegut de nou. Lleugers, però presents. Sense hospital ni cardiòleg a la vista. Ella va ser el nostre primer cas de cardiopatia congènita documentat als camps de refugiats de Grècia entre l’abril i l’agost de 2016. La família sabia que l’associació era catalana i per tant els documents anirien a Espanya.
A finals de maig del 2016 amb el desallotjament del camp de refugiats d’Idomeni vam perdre el contacte amb la família. El seu cas va ser valorat pels cardiòlegs de la Vall d’Hebron tan bon punt l’associació va rebre els documents. Així com tots els casos que vam anar trobant i documentant: el petit Samu, la bonica Amina… En Samu després d’una llarga i perillosa espera, va ser intervingut a Alemanya de quatre lesions, el juny del 2017. Vosaltres sabeu millor què jo el que això significa.
Però amics, la vida és un mocador! Veureu per què us ho dic.
El maig del 2017 l’Ali, un amic sirià, em va demanar d’acompanyar-lo a visitar dues famílies sirianes que havien arribat a Tarragona des de Grècia a través del programa de reubicació. Feia molt poquet i una visita d’un compatriota els vindria molt bé. Podeu endevinar amb qui em vaig trobar? Sí, molt bé! Us podeu imaginar l’alegria que vaig sentir quan vaig veure la Razzan i la seva família!
“Rosa, Rosa, a que no saps a casa de qui estic?”
A partir d’aquí ja no cal que us expliqui més. La Razzan ara forma part de la colla de cors valents, i ja sabeu el que això significa. Ja ha estat intervinguda de nou i els seus pares, ara, també riuen de nou.
Gemma Poca