20 juliol, 2012 Articles d'interès. Editorial. 

Van operar el cor del David, abans de néixer

Al David el van operar d’una malformació al cor a la Maternitat Provincial-Hospital Infantil Sant Joan de Déu, a Barcelona, quan encara era al ventre de la seva mare. Li van detectar la malformació amb una ecografia la setmana vint de gestació. El seu cor menut patia una estenosi aòrtica crítica, un estrenyiment de la vàlvula que connecta el cor amb l’artèria aorta. Per aquesta vàlvula passa la sang plena d’oxigen, que es bombeja per tot el cos. El pronòstic que en feien els metges era molt poc favorable, però hi havia una possibilitat: intervenir el cor en aquell moment.

La intervenció, feta amb la tècnica de cateterisme cardíac, va consistir a fer arribar “el globus” fins a la vàlvula aòrtica mitjançant el catèter, que feia de guia per alleujar l’estrenyiment (estenosi) de la vàlvula. Es va fer servir un catèter amb globus, dels que s’utilitzen en les artèries coronàries en casos d’infarts de persones adultes, ja que no se n’ha fet cap desenvolupament pensat per a la intervenció de fetus.

Ens va sorprendre saber que la intervenció -dirigida pel Dr. Gratacós, cap de Cirurgia Prenatal, i el Dr. José M. Caffarena, cap de Cirurgia Cardíaca de la Corporació Sanitària Maternoinfantil Sant Joan de Déu- va durar deu minuts. Sens dubte, aquests deu minuts reals de la intervenció és la confluència del treball de moltes persones, un equip extraordinari d’especialistes.

No sempre tot és tan fàcil, i ja sabeu que pel que fa a les cardiopaties congènites, cada cas és diferent. Dit això, ha estat una bona notícia saber que el personal mèdic no descansa per trobar solucions a casos com el del David i molts d’altres. El petit David està en bones mans. El Dr. Carlos Mortera, un bon amic nostre, segueix ara de prop l’evolució del seu cor.

Hem demanat al Dr. Carlos Mortera, membre del Comitè Científic de l’AACIC CorAvant, cinc minuts del seu temps:

AACIC CorAvant (AC): Pensa que la solució emprada en el cas del David obre la porta a properes intervencions semblants o és massa aviat per fer aquesta afirmació?

Dr. Carlos Mortera (CM): La porta és oberta. Crec que avui, els hospitals altament especialitzats del nostre entorn, com són l’Hospital Vall d’Hebron a Barcelona, l’Hospital 12 de Octubre de Madrid, o el nostre, estem explorant i posant en pràctica aquesta tècnica i d’altres amb solidesa de plantejaments i d’expectatives sobre els resultats.

AC: Quins criteris feu servir per determinar la viabilitat d’aquestes intervencions?

CM: La intervenció se suggereix en circumstàncies molt ben seleccionades. En el cas del David es donaven les condicions: una estenosi aòrtica en un fetus d’entre vint i vint-i-cinc setmanes de gestació, que presentava signes d’afectació del múscul cardíac o altres vàlvules com a conseqüència de l’obstrucció.

AC: Quins serien els principals colls d’ampolla per al desenvolupament progressiu d’aquest tipus
d’intervencions?

CM: Un primer repte és de diagnòstic. Es requereix un gran desplegament de coneixements mèdics en l’àrea de la diagnosi prenatal pel que fa al diagnòstic ecocardiogràfic de cardiopaties congènites per detectar amb precisió el moment de desenvolupament fetal i l’impacte de la cardiopatia. Hem de tenir present que en la meitat de les cardiopaties fetals no s’estableix un diagnòstic prenatal(No sé què deu voler dir i jo l’ha trauria).També es requereix coordinació de la xarxa de salut per transferir el pacient amb rapidesa a la unitat especialitzada. Aquestes unitats han de disposar d’equips mèdics especialitzats en tècniques de cateterisme cardiovascular, en cirurgia cardíaca i en tot l’entorn perinatal. A més, en el futur, aquell infant haurà de seguir controls en una unitat de cardiologia pediàtrica.

Una vegada més, moltes gràcies, Dr. Mortera.

20 juliol, 2012 Articles d'interès. Editorial. 

Infants i joves exclosos de l’exercici físic? Parlem-ne

L’estiu passat, la Revista Española de Cardiología (REC) es feia ressò de l’estudi d’un equip català d’investigadors titulat “Prova d’esforç amb funció cardiopulmonar en nens operats de cardiopatia congènita. Recomanacions d’exercici físic en l’àmbit escolar”. Els resultats són significatius. El nombre d’infants sense limitacions físiques per a l’exercici físic tant en l’àmbit escolar com extraescolar va augmentar sensiblement. També es va detectar una tendència semblant entre els joves que feien exercici físic moderat o poc intens.

