Eren quarts de dotze. Havíem estat més d’una hora asseguts sentint el resum de la memòria anual que havia d’aprovar l’assemblea de socis: dades, dades i més dades. Proper punt de l’ordre del dia: torn obert de paraules. De les fileres del mig, algú alça la mà. “Té la paraula la Densi”, diu la Rosa Armengol, la gerent. La Densi ha assistit a moltes trobades com aquesta. És a l’AACIC des del començament. El seu primer fill, en Josep, va néixer amb una cardiopatia. Ara té dinou anys, juga a bàsquet i toca el saxo. La Densi està emocionada. En veure-li la cara, la Rosa afegeix: “A veure quina una en dirà!”.

La Rosa sap molt bé qui és la Densi. Sap que l’any 1995, la festa més gran que ha fet mai l’AACIC, va ser a Centelles, i la va impulsar la Densi. Centelles, un poble de prop de set mil habitants de la comarca d’Osona. La Densi pren la paraula: “no m’havia imaginat mai que, com a associació, arribéssim on hem arribat”, diu. Felicita a tothom. A la taula, les responsables de cada àrea es miren de reüll amb somriures de satisfacció que no dissimulen. La Densi anima les famílies que s’han incorporant a l’AACIC en els darrers anys i acaba: “Ja està. No tinc res més a dir.”

Una tarda de juny

Som al juny. A primera hora de la tarda, pels carrers de Centelles només hi trobem els treballadors de la brigada municipal que reparen les voreres. Truco el timbre d’una casa de dues plantes a la part baixa del poble, a prop de la piscina. M’obre una senyora de complexió rodona, no gaire alta i amb els cabells rossos i arrissats. És la Densi, la reconec. Darrera seu, una jove prima que somriu, és la Maria; no la coneixia, però sé que estudia periodisme. Fan cara d’endormiscades: miraven la sèrie de la tele. M’ofereixen un cafè, però em ve més de gust un got d’aigua.

“En Josep –el fill de la Dens– no hi és. No sé si vindrà, perquè avui toca a Vic, però ha de venir, perquè el saxo, el té aquí. També juga a bàsquet.” I té una cardiopatia! “Densi, ets bruixa?”, li pregunto. “Jo no, però les germanes del meu marit, sí que ho són, i la Maria, també.” La Maria fa una cara d’aquelles que diuen “vaja, quina ruqueria”. La tradició diu que totes les dones de Centelles són bruixes. “De Centelles, bruixes totes elles”, escriu el folklorista Joan Amades en el seu Costumari Català. La Densi m’explica que ella no pot ser bruixa de cap manera perquè és filla de Vic, no de Centelles, i la tradició folklòrica no diu que les dones de Vic siguin bruixes. Pregunto per la Festa de l’Arbre. He dit un disbarat: “És la Festa del Pi!”. I no d’un pi qualsevol. “Pensa que la festa comença el dia de Sant Esteve, el vint-i-sis de desembre, i s’allarga fins al trenta.”

Em parlen dels galejadors, la comitiva que, armada amb trabucs, tria el pi, l’engalana i el penja cap per avall a l’església de santa Coloma, la patrona de Centelles. Antigament, al pi s’hi penjaven exvots per demanar salut, fortuna o les dues coses. Avui, això dels exvots ja no està de moda i engalanen el pi amb pomes i neules, tot i que els més joves pressionen per penjar-hi llaminadures, que no fa tant Nadal, però és més modern. La Maria fa cara de dir que això de les llaminadures no és cert. La Densi diu amb orgull que “en Lluís n’és”, de galejador. I afegeix: “Després, l’anirem a veure.”

En Lluís és el marit de la Densi, el pare d’en Josep, el músic que juga a bàsquet. I la Maria, la periodista. A Centelles, el coneix tothom com el fill del campaner i, a la Densi, com la campanera, la jove del fill del campaner. “Espera! –diu–, ja que ets aquí. La Rosa em va demanar si tenia coses de l’AACIC perquè vol recollir materials per això dels quinze anys de l’AACIC. Ho tinc a dalt. Vine, vine.”

Dos mons: a baix i a dalt

En un racó del menjador hi ha una escala amb una barana de fusta que porta al pis de dalt. M’adono que la Densi va coixa. De petita va passar una poliomielitis. “És incòmode. No puc anar de pressa i em canso força, així que vaig a tot arreu en cotxe.” A dalt, és un altre món. Llibres, papers, capses, ordinadors. És el seu lloc de treball. La Densi va estudiar filologia catalana a finals dels anys setanta. A començaments dels vuitanta, “amb l’arribada de la democràcia i la recuperació del català, a tota la meva promoció ens va ser fàcil trobar feina”. Ella treballa pel Consorci per a la Normalització Lingüística.

