Vaig començar a escriure fa temps, quan estudiava l’antiga FP, durant el meu temps lliure. M’agradava. Em feia il·lusió el que veia, el que llegia i em treia un bon gust, com el menjar. A través de paraules, metàfores… produïa un escrit, una poesia, amb la curiositat que la gent es trenqués el cap per descobrir de qui parlava.
Actualment estic a l’Associació Literària de Constantí i sóc sòcia de l’Ateneu de Tarragona on, una vegada al mes, vaig a fer-los un contacontes.
Aquí us deixo dos dels meus contes relacionats amb el cor.
El rellotge que venç
En Charlie, de cinc anys, de pares de diferent raça, tenia la seva vida en suspens des que va néixer. Ningú li havia comentat el que tenia, només la seva germana bessona, que vivia amb una senyoreta. Sempre li havia costat fer esport quan estaven al col·legi amb els altres companys de classe.
Un dia, sense voler, a la classe va entrar la infermera per curar a un nen que havia caigut al pati i ell, tot jugant, es va tirar al terra com un mort, mentre curaven al seu company. La mestra es va espantar, però va fer auscultar al Charlie. Llavors, ell, tot nociu, va dir que li feia mal el cap, però ella va dir que no, que el seu cor sonava com un rellotge i que li funcionava com un rellotge de cadena.
Van cridar als pares i van venir amb la seva germana bessona. Ella els va explicar que tenia una mica delicat el cor. Llavors la infermera va dir que miressin de fer alguna cosa perquè es tornés a sentir com sempre se sentia. El seu cor estava molt delicat, però… Com havia succeït?
En Charlie, quan va sortir de classe, va marxar ràpid a veure als seus pares i llavors el van portar al metge a veure què li deia. El seu cor era un rellotge i li faltava molt poc per acabar a l’hospital fins que trobessin algú que li en donés un.
Marxant de l’hospital, la seva germana bessona li va donar uns copets i li va dir, de broma, que havia de veure un rellotger. En Charlie, el pobre, estava baix d’ànims. Llavors van decidir portar-lo a fer una passejada per la ciutat.
Ell va anar mirant-ho tot, sense deixar-se res, i va decidir entrar dins d’una casa d’invents. Allà hi havia un home amb bata blanca i li va demanar si era metge. Ell, com que no li va dir que sí, li va auscultar el cor i, tot seguit, es va gratar el cap. Li va dir que li quedava poc temps per viure i que el seu cor s’havia tornat un rellotge.
Llavors van passar a la rebotiga amb el seu pare i la seva mare i l’inventor els va ensenyar un rellotge una mica especial. L’havia de portar sempre al voltant del seu cos, però que no es veiés. Ells es van quedar atònits. Els va dir també que quan toquessin tres vegades l’hora d’anar a dormir, recuperaria el seu cor.
En Charlie va fer el que havia de fer, així com l’home li va dir.
Van passar uns dies i en Charlie, un dia a classe, es va desmaiar. Va haver de venir una ambulància per portar-lo a l’hospital. El seu cor cedia. Aquell invent no li havia funcionat.
Els pares van cridar l’inventor, però no el van trobar.
Al pobre Charlie, entubat i amb tot, li faltaven hores per caure. No trobaven la manera que li donessin un altre cor, perquè no es podia operar.
Es va quedar a la UCI inconscient. Va passar una setmana i no hi havia senyals d’ell. El perdrien. Llavors els van donar aquell rellotge que li havien regalat, perquè li posessin, així se n’aniria en pau. La seva germana bessona, la pobra, plorava al seu costat mentre mirava com li posaven al voltant el rellotge que li havia regalat l’inventor. Aquella nit va decidir dormir amb el seu germà.
L’endemà al matí, una tos la va despertar. Ella, adormida, va veure que una mà l’agafava. Qui era? En Charlie? S’havia recuperat? Va cridar als seus pares i quan el van veure amb la cara més animada van cridar als doctors i darrere d’ells hi havia l’inventor.