El Dr. Serra i la Dra. Doñate, de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, tenien el convenciment que els barems de les guies de referència, basats en el tipus de cardiopatia i l’exploració del jove en repòs, eren una estimació insuficient per determinar la capacitat real per a l’exercici físic d’aquests joves. En què basaven aquest convenciment? En el coneixement científic i en la seva pròpia pràctica mèdica. El coneixement científic avui ens diu que la capacitat d’esforç és un factor important en la capacitat per a l’exercici físic. Les proves en repòs no inclouen aquesta informació, que només es pot obtenir amb tècniques d’exploració dinàmica, com la prova d’esforç. L’equip que ha conduït la investigació que us presentem en tenia experiència.

En l’estudi van participar cent vuit nois i noies amb cardiopatia congènita procedents dels dos hospitals de referència a Catalunya (Sant Joan de Déu i Hospital de la Vall d’Hebrón). Els joves tenien entre set i tretze anys i en el moment de la investigació estaven capacitats per fer exercici físic. Per dur a terme la investigació hi van col·laborar també especialistes de cadascun dels hospitals .Cadascun dels joves, amb la col·laboració dels seus pares i en presència d’un metge de l’equip, va emplenar un qüestionari on es detallaven informacions rellevants: quina era la seva cardiopatia de base, la cirurgia a què havia estat sotmès i l’estat actual de la seva cardiopatia. També s’hi anotava el nivell de pràctica d’exercici habitual del nen o la nena i les seves preferències per una modalitat d’exercici. Tot seguit, el jove duia a terme una prova d’esforç ergoespiromètrica , és a dir, a més de monitoritzar el cor amb un electrocardiograma i controlar-ne la pressió arterial, també s’analitzaven els gasos que els joves expiraven durant la prova.

La sensació de cansament sol ser força subjectiva, especialment en infants i joves que fan poc exercici físic. Sovint poden fer més esforç del que pensen. L’observació del nen o la nena durant la prova i les dades dels gasos expirats permeten determinar amb criteris objectius si s’ha arribat a l’esgotament. Amb els resultats de la prova d’esforç i la documentació clínica analitzada pels cardiòlegs que feien l’estudi de es van establir unes recomanacions de pràctica física per a cadascun dels joves.

La investigació destaca que en 59 infants de la investigació, amb lesions cianòtiques es va observar que una reparació precoç i amb bons resultats de la lesió del cor es traduïa en una millor capacitat funcional. A 48 d’aquests nens cianòtics se’ls va poder recomanar un increment del nivell d’exercici.

Un any més tard, els investigadors van tornar a convocar trenta-cinc dels 108 joves que havien participat. El 62% d’aquest grup al qual s’havia ofert la possibilitat d’incrementar l’exercici físic ho van fer. Els que no ho van fer argumentaven que era a causa de la manca d’oportunitat o de motivació. Durant l’estudi es va detectar un aspecte social important: Els pares que van assistir a la prova constataven que una bona part de les seves inquietuds no tenien fonament i millorava la seva confiança.

La prova d’esforç és un mètode que determina la capacitat que tenen els joves amb cardiopatia per practicar exercici físic. La poden fer la majoria de nens a partir dels cinc anys. Aporta informació addicional a la valoració clínica i a l’exploració física en repòs. El resultat de la prova permet orientar amb criteris més objectius el nivell d’intensitat en l’activitat física per optimitzar els beneficis de l’exercici i reduir-ne els riscos, amb la qual cosa es poden evitar actituds innecessàries d’inhibició i desconfiança al voltant de l’activitat física i la pràctica esportiva entre alguns infants, joves, les seves famílies i els professionals de l’educació física. Amb aquestes dades interpretades, sempre, pel cardiòleg de referència es determina l’equilibri entre el que el nen és capaç de fer i el que en la pràctica du a terme en l’àmbit de l’exercici en general.

Al final de l’article publicat a la REC els investigadors. Agraeixen el suport de l’AACIC-CorAvant en la selecció dels infants i joves participants en l’estudi. Volem fer arribar aquest agraïment a tots els participants i a les seves famílies.

20 juliol, 2012 Conversem amb.... Editorial. 

“I tu, donaries el teu cor?”

Els trasplantaments d’òrgans i de teixits van ser el motiu triat pels responsables de La Marató de TV3 el 2011. Les cardiopaties congènites són, encara avui, una de les causes principals de trasplantament en nadons menors d’un any. Cal dir, però, que els avenços en cirurgia cardíaca, com bé sabeu, ofereixen avui alternatives. El trasplantament, per tant, no és la primera opció terapèutica, però n’és una, i salva vides..

