És difícil expressar el que sento; ho descriuria entre ràbia i impotència. Visc en un estat bipolar on hi ha moments que m’enfonso en la més profunda misèria i després creixo creient-me que ningú ni res podrà amb mi. Tot això embolicat en un paper de regal molt bonic, amb un somriure “sempre” i una bona aparença, perquè ningú noti la realitat en la qual visc… un patiment constant que em trenca en mil bocins i no em deixa respirar.
Però, com va començar tot? Quan va començar aquesta ràbia?
En el moment que vaig haver de decidir si tenir al meu fill o avortar, estant embarassada de vint-i-cinc setmanes. On veus que tots els teus plans s’enfonsen en qüestió de segons i la incertesa comença a prendre força.
Ningú em va explicar com seria tenir un fill amb aquesta malaltia. L’única informació que vaig rebre va ser “abans aquests nens no tenien cap possibilitat i es morien, ara existeix una intervenció”.
El meu fill Marc té una cardiopatia congènita anomenada tetralogia de fallot. Va ser diagnosticat quan encara estava dins del meu ventre.
Molt sovint recordo aquell dia i revisc la mateixa sensació una vegada i una altra. Com si es tractés d’una pel.lícula, amb escenes i seqüències d’imatges impossibles d’esborrar…
No m’ho podia creure, com podia ser que m’estigués passant una cosa així? Sempre he pensat que aquestes coses només els hi passaven als altres. Jo no estava preparada, però qui ho està?
Era un dia molt bonic del mes de maig de l’any 2008 i brillava un sol espectacular. Em dirigia amb el meu cotxe al centre de Ginecologia-Obstetrícia per fer-me l’ecografia morfològica. La meva mare m’acompanyava. Recordo en el cotxe que no paràvem de parlar de com seria el nen, si tindria els ulls blaus, si tindria el cabell ros o castany, si s’assemblaria a mi o al seu pare… en cap moment vam dir: naixerà sa? Això ja ho donàvem per suposat! Per tant, només calia preocupar-se de coses “tan importants” com el color dels ulls o el cabell.
En arribar al centre vaig passar per recepció a dir el meu nom i em van indicar on era la sala d’espera.
Era un centre privat, molt elegant i modern. Les noies també mostraven un tracte molt agradable i educat (crec que és el que s’espera quan vas a un lloc així).
La sala d’espera estava plena de gent, la majoria eren dones embarassades, acompanyades per les seves parelles o les seves mares, suposadament.
Em vaig asseure relaxadament a fullejar una revista de moda, la tauleta que hi havia enmig de la saleta estava arrebossada de revistes. De fet, tota la gent que hi havia a la saleta tenien una revista entre les seves mans. Hi havia un immens silenci, el qual només era interromput quan algú girava una pàgina.
De sobte, vaig escoltar el meu nom. A l’entrada de la saleta hi havia una noia vestida amb un uniforme blanc que em somreia, vaig suposar que era el meu torn i que podia passar a la consulta. La meva mare i jo ens vam aixecar i vàrem seguir la noia de l’uniforme blanc, que ens va dirigir a una sala on ens estava esperant la doctora amb tot preparat per fer l’ecografia.
La noia em va indicar que em tragués la roba i m’estirés sobre la llitera amb una talla per sobre.
Un cop estirada em va estendre un gel fred sobre la panxa, mentrestant la doctora m’explicava el procediment que seguiríem. En aquesta ecografia mirarem tots els òrgans del bebè i estarem una bona estona, em va dir.
L’exploració va començar. La meva mare estava a peu dret al meu costat i les dues miràvem fixament la pantalla on suposadament s’estava veient algun òrgan, però nosaltres no enteníem res del que es mostrava. Avui dia entenc bastant bé les ecografies, sobretot les cardíaques.
Ella em va dir que durant l’exploració no em diria res si tot estava bé. Recordo aquell silenci, aquelles miradetes amb la meva mare mig somrient, l’habitació amb molt poqueta llum, la meva mare a la dreta i la doctora a l’esquerra.
De sobte, em va començar a pressionar molt fort sobre un punt de la panxa, molt fort, cada cop més fort. Em feia tant mal que vaig pensar a dir-li, però em vaig aguantar. Va dir que sabia que m’estava fent mal. Va estar durant 5 minuts pressionant-me i sense treure l’ull de la pantalla.
Finalment, va parar la màquina i em va dir que tots els òrgans estaven bé, però que en el cor li havia semblat veure una malformació i que, per això, volia assegurar-se’n i havia insistit més estona sobre aquell punt.
En aquell mateix moment, la meva mare es va desmaiar i va caure a terra. La doctora va obrir la porta i va cridar: que vingui algú a ajudar-me! Ràpidament va entrar la noia de l’uniforme blanc i va ajudar a aixecar la meva mare.
Jo seguia immòbil, estirada, sense dir res, sense plorar. Realment no sabia què fer, esperava que algú em donés més informació del que estava passant perquè no entenia res.
Quan em vaig vestir i vaig anar al despatx de la doctora, em va explicar que es tractava d’una cardiopatia anomenada tetralogia de fallot, que implicava quatre malformacions del cor. Em va explicar que, fins feia poc temps, aquests nens afectats per aquesta patologia, naixien i es morien al cap de pocs mesos, però que avui dia ja existia una operació possible.
Sense cap més tipus d’informació em va dir que pensés què volia fer, si seguir endavant amb l’embaràs o avortar.
Vam quedar que marxava i que ja li diria quina era la meva decisió. Quan vaig sortir per la porta no vaig poder evitar posar-me a plorar, de fet, vaig estar tot el camí de tornada a casa plorant.
Com més plorava, més em notava les “patadetes” que em feia el meu bebè. Llavors, tornava a plorar.
Vaig prendre la gran decisió de donar-li a en Marc l’oportunitat de néixer i de viure. Avui, crec que ha sigut la decisió més difícil que he pres a la vida, però la més encertada.
I, des d’aquell moment, tot va canviar, la meva manera de ser i de fer, les meves perspectives de futur i les ganes de lluitar pel que un vol. Cada dia que passa ens dóna una gran lliçó de superació, no deixo de sorprendre’m de totes les coses que aquest petit em pot arribar a ensenyar.
Realment ha sigut molt dur arribar fins aquí i ho seguirà sent, ja que estem pendents d’una nova intervenció quirúrgica. Tinc molt clar que, quan vaig prendre la decisió, amb ella vaig acceptar totes les conseqüències.
Avui, ja no em puc imaginar una vida sense ell i és per tot això que vaig decidir estudiar la carrera d’infermeria, per a poder ser infermera i ajudar als nens que, com el meu fill, són “petits valents”.
Gemma Noguera