Aquests dies les notícies van plenes d’incerteses. La majoria de la població es veu sotmesa a un confinament estricte per preservar la salut col·lectiva i desbloquejar les urgències i els llits d’UCI necessaris per a aquelles persones afectades per la COVID-19.
Aquest canvi de perspectiva ha arribat en una societat on tot ho teníem controlat; plans de futur amb grans objectius. L’excés de control ens ha portat a un desequilibri emocional per gestionar la frustració, quan de cop i volta la vida s’atura i ens condueix a la reclusió. Una part de la societat s’ha trencat a trossets, per pèrdues d’éssers estimats, esperats i no tan esperats, per ERTES obligats, per trobar-se caminant cap al llindar de la pobresa o, en el millor dels casos, per sentir com es va esvaint la tan poc valorada llibertat.
La societat s’ha d’adaptar a la nova normalitat, conviure amb la incertesa i liderar responsabilitats en salut pública.
Davant d’aquesta excepcionalitat, hi ha un percentatge petit de la nostra població que, tota aquesta bogeria, ja la tenim viscuda. No ens ve de nou liderar en la incertesa i batallar contra la frustració d’aquell futur que no serà com l’havies dibuixat.
Les famílies amb nens amb cardiopatia congènita hem passat per aïllaments forçats a hospitals. Hem extremat la higiene abans d’entrar a les UCIs; rentat de mans, mascaretes, bates i barrets han format part del dia a dia per evitar que qualsevol patogen compliqués, una miqueta més, la supervivència dels nostres petits. Ens hem distanciat de les relacions socials, ens hem relacionat rere un vidre, rere una habitació i ens hem adaptat a socialitzar-nos unes hores al dia pel bé dels nostres corvalents. És molt curiós que, quan descontextualitzes, la nova normalitat ha sigut la nostra normalitat.
Tenir un fill amb una patologia o una discapacitat comporta conviure en la incertesa, marcar-se objectius a curt termini, ser pragmàtic, creatiu i agraït. Aprens que la vida és fràgil i limitada en el temps, que l’associacionisme augmenta la capacitat de resposta i que no és més feliç qui més té, si no que la felicitat depèn de l’exigència d’un mateix.
Cada 27 de maig celebrem l’oportunitat i l’aprenentatge que la vida ens ha donat gràcies al Ramon, una persona que amb només cinc anys, ens ha posat a tots a lloc, sent el nostre motor pel canvi i, junt amb la Carlota i la Francina, posa en valor el nostre camí per aquest món de bojos.
Maria Bonich