En el darrer any, a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona s’han fet catorze trasplantaments de cor pediàtrics. La xifra és significativa. Fa només dos anys, no arribava a dos el nombre anual de trasplantaments de cor a menors. L’increment és el resultat d’un procés llarg. L’any 2006 és una data significativa: es du a terme el primer trasplantament pediàtric doble, de cor i pulmó, a un jove de 16 anys en aquest hospital. Aquest tipus d’internacions requereixen equips especialitzats en múltiples disciplines. També impliquen establir xarxes eficients amb altres centres així com entre els organismes que fan la intermediació entre pacients i donants, inversions en tecnologia i incorporacions de persones noves quan calgui, amb el compromís d’estar al corrent de qualsevol avenç.

Res d’això no és fàcil, però s’ha fet la feina. El programa “Insuficiència cardíaca i trasplantament de cor” que coordina la Dra. Albert, i la recent incorporació a l’Hospital Infantil Vall d’Hebron del Dr. Abella com a cap de Cirurgia Cardíaca Pediàtrica han fet possible que en un any aquest hospital hagi triplicat el nombre de trasplantaments pediàtrics. Això és notícia. Una bona notícia. El trasplantament de cor és una opció terapèutica d’alt cost. A Catalunya està a l’abast de tota la ciutadania, catalans i d’altres comunitats autònomes, a través del sistema públic de sanitat. La Marató de TV3 ens ha fet pensar uns dies en el valor de la donació d’òrgans i de teixits. Nosaltres també pensem en les persones que transformen la generositat de cada donant en una esperança de vida. N’hem parlat amb el Dr.Girona, cap del Servei de Cardiologia Pediàtrica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i membre del Comitè Científic de l’AACIC-CorAvant.

Diuen que fins al 2009, a Espanya s’havien dut a terme 267 trasplantaments de cor pediàtrics. Com hem de valorar la xifra?

Molt positivament. Són persones a qui hem pogut donar una oportunitat de viure. Segurament, però, aquesta xifra és curta. Una de les principals limitacions amb què ens trobem en els trasplantaments pediàtrics no té a veure amb qüestions de tècnica quirúrgica, sinó amb l’escassíssima quantitat de donants d’aquesta edat. En aquest sentit, La Marató de TV3 del 2011 va incidir en un tema clau.

Com a pares, quan se’ns diu que han de trasplantar el cor a un fill o una filla, el primer que pensem és que és massa petit, fràgil. Què els diu, vostè, als pares i mares que mostren desconfiança cap al trasplantament?

El trasplantament cardíac és l’última opció, quan s’han acabat altres possibilitats de tractament mèdic o quirúrgic. Poden semblar paraules dures, aquestes que diré ara, però el trasplantament de cor és l’alternativa a la mort. Dit això, i malgrat que el trasplantament de cor es fa en nens i nenes força malalts, el cert és que els infants són molt forts. Ho veiem cada dia, en la nostra pràctica com a metges. Són forts, “tenen molta capacitat de viure” i en la immensa majoria dels casos superen el procés de trasplantament amb èxit. Hem de ser realistes, però també és realista dir que hi ha esperances.

Dr. Girona, quin va ser el motiu de la posada en marxa del programa “Insuficiència cardíaca i trasplantament de cor”?

Hi ha cardiopaties congènites molt greus i malalties cardíaques adquirides com, per exemple, algunes infeccions víriques del cor, que tant si han requerit cirurgia com si no, generen un estat d’insuficiència cardíaca molt important: el cor de l’infant no pot, de cap manera, bombejar prou la sang. En aquestes situacions cal disposar de tecnologia molt avançada, tractaments molt complexos i persones (infermeres i infermers, personal tècnic, cirurgians i cirurgianes cardíacs, intensivistes, anestesiòlegs i anestesiòlogues, etc) molt preparades i coordinades. Es tracta, d’altra banda, de programes amb un cost alt que requereixen optimitzar tot tipus de recursos. Tot això és el que ha fet que en els hospitals d’alt nivell s’hagin creat els programes d’”Insuficiència cardíaca i trasplantament de cor”.

Quin serà el principal repte que haurà de superar un infant a qui s’ha trasplantat el cor?

La principal dificultat del trasplantament cardíac, pel que fa a la supervivència, és el rebuig, i en aquest sentit els avenços són continus. La investigació permanent en el tractament del rebuig és l’esgraó que cal anar pujant cada dia i el principal motiu d’esperança per a aquells la vida dels quals és possible gràcies a haver estat trasplantat de cor. Però res de tot això no seria possible sense la generosa donació del cor d’aquells que, malauradament, no el poden seguir sentint bategar. Els donants de cor i, molt especialment, els seus pares i mares, germans i germanes i resta de familiars, en el cas del trasplantament infantil, són les persones més importants i altruistes en tota la cadena de fets que permeten donar vida a un altre infant.

20 juliol, 2012 Articles d'interès. Editorial. 

