L’enhorabona pel teu segon disc en solitari Bagatzem. Sobre el nom: és un terme de la Vall del Francolí per designar “magatzem”. Però també sona a “bagatge” entès com el conjunt de coneixements que tenim i tot allò que portem a sobre.
Va més per la part de magatzem, una variant, un localisme dialectal de la paraula magatzem. Però el que acabes de dir m’ho apunto perquè ho faré servir a partir d’ara, perquè m’ha agradat molt això del bagatge, està molt bé. De fet, d’alguna manera, un magatzem o bagatzem, segons com ho pronunciïs, és un contenidor de coses i, pels que escrivim, de sentiments, de sensacions, d’experiències que vas acumulant i que tu vas trafegant al paper en forma de poema o de cançó i ho guardes en el magatzem.
I el bagatge també s’hi escau perquè és el bagatge de la teva vida, de tot el que vas guardant, de la teva experiència, dels sentiments que portes a dins.
Un bagatzem és el lloc on hi portes les avellanes, els préssecs perquè els encaixin, hi portes les olives perquè en facin oli, o el raïm perquè en facin vi. El bagatzem que surt a la portada del disc és el bagatzem que tenia el meu besavi aquí a Constantí que feia aquestes funcions que ara t’estic explicant. I a mi em va servir utilitzar aquesta paraula perquè d’alguna manera el calaix on jo anava guardant les coses que escrivia no deixava de ser un bagatzem.
Et coneixem sobretot com el bateria dels Pets i del grup Mesclat, i també eres cantant del grup Refugi i bateria del grup Tàrraco Surfers.
Refugi és un grup que vam fer amb en Joan Pau Chávez. És un grup d’homenatge a la gent de la Nova Cançó, ara se’n diria un grup de tribut. Volíem reivindicar aquelles grans cançons que creiem que havien quedat una mica més oblidades. Cada generació escolta la seva música, però nosaltres creiem que estaria bé donar un tomb pel passat i tornar a pujar a dalt l’escenari aquestes cançons amb arranjaments nous per mostrar-les al públic jove que no havia conegut aquella època.
El Tàrraco Surfers és posterior, encara va, i és un grup de ball. Va néixer com un grup instrumental sord, un gènere molt comú en la música instrumental. Però després ens vam convertir en més “patxangueros” i el que fem és música de revetlla en clau de surf: un “divertimento”. Però també ens hi guanyem la vida. M’ho passo bé fent versions, perquè jo vinc d’aquest món. Abans d’anar amb Els Pets havia anat nou anys amb grups d’orquestrines amb música de ball.
Què és el que et va moure l’any 2018 a llançar-te a fer el teu primer disc en solitari?
Quan em poso al davant com a cantant amb el grup Refugi és una prova de foc per a mi. M’hi sento bé i al llarg dels anys anem consolidant el repertori, però jo també vaig consolidant la veu i el fet que davant meu no hi havia la bateria, sinó que hi havia el públic. I això que no és fàcil, si ho hagués fet de sempre, d’acord, però ho vaig fer ja gran. I bé, a poc a poc, em vaig anar consolidant com a cantant, m’hi trobava més a gust, i vaig dir doncs ara et toca reivindicar-te com a autor a part de cantant. I vaig començar a barrejar cançons escrites per mi d’Els Pets amb cançons que tenia escrites i les anava guardant en un calaix, en vaig fer de noves, i també m’agradava molt fer versions d’altres artistes, de gent que m’ha influenciat, tant catalans com internacionals, que m’han ajudat a formar-me com a artista i també com a persona.
Al primer disc hi ha una cançó recuperada d’Els Pets que li vaig donar el tomb, la vaig fer molt diferent a l’original. És una versió de Bob Dylan, One Too Many Mornings. I també hi ha una versió dels Quatre Gats, un grup de blues de mitjans del anys seixanta en el qual hi havia en Francesc Pi de la Serra, com a guitarra solista i cantant.
I ara presento el segon disc amb tot de material propi, amb lletres, cançons i músiques meves.
Parlant del segon disc, hi ha una novetat: la combinació de cançons i poemes.