És curiós. Als àrabs, amb una llengua tan diferent, els resulta molt fàcil pronunciar bé el català, en canvi, a la gent que ve d’Amèrica del Sud i que parlen castellà, els costa més. També em toca repassar els documents oficials que publica l’Ajuntament.” La Densi obre un calaix. “Mira, aquí tinc les coses de l’AACIC.” Comença a treure papers, com si me’ls hagués d’endur. Obre un altre calaix. Veient la quantitat de material que hi ha, li suggereixo que ho deixem per a un altre dia.

Va ser bonic!

De camí cap al centre, demano a la Densi que m’expliqui què recorda de l’inici de l’AACIC. “L’any 1994 vàrem fer la primera trobada a Tordera, en una masia de la Nicole Gelabert. Era a la primavera i ens hi vàrem aplegar prop de trenta-cinc famílies. Allà es va decidir posar fil a l’agulla i fer-hi alguna cosa, i vàrem crear una associació.” “I allò de la festa del 1995, com va ser?”, li pregunto. “Jo diria que es van ajuntar dos fets: primer, vàrem celebrar la segona trobada de famílies de l’AACIC; l’única cosa que vaig fer va ser engrescar una miqueta la gent de Centelles. Com que per la meva feina tinc relació amb l’alcalde, conec el capellà i aquí ens coneixem tots, va ser fàcil, va ser bonic. Es van fer conferències i activitats tot el dia. Sí, va ser la primera festa en suport dels nois i noies amb problemes de cor.”

“Quin és l’altre fet?”. “Ah, sí. Aquell any va coincidir que TV3 feia la Marató a favor de les cardiopaties, tot i que en cap moment es va parlar de les cardiopaties congènites. No sabien ni què eren! L’Ajuntament de Centelles va inscriure la Festa de l’AACIC com a acte de la Marató en suport als infants amb problemes de cor. Els diners que es van recaptar a la festa es van anar a portar directament al plató de TV3 el mateix dia de la Marató. L’alcalde va lliurar el xec en nom del poble i de l’AACIC”.

Un rècord Guinness

Deixem el cotxe tan a prop com podem de la plaça. En una cantonada, en un carreró sense sortida, hi ha la rellotgeria d’en Lluís Valldeneu. En Lluís s’acomiada d’un client i ens mira per sobre d’unes ulleres metàl·liques amb la muntura daurada. És aficionat a la papiroflèxia. Té un rècord Guinness per haver fet l’ocell de paper més petit del món. El rècord anterior era d’un japonès. “Ens havíem escrit unes quantes cartes, però des que li vaig superar el rècord, no n’he rebut cap més”, diu amb una rialla de murri.

En Lluís se’n va per una porta que hi ha a l’esquerra del taulell. La Densi explica que l’any 1992 en Lluís va quedar tercer en una competició mundial de rellotgers. En Lluís torna amb una capsa metàl·lica de la mida d’una moneda de dos euros. A través de la tapa transparent, s’hi veu una superfície quadriculada com si fos la pàgina d’una llibreta. En Lluís assenyala un puntet de color vermell en una de les interseccions i em pregunta: “Li veus les ales?”.

De passeig: el primer gelat de la temporada

Anem cap al Passeig. Passem pel despatx on treballa la Densi. Hi entrem un moment, per saludar. Hi ha un cert enrenou. Una de les dones s’ha desmaiat. Alguna cosa de la pressió. Cadascú li dóna un remei provat infal·lible per a les baixades de tensió. La Densi m’ensenya la seva taula. Per tot arreu, cartells de promoció, fulletons de promoció. “Mira quina pila de postals!”. De promoció. “Sí que se’n fa, de promoció!”.

Sortint del despatx continuem cap al Passeig tot creuant la portalada del segle XVI on hi ha l’escut dels comtes de Centelles. Ens hi fem una foto. Seiem en una terrassa del Passeig. Ens hi fem una altra foto. La Densi em diu que els fanals són de l’arquitecte Joaquim Raspall i em posa al corrent d’altres centellencs il·lustres: Ildefons Cerdà, de la masia de cal Cerdà de la Gorga, que va planificar l’Eixample de Barcelona, o Pere Barnils, que va desenvolupar el llenguatge per a sords en català. Una jove de l’edat de la Maria ens demana què volem prendre. “Un gelat. En tens de vainilla amb xocolata i ametlles? Tres, si us plau.” És el primer gelat que prenem aquesta temporada.