Com desencallar una relació que no funciona?

Vols jugar-hi? Hi pots jugar després d’un dinar en família o en una sortida amb amics. S’hi juga en grups de tres persones. T’expliquem com:

Primer pas

Ja ho hem dit. Heu de ser tres persones. Decidiu qui dels tres farà la consulta. Per exemple, en aquesta primera ronda comences tu. Pensa en una relació teva conflictiva, o dolorosa. No n’has d’explicar res als teus companys de joc. Això és important. No els en donis cap pista. Per començar, s’han de posar l’un davant de l’altre, mirant-se, a una distància normal, còmoda, ni gaire a prop ni gaire lluny. Bé. I ara, tria quin dels teus dos companys et representa a tu i quin la persona amb qui tens el conflicte. Ho has decidit? Ells no han de saber quin d’aquests dos papers representen. Si ho sabessin podrien manipular el joc, amb molt bona intenció, potser, però no funcionaria. Ja està tot a punt. Continuem.

Segon pas

Decideix ara qui mouràs primer. D’això tracta el joc. Has de moure els teus dos companys i posar-los en la posició que expressi el sentiment que et produeix la relació. Al principi et pot resultar estrany. Potser penses que no saps com fer-ho… Au, que no costa tant! Suposem que has decidit moure primer el company que et representa a tu. Com et sents respecte a la relació: distant? Per sota de…? Agafa’l i mou lo. Parla el mínim, per no dir gens, fins que creguis que la seva postura representa el teu estat d’ànim. El tens col·locat? Doncs que no es mogui. I ara vés a buscar l’altre, el company o companya que representa la persona amb qui tens la relació difícil. Fes el mateix. Agafa’l i situa’l en el lloc i la postura que expressen el sentiment que et produeix. Acabes de construir dues estàtues que són el reflex de la relació que vols resoldre. I ara trobem-hi la resposta.
Tercer pas

Tu ja has acabat. Enretira’t. Posa’t en un racó. Mira-te’l bé. Ara els toca a ells. Què han de fer? Quan els facis el senyal (quan diguis “endavant” o “ja us podeu moure”), els teus companys de joc podran canviar de lloc i de postura. Deixa que es guiïn per la intuïció i quan hagin trobat la nova posició que s’aturin. És un joc, sí, però el joc no s’ha acabat. Fixa’t com estan ara. Com està el company que et representa a tu respecta a l’altre? Para-hi atenció, perquè aquesta és l’actitud que pots provar de prendre per resoldre el conflicte de la relació.

T’ha sorprès? Ja ho comprovaràs. És un joc, sí, però no és broma. Mira-te’l bé? El racó? No s’entén… Mira-te’ls bé, potser? Acceptes el repte? Vint-i-un dies, només.

20 juliol, 2012 Articles d'interès. Editorial. 

Què és l’hípica social?

Ha plogut tota la setmana. Avui, finalment, el sol treu el cap i eixuga la humitat amb una escalfor suau. Som al novembre. Els trenta cavalls que s’allotgen en aquesta hípica, a la falda del turó que puja cap a la Guàrdia Pilosa, als afores de Calaf, no perceben com nosaltres els verds, blaus i marrons característics del paisatge de tardor a l’Alta Anoia. No saben que la silueta de pedra que es divisa al fons és Montserrat, ni que l’aire fresc del nord baixa sense cap obstacle que l’aturi directament dels Pirineus travessant les dues agulles del Pedraforca.

Cal Graells està pensat perquè els animals hi visquin en unes condicions naturals. Els pàdocs són individuals i oberts. S’alimenten de pinso, que elabora la mateixa família de la Maite Estany, la mestressa de l’hípica. A casa seva han estat sempre pagesos, i de pinso en saben fer.

Hi ha dues pistes: una per a pràctiques d’equitació i doma i una altra per a entrenament de raids, que són unes curses de competició de recorregut llarg en què es demostra l’habilitat del genet en dosificar les forces del cavall i les seves. Ja tenen el projecte per fer-ne una altra, de pista. Una de coberta. De tros per construir-la no els en falta.

Avui a Cal Graells hi trobem un informàtic, regidor de l’Ajuntament de Tarroja de Segarra, una assessora fiscal, una fisioterapeuta, un mestre… Cadascun explica una història diferent i semblant de com van quedar enganxats a això dels cavalls. (En un cas, però, l’enganxada no va ser per un cavall, sinó per una noia de Tàrrega).

Ja fa un parell d’anys, aquest singular grup va decidir crear una associació per fer arribar a tothom tot el que han descobert i experimentat en relacionar-se amb els cavalls. Els beneficis físics de l’equitació són coneguts i acceptats. Existeixen programes d’exercicis que s’utilitzen com a tècniques de rehabilitació física, com la hipoteràpia. Els beneficis, però, no són només físics. Entre el cavall i la persona s’estableix una relació afectiva que, guiada, és la base de la hipoteràpia i que serveix per treballar qüestions d’emocions, de conducta o de socialització.