Va córrer cap a en Charlie i li va mirar el cor.
El seu cor ja bategava com un de normal i amb més força.
L’invent havia funcionat i ell que creia que enviaria a en Charlie a l’altre món…
Les hores es van concordar i va desaparèixer aquest rellotge bruixot del seu cor. Com el canvi d’hora a les ciutats.
El tic-tac d’un cor
Eren les deu del matí quan el meu avi es va aixecar del divan on veia la televisió i es va notar alguna cosa en el seu pit. Alguna cosa no gaire cordial. Què podia ser?, deia ell. Va marxar al jardí a recollir unes flors per posar el rebedor molt bonic, perquè estava a punt de rebre una visita d’un amic i al seu nét que patia, el pobre, del cor.
Van trucar al timbre. L’avi va obrir la porta. Era la seva esperada visita. Van passar al saló i ell els va rebre primer amb una bona ració de pastes i una bona xocolata calenta. L’avi es va asseure al divan i, de sobte, es va trobar malament i, a més, també el nen.
El pobre avi, que poc es podia moure, els va ajudar a tots dos a inclinar-se al divan i al sofà.
L’avi es va asseure, però al nen li va costar, era el pobre cop del cor. Tenia 10 anys i aquí estava.
El seu amic li va dir que havia d’anar al metge de seguida. I ell, compassiu, va dir que no.
Van passar els dies i al final va decidir anar a la seva consultoria on li dirien el que li produïa aquest dolor. El va cridar el seu doctor i ell li va indicar que era el pit. Aquí no hi havia res i al cor… Doncs el pobre es va quedar boca badat.
El metge li va dir que tenia un cor que li feia com un tic-tac molt petit i que necessitava molta alegria, que semblava el cor d’un nen el que tenia. I ell, sorprès, va preguntar què havia de fer per recuperar el seu batec normal en el cor. Li va dir que podia parlar amb més gent que li afectés la malaltia del cor i ell, pensant, es va recordar del seu amic. Com tenia el telèfon, va trucar des de la consultoria perquè vingués l’avi i el nét.
Van passar dues hores i van aparèixer els dos per la porta. L’avi li va explicar al seu amic el que li succeïa i llavors va dir que havia d’auscultar al seu nét, i així es va fer. Tant i tant mirar. Al nen li bategava el cor com un home de vuitanta anys. Pobre, què havia passat? Doncs…
El metge va decidir d’operar, però no quedarien bé segons ell, però que quedarien per fer una prova i si fos necessari, doncs… haurien de fer operació a cor obert.
L’avi temia la seva mort i el nen es va quedar parat.
L’altre avi els va dir que ell era una mica bruixot i havia llegit coses així, però creia que no eren necessaris.
El meu avi va dir: doncs sí, anem a veure aquestes coses que has llegit. Els dos van ser a casa del seu amic amb el nét i llavors va treure uns dels seus llibres i un era el canvi de personalitat, però no va agradar. El proper era l’insomni i l’altre d’un encanteri. Aquest sí, va dir el meu avi.
Havien de quedar-se mirant la lluna plena quan sortís i mirar-la tan fixament fins a veure aquesta fada que en ella es troba i pensar en el que desitgen amb tota la voluntat. Tots dos aquella nit, estirats cadascun al seu llit, van obrir els ulls i van veure la lluna plena i llavors van fer el que els va dir el seu amic.
El meu avi va mirar, va mirar… i de sobte va caure la nit pensativa en ella.
El nen la va mirar… i va caure de sobte pensatiu en ella.
L’endemà al matí es van aixecar, però no havien solucionat res. Van tornar al metge tots dos i els va auscultar.
L’avi amb el nen va ser el primer i… Sorpresa! El seu cor sonava com un cor de jovenet, a poc a poc i amb harmonia. I al meu avi els van auscultar i llavors també van dir que tenia el cor d’un bon atleta.
Res que els dos havien pensat i van poder realitzar el seu somni només mirant la lluna plena.
Eren com dos periquitos bojos d’alegria.
Rosa Maria Pérez