Prendre consciència
Prendre consciència és adonar-se del fet d’estar viu. És ser-hi amb els cinc sentits, amb la totalitat del propi ésser. És saber que estic essent, és saber que estic mirant, saber que estic olorant, escoltant, fruint de tot el que ofereix la realitat. És estar despert en el sentit més genuí del verb despertar.
Hi ha la consciència de l’objecte exterior (de la muntanya, del riu, de les onades, de la sorra de la platja), però també la consciència del subjecte (del propi jo). Ser conscient és gaudir d’allò exterior que m’arriba, que em regala la vida, però ser autoconscient és tenir la ment desperta i saber que això que passa, m’està passant a mi ara i aquí i a ningú més i que solament si en sóc plenament conscient ho visc amb la intensitat que mereix l’instant.
Escriu Raimon Panikkar: “El nostre punt de partida, és clar, és la consciència humana. Quan aquesta consciència es gira sobre ella mateixa, ens descobrim com a ésser vivents. L’Home té aquesta consciència sui generis de l’autoconsciència, de ser viu, de ser el portador de quelcom que identifiquem amb nosaltres mateixos i que anomenem (la nostra) vida”(1).
L’autoconsciència exigeix una parada en el temps. La velocitat és enemiga de l’autoconsciència. Quan es viu acceleradament, tot transcorre com en una pel·lícula a càmera ràpida. Per això, el primer acte de la consciència és una parada. S’esdevé quan un deixa de repetir indefinidament el mateix gest, per pensar, mirar el que està fent, per prendre distància respecte dels seus actes. Aquesta parada no és un fi en si mateix. Condiciona una reflexió que fa l’acció més perfecta en qualitat, encara que perd seguretat en l’execució.
L’acte de consciència és, per destí, una parada activa. Exigeix que la persona reuneixi tota la seva força per bloquejar el pendent vital, que examini amb rapidesa una situació complexa, triomfi sobre les múltiples resistències, es formi un judici, prengui una decisió i comenci una acció. En la seva integritat, no és mai pur i simple registre, pura i simple comprovació. No és un vagarós reflex de les coses en la superfície de la nostra sensibilitat; és iniciativa d’acció i acció intensa. Ser conscient consisteix a contemplar els propis pensaments.
La consciència és la unitat amb un mateix. Quan sóc conscient de mi mateix, torno a casa; quan perdo la consciència, estic fora de mi, m’allunyo, qui sap cap a on. Tots els pensaments i les idees ens allunyen de nosaltres mateixos, però també de la realitat que ara i aquí ens arriba. Són pretextos per escapar, ocasions per fugir del món. Cada fuga, però, és una pèrdua vital, un instant de vida malbaratat.
La vida dels altres és, també, un bon mecanisme per fugir de l’autoconsciència. Mentre es pensa la vida d’altri, s’estalvia un de pensar en la pròpia vida. Prendre consciència no és separar-se de la realitat, d’allò que es fa. És tot el contrari. És viure plenament allò que s’està fent, el que es té entre les mans. Així, doncs, per estrany que sembli, la consciència és el mode per viure’n plàcidament sense: totalment ara i totalment aquí.
Contra la vida mecànica
La vida rutinària és un obstacle a l’autoconsciència. Es viu a pinyó fix, repetint rituals i petites cerimònies quotidianes de dilluns a divendres. Les setmanes passen, però no són viscudes; les vacances passen, però no són viscudes, perquè hi manca consciència.
Quan ens adonem que no vivim la vida, necessitem viure experiències intenses, sentir emocions fortes, però aquesta reacció no és altra cosa que la reacció a una vida sense ànima. El que cal és fer autoconsciència, viure despert.