Els membres de l’associació hípica de Cal Graells ofereixen com a voluntaris activitats d’hipoteràpia i equitació terapèutica. Els diners que reben pels seus serveis serveixen, per exemple, com a fons de beques per a la formació dels membres de l’associació. La Maite, la mestressa de l’hípica, comparteix aquest esperit. Ha fet el màster d’Hipoteràpia de la Universitat Autònoma de Barcelona, com el Salvador Llopart, l’informàtic de Tarroja, que el cap de setmana passat va estar a València en unes jornades sobre discapacitats mentals. La Raquel Oller i l’Anna Cos són fisioterapeutes. L’Anna, a més, ha fet també el màster d’Hipoteràpia a la Universitat de Girona. L’Arantxa Gallego és monitora d’equitació, com el Salvador, i com la Maite. L’Anna Martí és treballadora social i l’Oscar Martínez ha fet els estudis d’Integració Social. L’Anna Parés, l’Eugènia Jornalé, l’Anna Borràs i la Montse Trillas són portadores. I el Diego, que ja coneixeu. Aquest és el grup de voluntaris que van conduir les activitats amb cavalls en les colònies de l’AACIC CorAvant.

Avui, a la pista, un jove amb síndrome de Rett raspalla el cavall abans de pujar-hi. En un racó, descansa una noia que baixa de Guissona cada dissabte per aprendre a muntar. A la seva mare, que és infermera, li va agradar que la seva filla coincidís a Cal Graells amb altres joves que tenen dificultats diferents a les de la seva filla per fer les coses de cada dia. Ara, la noia, a més d’aprendre a muntar, també fa de voluntària de l’associació.

Els beneficis de l’equitació terapèutica i la hipoteràpia, però, no són únicament individuals. Els cavalls permeten activitats en grup, amb escoles o amb persones que viuen en entorns de marginalitat. Un dissabte com avui hi pot haver un grup de joves d’un barri industrial o una colla de bojos per la competició esportiva o joves amb cardiopatia congènita que aprenen a reconèixer el seu dolor acostant-se al dolor d’un cavall. L’associació que han creat els usuaris de Cal Graells trenca els clixés elitistes que sovint associem al món de l’hípica. Els humans hem tingut el cavall com a aliat en el treball, la guerra, l’esport, la competició, el lleure, i per si tot això fos poc, estem descobrint que els cavalls també són els nostres aliats en el nostre benestar emocional. A Cal Graells, a la paraula hípica cal sumar-hi la paraula social.

L’entrenament amb cavalls

L’entrenament es fonamenta en la idea que el comportament és una resposta d’adaptació a l’entorn que es construeix a partir d’un relat que ens fem a nosaltres mateixos. Es desenvolupa paral·lelament al reconeixement de la intel·ligència emocional i les intel·ligències múltiples. Els especialistes en entrenament insisteixen que si som capaços de canviar el nostre relat, el de la nostra història personal, podrem modificar aquelles conductes que ens limiten i millorar les nostres relacions amb els altres, madurar.

Alguns termes sobre teràpies amb cavalls

Hipoteràpia: Consisteix a aprofitar els principis terapèutics del cavall per tractar persones amb discapacitats físiques, congènites o adquirides. Es basa en aspectes com la transmissió de la calor corporal del cos del cavall a la persona, la d’impulsos rítmics i el moviment tridimensional. Les sessions són dirigides per fisioterapeutes.

Equitació terapèutica: A través del contacte amb el cavall i de la motivació que aquest genera, intenta buscar diverses solucions als problemes d’aprenentatge i adaptació que presenten les persones que tenen alguna discapacitat, partint sempre de la possibilitat d’educabilitat. Augmenta la motivació, estimula l’afectivitat, millora l’atenció i la concentració, estimula la sensibilitat tàctil, visual, auditiva i olfactiva, ajuda a l’aprenentatge pautat d’accions i augmenta la capacitat d’independència.

Equitació adaptada: Dirigida a aquelles persones que practiquen l’equitació com una opció lúdica o esportiva, però que per la seva discapacitat necessiten adaptacions per a accedir al cavall.

Volteig terapèutic: Disciplina eqüestre que consisteix a fer exercicis de gimnàstica sobre el dors del cavall. S’hi munta només amb una manta i una cingla amb nanses dissenyada per a això.

Hipoteràpia social: Disciplina eqüestre que aprofita la relació afectiva que s’estableix amb el cavall per ajudar persones amb problemes d’adaptació social a superar els seus conflictes i així integrar-se de forma normalitzada en la societat.