Sí. És una cosa una mica arriscada. Perquè són poemes musicats i també recitats. Hi ha vuit cançons i vuit poemes recitats damunt d’uns paisatges sonors. Era un repte important. El “feedback” que tinc és bo, i això és gràcies al productor musical, en Roger Conesa, que ha tingut l’habilitat de fer els arranjaments i aquests paisatges sonors dels poemes que van portant de la cançó cap al poema, del poema cap a la cançó, i tot va fluint com un rierol, com l’aigua quan baixa. I sempre hi ha un element que es queda del poema a la cançó, pot ser un element tímbric, musical, o un so, que va fent de lligam. Estic molt content. Jo vaig fer les cançons i necessitava que algú ho lligués d’una manera natural i crec que ens n’hem sortit.
Centrant-nos en el treball de compondre. Quin és el treball de camp que fas? Què és el que t’inspira? D’on treus les idees?
Excepte una sèrie de poemes que es diuen Baix a mar, que venen d’un retir emocional de fa cinc o sis anys (Baix a Mar és el barri marítim de Torredembarra), la resta de cançons són bastant recents, de l’últim any o de l’últim any i mig, per tant coincideix amb el confinament. La matèria prima jo la trobo en una mirada introspectiva. Quan ens van tancar, per la pandèmia, la finestra que teníem eren les xarxes socials i els mitjans de comunicació. I els primers dies vaig veure que més aviat em saturaven, m’atabalaven i em feien mal. Tampoc em donaven cap explicació del que estava passant, més aviat confusió. Explicació tècnica sí, una pandèmia, però si recordes hi havia molta confusió aleshores i moltes notícies contradictòries fins i tot. Aleshores, una mica per guarir-me, per protegir-me, per una qüestió de salut mental gairebé, vaig decidir esborrar-me de les xarxes o no utilitzar-les. Fins i tot hi havia gent que m’enviava missatges privats i em preguntava si estava bé, si estava malalt, i jo els deia que em trobava bé, que el que passava era que jo no volia mirar més enfora perquè no hi trobava res, que volia mirar més a l’interior. I, quan mires a dins, és quan et trobes a tu mateix, fas com una mica de teràpia. I després de tu mateix, el teu entorn més proper que és la família, el teu poble, el teu passat, i burxant i esgarrapant en el passat van sortir una sèrie de poemes i de cançons, algunes més descriptives, que expliquen històries, les altres més de pensaments i de sensacions.
Què és el que va primer: la lletra, l’entonació de la tornada, el ritme…
Hi ha gent que fa primer la música i com que la música et dona una mètrica hi posa la lletra al damunt i tot va sortint. En el meu cas i, sobretot, en aquest disc, primer he fet les lletres. Perquè la majoria de textos eren poemes. Alguns els he deixat com a poemes, per tant recitats, vuit concretament, i d’altres els he musicat. I d’altres temes que ja van néixer per ser cançó, com Un pessic de mel, Bonica i contenta, Juriol, La dona del fons del pou… Però n’hi ha que són poemes transformats en cançó, n’hi ha que tenen tornada, per tant, no van néixer per ser cançó, van néixer per ser poemes, però els he acabat musicant.
La cançó Un pessic de mel la dediques al teu fill com a regal del seu desè aniversari.
Sí. El 26 de març de 2021. Jo crec que és la cançó més moderna, més recent. Jo sempre he sigut molt crític en fer cançons als fills, més que res perquè els pares no tenim filtre, tot ho trobem bé, som incapaços de ser crítics amb una cançó dedicada a un fill. Aleshores jo m’hi resistia, però al final ho vaig fer com una mica de comiat de la seva infantesa. Queda molt poc temps perquè li pugui fer un regal de nen petit, perquè està a punt d’entrar a la preadolescència i aleshores segons quines coses ja les rebutgen, comencen a ser homenets o donetes i no volen aquest tipus de coses com una cançó que parla de monstres i una lluna. Ho vaig fer com a regal. Aquesta cançó representa una mica la cara més lluminosa del disc, perquè hi ha una cara més fosca.
I el teu fill com s’ho va agafar?