Albert Camus es fa ressò de la vida mecànica quan escriu: “Llevar-se, tramvia, quatre hores d’oficina, o de fàbrica, dinar, tramvia, quatre hores de treball, sopar, dormir, i dilluns dimarts dimecres dijous divendres i dissabte amb el mateix ritme: aquest camí se segueix còmodament la major part del temps. Només que un dia s’hi dreça el ‘perquè’ i tot comença a dins d’aquest cansament tenyit de sorpresa. ‘Comença’, això és important. La lassitud és a la fi dels actes d’una vida maquinal, però al mateix temps inaugura el moviment de la consciència. La desvetlla i en provoca la continuació. La continuació és el retorn inconscient a la cadena, o és el desvetllament definitiu.
Al final del desvetllament, ve, amb el temps, la conseqüència: suïcidi o restabliment. En si, la lassitud té alguna cosa de fastigós. Per tant, he de concloure que és bona. Perquè tot comença per la consciència i res no val sinó per ella”(2).
L’escriptor francès ho expressa de manera diàfana: Tot comença per la consciència. És perillós prendre consciència de com es viu, de com es disposa del temps i del propi talent, però és l’únic mode de viure despert. Després de desvetllar-se res no serà igual que abans. Això no vol dir, necessàriament, que un canviï totes les seves rutines i cerimònies, però les viurà d’una altra manera, com a actes plens de sentit.
Escriu Emmanuel Mounier: “La presa de consciència no és un deixar passar, un somni, és un combat, i el combat més dur de l’ésser espiritual, la lluita constant contra el somni de la vida i contra aquesta borratxera de la vida que és un somni de l’esperit”(3). És ardu l’exercici d’aturar-se i frenar el ritme neuròtic de la vida, però solament si hi ha consciència, hi ha vida espiritual, i, per tant, llibertat.
“La parada que inaugura l’acte de consciència -escriu el filòsof personalista- ha estat per a un cert nombre dels nostres contemporanis un pretext per fugir de l’acció. Com el corredor de Zenó, perdent en la reflexió sobre la cursa el poder d’assolir la meta. El filòsof, enlloc d’obrir la seva raó, raona sobre la raó fins a perdre l’alè. L’historiador oblida Napoleó en la història dels historiadors de Napoleó.
La vida interior serveix d’excusa per desertar de la vida exterior. La introspecció substitueix l’acció enlloc d’aclarir-la, el somni subsisteix la realitat enlloc de transfigurar-la. La política es perd en els discursos, l’esperit públic en l’opinió, l’espiritualitat en efusions, el pensament en prolegòmens, l’energia en vel·leïtats”(4).
L’autoconsciència cal que sigui el punt de partença, la consciència creadora. La parada no és una fugida. Tot al contrari. És el començament de l’acció, d’una acció que té el jo com a vertadera causa eficient.
Quan es viu amb consciència, el jo és el protagonista de la pròpia vida. Aleshores sóc jo qui visc i no els altres que viuen en mi; sóc jo qui prenc les decisions, però també sóc jo qui pateixo i m’equivoco. La consciència és obertura. Aquesta pot ser més ampla o més estreta. Com més ampla sigui, més camp de visió i de jo. La consciència de si mateix arranca la persona del somni de l’automatisme, i també de la fascinació del present o de les evasions de la consciència somiadora. La posa davant de si mateixa i per davant del món. Viure automàticament és no viure; és adoptar la forma d’autòmat, però buidar la vida humana de tota la seva singularitat i creativitat inherent.
L’autoconsciència és una opció de valor, una aposta per una vida dreta, ampla i airejada. Només en aquest moment arriba la consciència a la seva plenitud.
El valor de la lentitud
La lentitud del ritme ajuda a prendre consciència, a fer la parada. Quan es va a poc a poc, tot es percep amb més detall, el flux de la realitat es gaudeix amb més intensitat: la remor de les fulles, el salt d’aigua, l’olor de matolls que cremen, la potència del sol sobre el dors.
“La lentitud -escriu Emmanuel Mounier- afavoreix la calma, el control de si mateix, el sentit de les responsabilitats, la seriositat de la paraula, la meditació i la contemplació, la ponderació i la perseverança en l’acció, la serenitat afectiva. Però comporta freqüentment la indolència, la indecisió, l’apatia, la rigidesa, la pesantor de l’esperit, la timidesa i la melancolia”(5).