Entre queixalada i queixalada de crocant insinuo, a la Maria, que havent estudiat periodisme potser estaria interessada a escriure per al Butlletí i, per què no, ferse’n càrrec. “Hem d’incloure més varietat. En el disseny també s’hi està treballant, i l’aspecte lingüístic. Massa textos amunt i avall a darrera hora”. La Maria va dient que sí. Ha fet alguna col·laboració per al Butlletí, però no sembla que tingui interès a posar-s’hi al capdavant. La Densi em mira i, de sobte, em pregunta: “Però, a veure, tu què hi has vingut a fer, aquí?”. Bona pregunta. No ho sé. Fer turisme o conèixer una mica millor aquella sòcia de l’AACIC que, a la darrera trobada de l’associació, va demanar la paraula per dir: “No m’hauria imaginat mai que arribéssim on hem arribat.” I he trobat una dona corrent. Això sí, capaç de fer coses excepcionals. A veure si se me n’empelta alguna cosa!

Gep Cassoles

El Tac-tac és un nen, o una nena, en fi, un jove. És un dibuix que ha nascut amb una malformació al cor. És la imatge, la silueta humana que apareix en el logotip de l’AACIC, creat l’any 1996. Enguany, el Tac tac ha canviat d’imatge: ha deixat enrere els colors cridaners originals i s’ha vestit amb roba nova. Hem volgut actualitzar el logotip.

Ens ha sorprès molt com es conserva l’essència del logotip anterior. Quin criteri heu aplicat per decidir què eliminàveu i què conservàveu?

Per a mi, era vital conservar i fomentar el reconeixement de la imatge, preservar l’essència del logotip antic, donar-li un aspecte més net, més clar i actual, conservar la personalitat de sempre. Què vàrem fer? Vàrem suprimir els elements que ens va semblar. En vàrem esborrar els parèntesis i vàrem fer més gruixut el traç del ninot, d’aquesta manera, reforçàvem els elements diferencials i conservàvem l’essència i el caràcter del logotip anterior. A més, per tal de facilitar la convivència dels logotips de CorAvant i d’AACIC, vàrem triar uns colors comuns entre les dues marques. Vàrem incorporar el cor blau de CorAvant al logotip de l’AACIC. Vàrem triar una tipografia molt rodona per subjectar el logotip sense estridències; les minúscules donen l’amabilitat que buscàvem per al nou logotip.

Els colors del nou logotip són menys cridaners que els del disseny anterior. Com us vàreu decidir per la nova combinació de colors? Diríeu que fan una impressió més reposada?

Sí. Com que parlem d’una associació de caire assistencial (o gairebé), havíem de fugir dels vermells i els negres. La gamma de verds i blaus era la ideal: més agradable, amable i gens agressiva. Un cop triada la gamma cromàtica, vàrem començar buscant un color base adient per comunicar els valors de la fundació: el blau fosc no saturat ens donava la seriositat i confiança que necessitàvem. Després, va ser fàcil, en vàrem triar un de complementari: entre un verd poma i un verd festuc; aquest color ens donava el punt de saturació i contrast necessari. I, finalment, vàrem triar un color neutre per a les tipografies: el gris pedra, discret i pròxim, era un pont ideal per unir els dos colors principals.

Què has volgut transmetre en el nou logotip de CorAvant?

He intentat defugir els tòpics, volia aconseguir crear un logotip versàtil, viu i que resistís el pas del temps, perquè els bons logotips han de ser capaços de tenir una vida llarga (com a mínim, deu anys). Era essencial plasmar la personalitat i el concepte de la fundació. Volia que, amb un cop d’ull, tothom fos capaç d’identificar o percebre de què tracta. La taca fosca de color blau grisós en forma de cor ens mostra el concepte fonamental al voltant del qual gira la fundació. La taca petita de color verd transmet esperança, vida, puresa, salut: l’ajuda i el suport que necessita el malalt i que ofereix la Fundació CorAvant.

Si en posem un al costat de l’altre, són molt harmònics.

Des del començament de l’encàrrec sabíem que els dos logotips havien de conviure junts. Per això, vàrem creure imprescindible que la gamma cromàtica fos la mateixa, però, d’altra banda, era necessari que cada logotip tingués prou personalitat pròpia per separat per funcionar a la perfecció amb independència de l’altre. I, la veritat és que sí. Estem molt contents amb el resultat.

També n’estem nosaltres, de contents!

