Fa gairebé 32 anys, el 15 d’octubre de 1985, a l’Hospital d’Alacant vaig donar a llum al meu segon fill, Alberto, i quina va ser la meva sorpresa? Que al cap d’unes hores se’l van emportar de l’habitació, alguna cosa no anava bé.
El van tenir en observació una nit i un dia, fins que ens van dir que tenia un problema al cor i que no tenien els mitjans suficients per a saber més. El van posar dins d’una ambulància i se’l van emportar a València, a l’Hospital de la Fe. Allà li van fer proves, entre elles un cateterisme i al cap d’uns quants dies ens van dir que tenia una cardiopatia congènita: transposició de grans vasos amb CIV subpulmonar. S’havia d’operar i corregir-li la transposició, però no sabien quan i si ho podria superar. Li van fer un primer cateterisme per a veure si podien esperar uns anys més. Va reaccionar bé a tot el que li van fer i a la medicació que li van posar, i després d’estar ingressat vint-i-un dies li van donar l’alta i ens el vam emportar a casa.
Vam anar a revisions cada tres mesos i quan tenia un any i mig li van fer el segon cateterisme per a veure si estava per operar. Amb dos anys i mig el van operar amb la tècnica Senning. Tot va sortir bé, encara que actualment té disfunció del ventricle funcionalment sistèmic (FEVI 35&) amb insuficiència valvular.
Mai ha pres medicació i, fa cosa de quatre anys, li van receptar “Enalpril” de 10 mg. una pastilla diària per ajudar al seu ventricle.
L’Alberto, des de que va néixer, sempre ha estat un gran lluitador, tot el que s’ha proposat ho ha aconseguir. Una persona “molt especial” i amic dels seus amics. Jo sempre he pensat que “té un àngel”.
És un gran estudiant i sempre té les idees molt clares. Mai m’ha donat cap problema i poques vegades ha estat malalt, cosa que els metges em van advertir que es constiparia molt sovint i potser en alguna ocasió hauria d’anar a urgències. Però ell ha tingut les malalties normals dels nens, com els seus dos germans (Raúl, tres anys més gran que ell i Raquel, dos anys més petita que ell) o fins i tot menys.
Sempre ha estat molt esportista, li encanta tot tipus d’esport, sobretot la bicicleta de muntanya i la seva gran passió, des dels 8 anys o inclús menys, és el surf. Li encanta viatjar i llegir, té una gran biblioteca!
Alberto ha portat i porta un vida normal, “més que normal diria jo”, ja que és força inquiet, jo li dic “culillo de mal asiento”. Cada any i mig, més o menys, li fan la revisió. Fa uns dies ha tingut la última i li van dir que tot està igual, esperem que sigui així durant molt més!
Actualment, l’Alberto treballa com a arquitecte i viu en un pis compartit.
PD: a la foto podeu veure a l’Alberto quan tenia 11 anys.
Salutacions,
Maribel Luna