En l’acte de consciència, el jo pren distància de tot el que l’envolta. Se sent relligat al món, que en forma part, però, a la vegada, es descobreix a si mateix com una partícula inconnexa, com un interrogant que crema.
No som sols consciència, sinó també consciència de nosaltres mateixos. En la consciència es revela no únicament l’ens, sinó també el mateix ésser revelat.
Escriu Karl Jaspers: “La natura calla; si sembla expressar quelcom en les seves formes, en els seus paisatges, en les seves tempestes furioses, en les erupcions volcàniques, en els seus vents suaus o en calma, no dóna mai resposta. Els animals reaccionen amb sentit, però tampoc parlen. Sols l’home enraona. El fet de comprendre’s mútuament en la conversa i el de donar resposta, es troben únicament en els homes. Sols en l’home hi ha consciència d’ell mateix en el pensament”(6).
En prendre consciència, l’ésser humà s’eleva per sobre de la vida vegetativa, però també per sobre de la vida animal. La història de l’evolució ha fet possible l’emergència d’un ésser que és conscient de ser-hi, que sap que hi és i que desitja fer de la seva vida un viatge singular. La persona és la naturalesa conscient de si mateixa i això no és una mera casualitat, ni un atzar, sinó el resultat d’una evolució de la matèria viva al llarg de milions d’anys.
Escriu Karl Jaspers: “Quan la reflexió ha començat, l’home esdevé conscient de la seva incertesa i del seu abandó. Necessitem coratge, els homes, quan pensem sense vels. Hem d’entrar dins la foscor amb els ulls oberts i no sense repensar-nos. El valor infon esperança. Sense esperança no hi ha vida. Mentre l’existència dura, hi ha sempre un mínim d’esperança, que en realitat és només la força del coratge”(7).
Consciència i transformació
La consciència transforma radicalment l’ésser. Res no serà com abans. Sé que hi sóc. Sé que no hi era. Sé que deixaré de ser-hi. Sé que sóc fràgil i estantís i que el meu temps en aquest món és limitat. L’acte de consciència és una font de saviesa. No aporta coneixements, ni llenguatges, tampoc informació; però dóna la vertadera dimensió del meu ésser. Em fa una mica menys ignorant de mi mateix.
M’adono que, abans del meu naixement, no hi era. M’adono que, després de la meva mort, no hi seré més en aquest món. La naixença i la mort estan incloses en l’existència de tot ésser vivent. Però això, només la persona ho sap.
El naixement físic és un naixement inconscient. No és premeditat, ni decidit per un mateix. Tot ésser humà es troba nascut, parit del ventre d’una dona. A l’infant, quan s’adona que existeix, li fa l’efecte com si hagués existit sempre i s’hagués despertat d’un son inexplicable retrospectivament. Quan sent parlar del naixement, no li ve cap record. No té experiència del començament de la seva vida.
Hi ha, però, el naixement espiritual, que consisteix a prendre consciència, a adonar-se del do de la vida. Aquest segon naixement és el començament de la vida espiritual, però també l’inici de la vida adulta pròpiament dita. És un aprenentatge que tot ésser humà pot fer; un acte de la voluntat en el qual hi ha en joc la possibilitat de viure, en primera persona, la vida que ens ha estat donada.
(1) PANIKKAR, El ritme de l’ésser, Fragmenta, Barcelona, 2012, pàg. 421
(2) A. CAMUS, El mite de Sísif, Edicions 62, Barcelona, 1987, pàg. 25-26.
(3) E. MOUNIER, Obras completas, II, Sígueme, Salamanca, 1993, pàg. 287.
(4) IBÍDEM.
(5) IBÍDEM, p. 296.
(6) K. JASPERS, Iniciació al mètode filosòfic, Edicions 62, Barcelona,
1993, pàg. 47.
(7) IBÍDEM, pàg. 57.