Molt bé perquè li vam fer de manera que el single sortís digitalment el dia que ell feia deu anys, i amb el videoclip que ja el teníem fet també. Ho vam fer tot amb aquesta intenció. Aleshores quan va arribar de l’escola vam seure aquí amb un “silló” a casa, hi havia la seva àvia, la seva mare, la seva padrina, els cosins… i tots plegats li vam posar el videoclip al Youtube i ell va flipar perquè la melodia ja li sonava. Ell havia gravat veus, sense lletra, la part de “pa pa pa ra pa”; la part que taral·lagem tots, ell l’havia cantat; per tant, coneixia la melodia, li sonava, i la part del videoclip que és ell el que surt, la meva neboda, la Judit Sabater i el seu xicot l’Aleix Costa, que són els que el van realitzar, el van enredar un dia al matí i li van dir que anaven a gravar un treball i ell s’ho va empassar. I aleshores quan es va veure a la imatge i va reconèixer la cançó i anava llegint la lletra ja ho va entendre. I es va emocionar. El regal va funcionar.
I les altres cançons també tenen una història al darrere?
En aquesta època introspectiva he trobat una mica els fantasmes que et rodegen i que t’acompanyen durant tota la vida. Fantasmes bonics, però el que passa que a vegades no deixen reposar o no deixem que reposin les coses com han de reposar. Per exemple, hi ha la cançó Juriol, que és una altra variant dialectal, és una cançó d’un tiet meu que va morir l’any 1957. Jo vaig trigar uns quants anys més a néixer, l’any 1963, però en realitat parlo del meu pare, com aquest procés de dol el va acompanyar tota la vida fins que va morir. Va ser una mort tràgica, un accident de tractor, perquè a casa també eren pagesos. I tot això va marcar molt la meva infància, i la vida del meu pare. I aleshores era una manera de canalitzar i explicar-ho.
També hi ha històries inspirades a Constantí, com La creu de Salom, que és com un romanç popular, però està escrit per mi, una història d’aquí el poble basada en una llegenda, i jo l’he transformat i l’he convertit en un romanç del segle passat amb estrofes de sis versos amb rima consonant. He volgut fer com un western català que passa a finals del XIX principis del XX. Un senyor que se’n va a vendre la collita d’avellanes a Reus i acaba celebrant-ho i anant de “pepas” i en aquest viatge es troba un personatge misteriós que resulta ser el diable. Està basada en una història que explicaven aquí de la creu de Salom.
Després n’hi ha alguna que és com un homenatge a les dones de la generació de la meva àvia, a qui se’ls hi tria el destí, la vida, el camí, casant-les amb qui convé per interessos familiars, econòmics, o el que sigui. I, durant moltes generacions, l’única sortida, la manera d’alliberar-se era la mort. És molt trist, però això encara passa a molts països.
Aquesta història és més reivindicativa.
I l’altra cançó més reivindicativa que hi ha és Llaços grocs, un poema que vaig enviar a en Jordi Cuixart a la presó, dedicat a ell però també a la resta de presos polítics, una mica per canalitzar la ràbia de tot allò que també estàvem vivint, del procés, tota la repressió de l’Estat espanyol, i de l’aparell judicial i policial, i com els havien tractat. És un d’aquells poemes que em vaig atrevir a musicar i ha quedat com una cançó molt èpica. Hi ha uns arranjaments amb el productor Roger Conesa amb sons de percussió tradicional i de cobla. N’estem especialment contents de com ha quedat.
Parla’ns una mica de l’actitud exploradora dels artistes…
Si no ets una persona curiosa i et dediques a l’art, no pots transmetre als altres. Fins i tot, parlant de tu has de ser curiós, també, has de tenir la necessitat d’investigar i d’esgarrapar a dintre teu. A vegades és a fora que mires i, a vegades, és a dins, però si no tens curiositat malament rai.
Estar atent del que passa al teu voltant…
D’això se’n diu tenir ofici. Saber treure la punta de les coses que, a vegades, són insignificants, però que poden tenir molta corda. I, també, que qui ho llegirà li trobi aquesta corda, que hi trobi sentit i s’hi senti identificat.
Entrevista publicada a la Revista 27 de l’entitat (maig 2022)
Llegeix la Revista 27