20 juliol, 2012 CorAvant en primera persona. Editorial. 

“He fet el que he fet i m’he abstingut del que no podia fer”

L‘Elisabet va néixer amb una cardiopatia. Ahir, diumenge, va reunir família i amics a casa per celebrar el seu cinquanta-quatrè aniversari! En fa broma: “Jo ja sóc en els Encuentros en la Tercera Fase”. És divertida i irònica: “La primera vegada que vaig anar a l’AACIC feien una sessió de relaxació, i no hi ha res que em posi més nerviosa que una sessió de relaxació”. Pot parlar d’un drama, però no es posa dramàtica.

La conversa s’ha allargat més d’una hora. Ara s’adona que ha d’afrontar situacions noves que no preveia: no eren en els seus plans. Hem quedat en una cafeteria prop de casa seva, a la plaça Molina de Barcelona. Entro a la cafeteria i trobo l’Elisabet Guillem escrivint en una llibreta. Fa les lletres grosses, amb traços arrodonits i prims. “Estic anotant algunes coses que he estat pensant i que no vull deixar de dir”. Porta fet el guió de la conversa.

Elisabet Guillem (EG): Vaig néixer amb una Tetralogia de Falop complicada, però no m’ha quedat la impressió que això es visqués com un drama. El metge va dir als meus pares: “Deixin fer la nena. Quan ella es cansi, ja seurà”. I així ho van fer…

AACIC CorAvant (AC): Ningú ens creurà, Elisabet. Qui ho llegeixi no ens creurà…

EG: No dic que fos fàcil. Encara ara, la meva mare em diu: “Nena, vigila!”. He patit l’ofec de la sobreprotecció. Em vaig casar l’any 1986. Tenia vint-i-nou anys. La mare no ho entenia. Casar-me? Podia tenir parelles… però no casar-me!

AC: Parella sí, casar-te no? Quin era l’inconvenient?

EG: Que no podia portar una casa. M’havia de quedar amb els pares, que em cuidarien tota la vida. T’ho imagines? Jo penso que no hem de posar els fills en una vitrina. Els pares haurien de confiar més en els fills.

AC: Aquest seria el segon missatge?

EG: Jo diria que amb els anys m’he adonat que en cada moment he anat trobant els meus camins… he comprès decisions, coses, reaccions meves. Jo em quedava a dinar a l’escola i, quan acabava, ajudava a menjar els més petits, i com més a poc a poc menjaven millor per a mi. Ara sé que no ho feia perquè m’agradés estar amb els petits, ho feia per no haver de córrer al pati. Això no m’ho ha dit cap psiquiatre, ni cap psicòleg. Més endavant vaig anar a una escola mixta. Era mixta, però nois i noies jugàvem més separats que junts. Això ja m’anava bé, perquè el dia que jugaven plegats, a mi em rebutjaven…

AC: Així, et senties rebutjada…

EG: No, no m’hi sentia. Els nois em matxacaven, em rebutjaven, però això va ser el primer any. Després vaig trobar la colla de nenes que preferien la xerradeta, que no els agradava córrer, i es va acabar el problema. Més endavant, als tretze, catorze anys, les meves amigues anaven d’excursió i jo em quedava a casa. Una de les meves millors amigues era de les que pujava muntanyes, i amb aquesta encara ens trobem ara. No anàvem juntes d’excursió, però fèiem altres activitats plegades. O sigui que vas fent els teus camins.

AC:Queda clar! Un altre missatge.

L’Elisabet repassa les seves notes i diu: ”Penso que al jovent d’avui té massa pressió…! No et deixis pressionar.

AC: Què vols dir que el jovent té molta pressió a sobre?

EG: Una noia que conec va trencar o la va deixar el noi amb qui sortia, i estava preocupada per si en trobaria un altre! Les noies d’ara diuen: “És que se’m passarà l’arròs!”. No havia sentit mai una cosa així. Tenen pànic de quedar-se sense home, cosa que no passava en la nostra època. Sembla que hagin tornat al temps de les seves àvies. Però, per què volen córrer tant? Vivim en un món de bojos.

AC: Amb el teu marit, vàreu decidir no tenir fills?

EG: Va ser una de les primeres coses de què vàrem parlar. A mi em van dir que no podria tenir fills i ho vaig acceptar. El meu marit tenia dues filles d’un matrimoni anterior, així que ho va acceptar sense més. És cert que quan les meves amigues i els meus germans van començar a tenir criatures, vaig passar un moment que… però sóc pràctica. Ho sóc de mena.

AC: Amb tot això, el missatge que voldries fer arribar seria…

EG : … que la societat t’empeny a fer coses que de vegades no calen, i que has de prendre les decisions sense pressió i acceptar-ne les conseqüències.

AC: Quan coneixes algú, li dius que tens una cardiopatia?