Diu que “la universitat és un club de lectures estructurades”, i a ell li agrada llegir de tot: matemàtiques, econòmiques, etc. “Ho faig per prescripció mèdica. Sóc massa actiu”, confessa. En Xavier Chavarria és membre del Comitè Assessor de l’AACIC. Vàrem comptar amb el seu assessorament en la posada en marxa del Servei de Suport a les Escoles. És un conversador estimulant que trenca tòpics sobre l’ensenyament. Ens diu que ha aplicat “tàctiques del bàsquet a l’organització d’equip d’avaluació de centres”. És l’avantatge dels estudis pluridisciplinaris, “et permet aplicar idees més creatives que no pas si busquessis una solució des d’una perspectiva única”.

Tot i haver-me fet el propòsit de no posar-lo en un compromís, li demano: “A quina escola he de portar la meva filla?” “Jo portaria els meus fills a l’escola pública més propera.” I m’explica una anècdota: “Fa uns anys feia d’inspector en cap de les escoles del barri d’Horta. Una senyora amb tota la bona fe del món em va fer la mateixa pregunta. La senyora va entendre per què no era bo que jo li digués si aquest o aquell centre era millor o pitjor, però, en acabar, encara vaig afegir: ‘Què li fa pensar que si el seu fill entra en el millor centre no farà baixar el promig?’ Volem portar els fills als col·legis bons perquè s’empeltin.”

Com a pares hem de voler la millor educació per als nostres fills.

Què entens per la millor educació? A Barcelona, en una barriada molt humil, hi ha una escola que ha assolit competències bàsiques iguals que una prestigiosa escola privada de la zona alta. Ha aconseguit els mateixos resultats amb nanos que tenen unes problemàtiques extraordinàries. Si, com diu un conegut informe (el Coleman), el setanta-cinc per cent de les diferències de resultats entre alumnes són degudes al nivell econòmic de les famílies, aquest humil centre de barriada és molt més que bo. Potser és el millor centre de Barcelona, però no hi portaríem el nostre fill. Segurament, la veritat no és la que es confessa. Hi ha gent que ens demana rànquings d’escoles, però no és bo publicar aquestes dades, sobretot en l’educació obligatòria.

Què hi ha de diferent entre l’educació obligatòria i els altres ensenyaments?

L’educació obligatòria ha de formar ciutadans, hem de maximitzar l’equació de totes les coses que ens fan iguals i minimitzar les diferències. És un assumpte públic. Això és important. Hi ha de tenir cabuda tothom, amb independència de la seva fortuna. En els altres ensenyaments el criteri és diferent. I és una diferència essencial que, de vegades, no s’entén. I què ens fa iguals a Catalunya? Un substrat educatiu comú que ens fa sentir part del lloc on vivim.

L’escola ha de ser l’aglutinant que enganxi el collage de la nostra cultura mosaic. Penso que aquesta és la missió bàsica de l’escola.

Has parlat de formar ciutadans. Quines altres missions penses que té l’escola?

La socialització, l’autoconeixement, el creixement individual. La socialització en grup és diferent de la manera que ens comportem sols o en família. Si, a més a més, els alumnes acaben l’escola coneixent-se una mica millor, acostant la percepció que tenen d’ells mateixos a la percepció que projecten (jo em veig així, tinc unes actituds i unes aptituds, i no estic gaire desenfocat de com em veuen els altres) farem ciutadans menys esquizofrènics. I hi ha assignatures que són molt integradores de la percepció i la percepció personal.

T’estàs referint a…?

La música, per exemple. O l’educació física. Un noi està jugant a bàsquet i queda sol sota la cistella. Un altre, el que té la pilota, mira de passarl’hi, però falla. El primer, el de sota la cistella, en veure que l’altre no l’hi ha passat i que, a més a més, ha fallat li diu… Bé, t’ho pots imaginar. Si això li passa cinc anys més tard, quan està treballant, perd la feina. La classe d’educació física no deixa de ser una simulació de la vida real. Amb l’excusa del moviment, de l’activitat física individual –i en grup– i de determinades estructures de projecció de la personalitat, com és el joc i l’esport, puc intervenir educativament.

Per què no ets partidari que els pares puguin tenir lliure elecció de centres?

No crec que sigui una bona fórmula. A Nova York, als Estats Units, el paradigma de la llibertat, és la municipalitat qui assigna el centre als alumnes de primària. Els pares no ho trien. Em sembla bé que hi hagi opcions, però la lliure elecció de centre en l’educació obligatòria penso que no és una bona fórmula. Crec fermament que la capacitat d’inclusió és necessària, per a un be comú.

En la mesura que l’escola es fa sectària, que només ens socialitzem entre iguals, es perden valors importants de la solidaritat social.

Si no tens, en el moll de l’ós, un valor com el de la solidaritat social, fàcilment pots caure en temptacions com la d’evitar de pagar impostos.

