Editorial

Quan el fill o la filla del qual hem tingut tanta cura es fa adolescent

Jaume Funes Psicòleg, educador i periodista.

El temps passa per a tothom. Els fills deixen de ser infants. Els nostres fills han començat a canviar. Quasi de cop, quan tenen 12 o 13 anys, sembla que comencin a ser unes altres persones. Encara continuen semblant nens però diuen que ho saben tot i ens tranquil·litzen dient que controlen les situacions. Tot just acaben d’iniciar l’adolescència i la nostra vida adulta comença a emplenar-se de desconcerts.

Ens descol·loquen el seu llenguatge, les seves actituds, la seva apatia o les seves crisis inexplicables. Com a persones adultes preocupades per la seva educació ens envaeixen noves preocupacions, nous sentiments. En mig dels canvis biològics de la pubertat comencen l’adolescència i, si més no al llarg de quatre primaveres, es dedicaran a fer d’adolescents. Nosaltres, els pares, ja més madurs i menys flexibles, també hauríem de canviar, acostumar-nos a una vida més entretinguda. Una part de les preocupacions educatives ja no seran les mateixes i la manera de continuar educant serà, en part, diferent. Ara, la preocupació és com continuar educant (com sempre ho havíem fet) però tenint en compte que es tracta d’adolescents.

Entre la bronca i el risc

Normalment, als pares ens dominen dues grans vivències en aquest període vital. D’una banda, el desconcert davant els conflictes. I, de l’altra, l’angoixa que genera la incertesa dels riscos. Així, apareix una mena de tensió permanent, una tendència al conflicte sistemàtic que va creixent i ens fa la impressió que ho estem fent malament o que els fills s’han tornat problemàtics. Igualment, tenim por que tot s’espatlli, que fracassi la nostra tasca educadora, la cura que hem demostrat fins aquest moment i que, per culpa del que volen fer durant la seva adolescència, acabin tenint vides amb problemes. És l’hora de descobrir que necessiten enfrontar-se a nosaltres per afirmar-se. Practiquen amb nosaltres el “rebot” perquè és el seu principal mecanisme de deixar clar que han abandonat la infantesa. No podem confondre tenir conflictes amb tenir problemes. Haurem de renunciar a molts dels nostres “ordres” adults, seleccionar els motius de confrontació, aprendre estratègies (comptar fins a tres-cents, respirar abans de reaccionar, saber despistar, esperar un altre moment per cridar l’atenció, etc.), conservar quan es pugui una mica de serenor per no caure en les seves provocacions. No queda més remei que reconèixer que els conflictes són inevitables i que la vida ordenada i estable ha arribat, temporalment, a la seva fi.

També per a ells, que han de conviure amb les seves patologies, l’adolescència suposarà el descontrol i –plegats – haurem de construir una manera adolescent de gestionar la salut, la malaltia, la prevenció. Sempre, però, la nova gestió del seu món adolescent passa per rebutjar el passat infantil, incloent-hi els condicionants de la seva patologia i les tuteles adultes plenes de preocupacions amb les quals han conviscut.

Els exploradors reprimits que gestionen experiències

El segon grup de tensions té a veure amb els riscos. Sembla que estiguin disposats a menjar-se el món, suposadament plens de capacitats i coneixements, mentre que a nosaltres ens domina la incertesa i l’angoixa. Sovint repeteixo, seguint una definició seva, que l’adolescent és “un explorador reprimit”.

“Un personatge atret per mons que desconeix, que s’endinsa en les diferents selves d’una nova vida amb la curiositat i l’angoixa del descobridor, cofoi del seu control, insegur perquè no té cap mapa. Però que, també, té darrere seu una munió d’adults porucs que només pensen a dir «vigila», «per aquí no», «espera», «compte amb el perill», «no val la pena arriscar-se»…” (1) Arribar a l’adolescència suposa descobrir diferents vides, mons desconeguts, experiències que atrauen. Per poder continuar sent útils en les seves vides cal recordar que:

  • No hem de veure un problema darrere de tot el que fan. Preocupar-se dels fills adolescents no és preocupar-se només i en primer lloc dels seus possibles problemes futurs. Això més aviat condueix a crear anticipadament el problema.
  • En graus diversos i de maneres diferents, l’adolescència és per a tothom una etapa d’experimentacions i descobriments (també per als adolescents amb discapacitats o que han de viure gestionant una malaltia). El risc, ple d’atractius, forma part de la condició adolescent. A més, la nostra experiència no els serveix i no els podem estalviar les dificultats que nosaltres vàrem tenir. Sempre, però, necessiten tenir al costat adults pròxims i positius (també alguns que no siguin els seus pares) que els ajudin a aprendre de les seves experiències.
  • Ningú no madura sense córrer riscos. No és ni possible ni útil mantenir-los en una mena d’hivernacle vital, llevat que es vulgui posar en perill la construcció d’una personalitat equilibrada i responsable. Quan tenen algunes dificultats singulars que requereixen especial cura també val aquest criteri. Algun risc han de córrer i no poden tenir una adolescència pautada.

En mig d’aquest panorama destaquen sovint algunes preocupacions: ara potser el risc que abandonin els estudis, en un altre moment les experiències sexuals inapropiades, sovint la seva iniciació en l’ús de diferents drogues, la pertinença a grups que considerem negatius, etc. No es pot fer una classificació de riscos en funció de la nostra preocupació adulta. Les drogues, per exemple, no són més importants que els accidents, o aquests més que una experiència amorosa despersonalitzant.

Potser hauria de quedar clar que no es tracta d’obsessionar-se pels riscos sinó d’ocupar-se dels joves. Viuen més o menys immergits en riscos i l’educació consisteix a ensenyar-los perquè aprenguin a gestionar-los. També hem d’evitar sentir-nos desbordats per la nostra interpretació preocupada i problemàtica. Hem de llegir, interpretar, comprendre les seves conductes arriscades, tenir en compte el que signifiquen en la seva lògica adolescent. Per això, resulta necessari entendre el seu món i evitar mirar-los com a problema present o futur, descobrir els seus arguments, els seus sentits, les seves lògiques vitals en les quals el futur queda molt lluny.

Tenir esperança. Saber mirar i escoltar

L’adolescència són moltes coses més i aquí n’hem destacat només dues. També són un cor que s’enamora, un personatge que intenta descobrir qui és, una persona que sent emocions intenses o que descobreix críticament la falsedat del món adult. Tampoc cal oblidar que hi ha adolescències molt diverses i que no existeix el “bon” adolescent. Tot no són conflictes o angoixes. De tant en tant les coses es calmen i, també, apareixen moments de bonança, podem reocupar-nos i tornar a sentir que encara som útils en la seva vida. Però, per poder ser-ho, tot comença amb una lectura de la seva vida que intenta descobrir i comprendre malgrat els desconcerts. Necessitem conjugar cinc verbs: mirar, veure, observar, escoltar i preguntar. Aquest últim no té res a veure amb el fet de programar a l’agenda una entrevista o posar-se a interrogar-los al sofà de la sala d’estar. Cal adquirir una mena de nova habilitat per saber com fer «preguntes» i obtenir alguna informació útil. No podem passar i fer veure que no hi són. No poden viure les seves adolescències entre els silencis adults. Necessiten trobar diversos espais amb presència adulta en els quals puguin parlar i discutir sobre les seves vides, angoixes (ells i elles també les pateixen) i dubtes. Cerquen moments d’escolta, sovint en els moments més imprevistos. L’adolescència és una etapa que dura alguns anys (de vegades massa anys) i podem ajudar-hi facilitant la seva responsabilitat, que algun dia acabi. Els adolescents també “maduren”, però no avancen linealment. S’aturen, tornen enrere, deixen de voler mirar endavant, de cop acceleren. Les dosis de paciència i esperança necessàries poden superar totes les previsions. Van canviant en la mesura que els envolten esperances en positiu, i fins i tot la seva adolescència s’acaba. Al final, molt al final, ens donen les gràcies per haver estat al seu costat.

(1) “Educar adolescents… sense perdre la calma”. Eumo ed. 2016