EG: Explicar-ho a mi m’ha ajudat sempre. Hi ha gent que ho veu de seguida, pels llavis, les ungles… Però, si m’adono que no en saben res i em miren d’una manera estranya, els ho explico jo en els cinc primers minuts. I tema tancat!

AC: Tu has treballat molt anys!

EG: Sí, he treballat i de valent, però ara no podria fer-ho. És obvi que hi ha d’haver un marc legal que tipifiqui clarament quines feines pot fer una persona amb una cardiopatia congènita.

AC: Als divuit anys et van operar.

EG: A mitjans dels anys 70 sí. Em van portar als Estats Units. Els metges van dir que allà em podrien operar del cor. Hi arribo i em diuen que el meu Fallot no s’opera! Aleshores algú va tenir una idea: fer-me un bypass amb una vena del braç esquerre. Per si la cosa tirava!

AC: I tira, la cosa?

EG: Tira! I tant si ha tirat! Fa uns anys, el cardiòleg d’aquí Barcelona que em porta em va proposar de revisar aquella operació, per si de cas. S’ho va mirar i va dir: “Deixem-ho, que va bé!”. Aquella solució de fa trenta anys encara funciona!

AC: Com és que decideixes venir a l’AACIC?

EG: El metge em va donar un fullet de l’AACIC. Jo m’havia quedat sense feina i un dia vaig decidir presentar-m’hi. El grup de joves feien una sessió de relaxació. Relaxació! Res no em posa més nerviosa que una sessió de relaxació, a mi. M’hi vaig apuntar, però mentre ho feia pensava: ‘Què hi faig jo, aquí, enmig d’aquests joves? Jo no en sóc, de jove”. El grup de joves m’anava gran.

AC: Malgrat aquest primer dia, hi has continuat.

EG : L’AACIC va ser una inflexió en la meva vida. No he necessitat mai associar-me amb ningú. Però la veritat és que vaig acabar col·laborant en tasques de secretaria. Va ser un temps curt. Em va sorprendre que hi haguessin tantes persones amb cardiopaties congènites. Després em van proposar que fes les proves d’esforç i, bé, sí, en sóc sòcia.

AC: Que hauria de fer la nostra entitat per a les persones amb cardiopatia congènita de la teva edat?

EG: El que veig és que la meva mare necessitarà ajuda. De fet l’hivern passat no es va trobar bé i vaig sentir-me molt impotent. No vaig poder ajudar-la com ho faria una filla amb una salut “normal”. Ella té 82 anys. No li puc anar a fer la compra. No la puc aixecar si cau. Amb qui parlo jo de tot això? Sort que tinc un germà! Patrona, sí, però no “la malalta”!

AC: Què vas pensar quan se’t va proposar formar part del Patronat de la Fundació CorAvant?

EG: Quan em van proposar formar part del Patronat vaig pensar que sí, que hi volia ser, però no com “l’afectada”, “la malalta”. Vull ser del Patronat com una persona “normal”. Això no ho he dit mai a ningú, però tinc aquest sentiment. M’ha costat. En algun moment tenia la sensació que si estava molt ficada en l’Associació o la Fundació acabaria més tocada del que estic! Jo vull estar amb gent sense cardiopatia.

AC: Tot i això, vas acceptar formar-ne part.

EG: Sí. Jo entenc molt bé per què en un moment concret l’ACCIC decideix crear una Fundació, tot i que l’hem creat en el pitjor moment de la història, amb això de la crisi. També entenc per què sóc a la Fundació. A l’AACIC em deien: “Volem que la gent vegi que ets gran, i que els pares vegin que els seus fills seran grans”.

AC: Com a patrona de CorAvant ets en un lloc privilegiat per pensar com ha de ser l’entitat en el futur i quins serveis i activitats hauria d’oferir.

EG: Haurem d’atendre noves demandes, sens dubte. Et fas gran i t’has d’enfrontar amb nous reptes. Com puc cuidar jo la meva mare? Aquest tema em preocupa. Ja ho hem parlat. Pel que fa a les activitats de l’AACIC penso que han de ser com més obertes millor. Les colònies, per exemple. Hi ha noies i nois amb cardiopatia i d’altres sense. Per mi aquest és el model. No hem de crear guetos. Això normalitza!

AC: Per cert, per molt anys. Vas fer alguna cosa especial, ahir per celebrar-ho?

EG: Vaig convidar la família i els amics a dinar. Un dinar senzill. Un pollastre rostit… Res de l’altre món. Però vaig posar les copes de vidre, les bones! Si les tens, oi?, fes-les servir!

AC: Una taula ben parada, vaja!