Com s’haurien de prestigiar els ensenyaments professionals?

Té a veure amb una concepció més flexible de l’educació per al treball. Fins ara, hem tingut un sistema molt rígid. Ha de ser molt més flexible, s’han de crear ponts entre itineraris de manera que sigui possible realitzar complements de formació que ens permetin accedir a noves oportunitats de treball. Tot això també té a veure amb la necessitat de seguir aprenent. S’estan creant les bases, en l’àmbit europeu, del que s’anomena “long life education”, l’educació al llarg de la vida. Tot just acabem de crear l’Institut Obert de Catalunya, que facilita l’accés als ensenyaments no obligatoris i professionals a través d’Internet. Hi ha un moviment molt interessant.

Pel teu càrrec en el Departament d’Educació, has estat una de les persones vinculades al desenvolupament de la Llei d’educació de Catalunya, la LEC, que defineix el model propi d’educació del país.

Es va aprovar amb una majoria més que àmplia. El Partit Popular de Catalunya i Ciutadans la van rebutjar pel tema –els temes– de sempre. Iniciativa va rebutjar dos títols de la llei i es va abstenir en el preàmbul, però penso que l’hauria pogut aprovar.

L’aspecte central de la llei és…

Jo diria que proporciona el marc per fer millor les coses, però, ho pot garantir? No hi ha cap escrit de cap butlletí oficial que faci canviar les persones. Ara s’han de desenvolupar les polítiques concretes, els decrets. De fet, avui mateix ja estem treballant en alguns d’aquests decrets.

Repassant la llei, pot fer la impressió que vol fer content tothom. És a dir, que amb aquest marc, els decrets poden fer que el model vagi cap a polítiques concretes més progressistes o conservadores.

Hi caben polítiques d’esquerres i de dretes, sí, però la forquilla d’aquestes polítiques que la llei permet estaria entre el tres i el set, no entre l’u i el nou. El més important, penso, és que garanteix alguns aspectes irrenunciables del model d’educació i estableix uns acords mínims com ara el fet de preservar el dret de la igualtat. Un centre públic, per exemple, no pot tenir reservat el dret d’admissió. Que poden fer trampes les escoles? Jo puc convertir un desastre d’escola en un centre amb bons resultats. Només he d’expulsar els alumnes que no rendeixen prou. És important que les persones que treballen a l’escola pública siguin lleials. D’altra banda, com a administració hem de saber crear mecanismes perquè els problemes no s’acumulin en un centre.

Has dit que ja s’estan desenvolupant alguns decrets. Quins són els decrets prioritaris?

Els decrets als quals ara es dóna preferència parlen de l’estructura organitzativa dels centres, la direcció escolar, la inspecció i les zones educatives. Els directors de centres docents han de poder manar. No poden ser els darrers de tot. No pot triar el personal i, pràcticament, no pot administrar res. És una qüestió important.

Donar més capacitat de decisió real als directors dels centres. Quins altres aspectes creus que s’han de millorar en l’actual sistema escolar?

Crec que també hi ha d’haver una coresponsabilitat dels pares amb l’escola, que d’alguna manera, la nova llei contempla. Hi ha famílies que són capaces d’anar contra qui sigui en comptes de dir al seu fill: “Espavila!” Això ens costa, i el que s’aconsegueix així és que el professorat enganyi els pares, els doni la raó en tot. No és una bona solució. És millor un professorat compromès, que faci el que cregui que ha de fer, sensible a les opinions de la família, però sense por.

En aquests moments, és el professorat la baula més dèbil del sistema educatiu?

És una baula que suporta molta tensió, que hem d’alliberar. La carrera docent del professorat s’ha de basar en la feina feta dia a dia. Hauríem de tenir un sistema de suport i de formació que li facilités la feina. Si cada professor hagués d’escriure el seu propi llibre de text, hauria de viure dues vides. O pensar activitats. I ho fan. A casa, després de classe. A Europa, estant proliferant entitats públiques que proporcionen models que podem aplicar a l’aula.

Com és el mestre o la mestra ideal?

Un mestre o una mestra ha de ser una persona intel·lectual i equilibrada emocionalment.

Hem de ser capaços d’atraure els millors estudiants cap a les carreres de magisteri.

És clar que per això la professió també ha d’estar prestigiada. Hem de confiar i creure en els professors. El mestre ha de ser un afavoridor dels aprenentatges. Hauríem de detectar les actituds d’entrada.

En una frase, diries que…

Diria que… penso que es poden fer més coses, però l’escola d’avui és millor que la de fa uns quants anys.

Infants amb cardiopaties a l’escola

Per què sorgeixen conflictes quan un alumne amb una malaltia crònica com la cardiopatia arriba a un centre escolar nou?

Pensa, per un moment, d’on venim. Quants alumnes amb cardiopatia hi havia a les escoles fa uns quants anys? Abans no teníem infants amb malalties cròniques a les escoles. De la mateixa manera, també ha augmentat la diversitat de l’alumnat, amb pautes culturals i llengües diferents: un que parla rus i no t’entén, l’altre que és sord i un altre que no para quiet. Teníem poca heterogeneïtat i, a sobre, classificàvem: els deficients i els no sé què. Ara s’ha eixamplat l’heterogeneïtat, la gestió és molt més complexa.

Ets partidari que alumnes amb necessitats especials comparteixin l’aula amb altres alumnes sense les mateixes necessitats?

Del tot. Som més democràtics quan incloem que no pas quan excloem. Sabem que qui comparteix experiències vitals amb més gent diferent creix acceptant millor la diferència. Els criteris d’inclusió tenen l’objectiu de formar gent per a una societat democràtica. Però el camí per tal que la inclusivitat sigui més real, és, repeteixo, la informació i la formació.

L’AACIC és a punt de publicar una Guia per a mestres…

Actuacions com aquesta són la resposta eficaç d’afrontar una situació que crea conflictes. Cal fer més passos endavant, però.

Quines propostes ens planteges?

En aquesta escola diversa i heterogènia, un professor difícilment pot fer una tutoria òptima a trenta alumnes. Hi hauria d’haver tutors de carrera. Cinc o set alumnes, i que no siguin del mateix grup. Segueixo?

En prenem nota!

Un nen amb una cardiopatia, que pot passar una part del curs escolar a l’hospital, ha de comptar amb un professor a l’hospital o a casa, i això s’ha de coordinar amb el tutor i amb l’escola. Això hauria de formar part del catàleg de responsabilitat dels tutors. No podem deixar el seguiment d’un infant malalt a les mans de bones persones que els dissabtes van a l’hospital per voluntat pròpia.

Tot això vol dir que, segurament, l’ensenyament serà més car.

Ho serà, però serà molt millor. Ja t’he dit, però, que aquest discurs no és majoritari, encara.

Jo havia decidit de no tenir fills, i anava donant excuses a la meva parella per no tenir-ne. Un dia vaig comprar un llibre on s’afirmava que, com més anem endavant, més difícil resulta educar els fills. Li vaig dir a la meva companya: ‘Veus què diu aquest llibre?’ I ella em va respondre: ‘Si cada dia que passa ha de ser més difícil educar el fills, no esperem més, tinguem-los aviat!’. Ara en tinc quatre. Una noia de tretze anys, un noi d’onze, un nen de sis i el petit, que encara no ha fet l’any. Imagina quan vaig al supermercat! Compro quilos i quilos de cel·lulosa: bolquers pel petit i compreses per a la gran.

L’anècdota és d’en Carles Capdevila. Ell va ser el conferenciant convidat a la Trobada Anual de l’AACIC. En Carles ens va explicar, durant una hora i trenta set minuts, la seva experiència en això d’educar, no un, ni dos, ni tres, sinó quatre fills. Hem transcrit alguns fragments de la seva conferència.

La gent fa coses estranyes quan sap que seràs pare

Tothom pensa que té dret a dir-hi la seva. Gent que mai t’havia dirigit la paraula, se t’acosta i et pregunta coses com: “que el buscàveu?”. I si els dones una mica de corda, els sentiràs dir: “Però heu trigat molt, oi?”. Què es pensen! Què volen que els expliqui? Les intimitats? Recordo que quan esperàvem la primera, vaig anar a la farmàcia i, aquell senyor, que tota la vida l’havia tingut per molt seriós, em va abraçar, “enhorabona!”, i tot això. Vaig quedar de pedra. Ara, quan vaig a la farmàcia, entro i penso que encara em va abraçar poc. Tu saps la despesa que hi faig amb quatre criatures?

Viure en la contradicció

Ser pare, o mare, és viure en la contradicció. Quan els nostres fills són petits, estem tota l’estona “au, camina…”, i quan ja caminen, aleshores, no parem de dir: “estigues quiet. Seu aquí i calla!”. Has d’espavilar els petits i frenar els grans. És com ensenyar a anar en bicicleta. Al començament, animes i, quan ja en saben, dius: “Vigila, vigila!”. Però em sembla que, en conjunt, avui fem exactament el contrari: sobreprotegim els petits i deixem els grans. Ens costa trobar el nostre rol. Com que estem molt malament d’autoestima, no aguantem els morros de dos dies dels nostres fills. Jo vaig fer morros a la meva mare durant anys, però ella no va canviar. Ens tenia un amor incondicional, ens donava un suport incondicional i tenia criteri. Em sorprèn el debat aquest sobre qui ha d’educar els fills: els han d’educar els pares. Qui si no? És obligat educar-los. I és fantàstic fer-ho. La gent es planteja si s’ha de sacrificar pels fills. Quan ets pare, et pregunten: “T’ha canviat la vida?”. És clar que et canvia. Què t’esperes? Hi ha parelles amb fills que volen continuar comportant-se com si no en tinguessin. Fa uns quants anys, odiava els càmpings. I, ara, hi anem molt. Fan amics i els perds de vista. Quan tornem de vacances, a la feina, tots tenen jetlag i el trastorn postvacances, i jo estic contentíssim amb la copa del karaoke del càmping.

La teoria de la relativitat

Jo em considero un educador amateur, que vol dir que estima. Estimo els meus fills i per això vull educar-los. Com? Després d’anys de fer de pare, he descobert que l’única teoria que funciona és la de la relativitat. Quan vàrem tenir la noia, la primera, li esterilitzàvem el xumet. Quan va néixer el segon, el passàvem per l’aixeta i prou. I dèiem, “quan neixi el tercer, li donarem al gos i que el llepi”. Anàvem fent broma. Doncs el quart ha passat per totes les malalties que no havien passat els altres. Ho agafava tot, així que, allò de dir al gos que llepés el xumet, res de res. Amb mascareta, li donàvem el biberó! Ja t’ho dic. La teoria de la relativitat. No pots fer plans, no hi ha manera d’encertar com sortiran, com seran, què faran. És impossible. Per sort! L’única cosa que pots fer és adaptar-te i no deixar-te atrapar per la gent que, quan ets pare per primera vegada, et diu: “Ui, ara! Et canviarà la vida, eh?”. És clar que els fills et canvien la vida. O és que no t’ho imaginaves, que et canviaria?

No ho han fet tan malament!

Per educar, cal molt de sentit comú. Molt. I el sentit comú ens aconsella que no cal trencar amb una certa tradició educadora. Jo deia que no faria res del que havien fet els meus pares. Ara sé que els meus pares, els nostres, en tenien, de sentit comú. No ho han fet tan malament. Arribava a casa tard i malament i, en obrir, em trobava la mare en camisa de dormir que em deia: “Carlitos, això que fas no està bé!”. Devia tenir raó, perquè sortia a les deu de la nit pensant en trobar alguna companyia del sexe femení, i sí, hi acabava, però era la meva mare que, des de dalt de les escales, al portal, em deia: “Carlitos, això que fas…”

…obligatori educar-los!

Hi ha un discurs negatiu sobre això de tenir fills. Fixeuvos-hi! El nostre petit va néixer al setembre del 2008, just quan es començava a parlar d’això de la crisi, i quan trobàvem coneguts nostres pel carrer, el primer que ens deien era “vols dir que és el millor moment per tenir un fill?”. No vull, al meu voltant, gent que no et deixa gaudir del part, del primer any, dels tres… i que, quan els fills marxen de casa, et diuen, “oi que es troben a faltar?”. Educar és difícil. Serà tan difícil com vulgueu, però no és impossible. I, si tens fills, és obligatori educarlos, i, a més, és el millor repte del món. Tenir fills no és un problema. Això sí, ens obliga a estar vius. Els nanos tenen brillo, brillo…

No teníem un fill, teníem una orella

El més gran dels nois juga a futbol. Té un timpà que és un paper de fumar. Va tenir una infecció d’orella. Li van fer un empelt. Es va estar tres mesos recuperant-se, sense fer gens d’esport, amb el cap tapat, que no li toqués l’aigua. Finalment, el metge va dir que ja podia fer vida normal. Vàrem preguntar al metge si podia jugar a futbol, i ens va dir que sí. Vàrem estar unes quantes setmanes, però, que no ho vèiem gens clar: “Vigila l’orella!”. I el noi no en tocava ni una. Vàrem tornar al metge per assegurar-nos que el noi podia jugar. Tot era que si l’orella… No teníem un fill, teníem una orella. Un dia li vaig dir, “saps què, quan vingui la pilota, fuma-li amb l’orella, d’acord?”. Em mirava com si m’hagués tornat boig. I jo pensava, si li passa alguna cosa, ja puc preparar les maletes, perquè la família m’abandona. És clar que tens por, però això també és créixer. Estàs treballant i canviant les coses perquè siguin millor per a les persones que vindran.

Una agenda de ministre

Ens preocupa molt que els nostres fills siguin alguna cosa. Han de saber anglès? Però si Catalunya no esta preparada ni per al català, com ho ha d’estar per a l’anglès? També han de fer música. Un dia et trobes una parella d’amics que els han tingut abans que tu i et diuen: “Encara no et toca cap instrument?”. T’ho diuen així, com dient “Ah, doncs ja heu fet tard!”. Vaja, ja no serà músic. Aquests nens no poden posar il·lusió en res. Com vols que en posi, si miren el pla del dia i és per tornar a ficar-se al llit d’esgotament. Tenen una agenda de ministre. Que triïn, que tinguin l’oportunitat de triar una mica, que és bo!

La felicitat

Quan em pregunten si s’ha de ser molt estricte o poc, responc que no ho sé. El meu sentit bàsic com a educador és el de fer fills autònoms. No al màxim d’autònoms, sinó al màxim d’autònoms que siguin capaços de ser. Que s’espavilin i que també caiguin i que s’aixequin. Jo, el dia que els sis estem sans, que cadascú està fent la seva i ningú es baralla i és diumenge, penso: “Això és la felicitat!”.

Com et vas assabentar que l’AACIC buscava voluntaris?

Estava fent les pràctiques de Pedagogia a l’AACIC. En acabar les pràctiques, has de lliurar la memòria d’un projecte pedagògic que hagis fet i vaig proposar, com a projecte final, la Trobada de Famílies, Infants i Joves de l’AACIC.

Hi ha joves a l’AACIC que s’estan plantejant si volen estudiar o orientar-se cap a una feina.

Els aconsellaria que seguissin estudiant perquè hi ha mil camins per estudiar, fer batxillerat, cicles formatius, etc.

Per què vas fer les pràctiques a l’AACIC?

Una de les causes principals que em varen motivar a fer les pràctiques en una entitat com l’AACIC, va ser el fet que volia conèixer persones com jo, perquè jo també sóc una persona amb una cardiopatia congènita. Per a mi ha estat molt gratificant poder aportar part de les meves experiències personals a poder ajudar altres nens, nenes i joves com jo.

Creus que seria una frustració que després d’haver estudiat quatre anys hagis de treballar en un camp que no té rés a veure amb el que has estudiat?

Quan et poses a estudiar, un requisit primordial és que t’agradi. Després, un cop has acabat els estudis, costa de trobar feina del que has estat estudiant, però amb el pas del temps, sempre sorgeixen oportunitats que no es poden deixar escapar. Si estudies allò que no t’agrada, trobaràs feina de seguida, però viuràs amargat cada dia.

Amb independència que els estudis et capacitin per a una professió, penses que t’hauran servit per a alguna cosa més?

Sí, els estudis t’aporten el coneixement acadèmic, personal i vivencial però, a més a més, vas desenvolupant les competències característiques de cada professió.

Si tot rutlla sense excessius entrebancs com et veus d’aquí a deu o quinze anys?

Si tanco els ulls i penso en el meu futur, em veig en una associació com l’AACIC, ajudant canalla amb algun tipus de dificultat, perquè és el que m’hauria agradat a mi de petita.

Sovint, el retrat robot del jovent és més negatiu que no pas positiu. Què els passa als joves del “botellón”?

Cada generació s’ha caracteritzat per alguna cosa, la generació actual comença més aviat a experimentar i a provar coses més pròpies d’adults. La raó, no la sabria dir, però això potser passa perquè avui dia som més permissius i s’està establint una societat nova, més informada i actualitzada.

Sentim a dir que els adults ens haurem de reciclar més sovint per adaptar-nos a noves feines, i que això pot significar haver de tornar a estudiar. Com penses que els adults haurien d’afrontar la tornada a les aules?

Avui dia, hi ha un munt de possibilitats, des de fer cursos per Internet, cursos presencials, centres d’adults, etc., que podem adaptar perfectament als nostres horaris. Respecte al fet que fa anys que vàreu deixar d’estudiar, no és cap excusa, tothom pot, i l’educació és un procés que dura tota la vida.

Són els mestres els que han de motivar els alumnes o els alumnes que han d’anar motivats a l’escola?

És un procés recíproc, un bon mestre és el que coneix els seus alumnes i que aplica les tècniques d’aprenentatge més adequades. Si els alumnes ho perceben, hi aniran més motivats.

Quin és el darrer regal que t’has fet a tu mateixa? Ens en pots explicar el motiu?

Un viatge a Disneyland París, aquest estiu no he pogut fer vacances i me les mereixia.