EG: Exacte… Saps què penso, però? És possible que els últims anys de la vida siguin durs, però sempre havia pensat que no arribaria a gran i, caram! Jove, jove, ja no ho sóc! De moment, l’any que ve cinquanta-cinc! Vés a saber què passarà. Jo només sé que sóc gran!

AC: Tens algun altre missatge que vulguis fer arribar als lectors del Butlletí?

EG: A veure, que repasso les notes… Bé, potser ja he dit prou coses.

Miro el rellotge: una hora i mitja parlant amb l’Elisabet. L’estona se m’ha fet curta, per la franquesa amb què parla i pel seu bon humor.

20 juliol, 2012 Editorial. L'equip de l'AACIC. 

A la Gemma Solsona li agrada la vida senzilla

La Gemma no ha tingut gaire temps de fer puzles en els darrers anys. Li han passat moltes coses. Per exemple, ha estat mare per segona vegada d’una nena, l’Ona, que amb cinc mesos es va presentar a la 17a Festa de l’AACIC CorAvant al Tibidabo (no va pujar a cap atracció perquè va estar dormint tota l’estona!).

La Gemma va néixer a Barcelona, però ha viscut pràcticament sempre a Palau-solità i Plegamans, al Vallès. Ara fa dos anys es va presentar a l’AACIC. L’entitat es plantejava obrir una seu a les comarques de Girona i la Gemma va dir que si l’agafàvem per a la feina ella se n’hi aniria a viure. “Al meu marit i a mi ens agrada Girona”. Els avis del seu marit són de Palafrugell i ells han voltat per tots aquells pobles. Dit i fet. La Gemma va aconseguir la feina i ara viu a Girona. El que sorprèn d’aquesta història és com ho explica. Sembla fàcil això d’anar a viure a una altra ciutat. “Sí que n’és, de fàcil”, ens diu. “Per a nosaltres era important trobar una escola que ens agradés per al Nil. Quan la vàrem trobar, vàrem buscar un pis al barri i aquí estem”.

La seu de l’AACIC-CorAvant a les comarques de Girona és al poble de Fornells de la Selva. L’Ajuntament de Fornells va facilitar el local on la Gemma atén les famílies. També la podeu trobar a l’Hotel d’Entitats de Girona ciutat i a l’Hospital Josep Trueta, on duu a terme la seva tasca en coordinació amb la cardiòloga Maria Àngels Puigdevall. La xarxa que ha anat teixint la Gemma ja comença a donar fruits. El curs passat es van fer les primeres trobades estables de grups de pares. “El nostre objectiu ara és fer-ho conèixer. Pensem que hi ha més famílies interessades”. La Gemma a Griona ha trobat una aliada inqüestionable en un altre membre de AACIC CorAvant, l’Ani Fernàndez.

Fent-se seva una dita del seu marit, ens comenta que ha arribat fins aquí “buscant el camí cap a la vida senzilla”. Confessa que li agrada entaular-se i que d’aquest Nadal no passa: “Per Reis demano un puzle nou. Ja en tinc ganes”. (Estarà de sort si no perd cap peça, amb dues criatures pel voltant, però bé, sempre acaben sortint les peces que es perden, oi?)

 

Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat

20 juliol, 2012 Editorial. Revistes i Butlletins. 

Butlletí 18

Llegeix el Butlletí 18

La capçalera

Llibres i respostes

17a Gran Festa del Cor

Jo també sóc un As de Cors

Dossier

Compromesos amb l’entitat

Relacions amb el tercer sector

Una conversa amb…

La trobada

Convidem…

Des del cor

Volem saber

El racó del voluntari

Tema de l’any

CorAvant en primera persona

L’equip

Canvi de xip, la columna del Jaume Comas

20 juliol, 2012 Conversem amb.... Editorial. 

“Tots els nens han d’estar sempre acompanyats dels seus pares mentre siguin atesos a l’hospital”

El creixement de l’ACCIC CorAvant i la voluntat de l’entitat d’arribar a més persones a tot el territori han posat sobre la taula situacions que abans no preveien. Els principals hospitals de referència per a l’atenció de les cardiopaties congènites es troben a la ciutat de Barcelona. Al trasbals que comporta l’hospitalització d’un fill s’hi afegeixen altres motius d’inquietud per a les famílies que viuen lluny d’aquests hospitals: “Com ens ho farem per estar al seu costat?”. Un conveni amb la Fundació Jubert Figueras i un acord de patrocini amb la Fundació Casateva en són la resposta.

La Fundació Jubert Figueras (FJF) atén famílies que s’han de desplaçar lluny del domicili per acompanyar un parent malalt: el marit, la mare, un germà, una filla. “Ajudem famílies amb pocs recursos. Fem xarxa amb treballadors socials dels hospitals i entitats de tot el territori que ens feu saber qui ho necessita”, ens explica Paola Jubert. La FJF gestiona els casos que li arriben ja sigui a través dels pisos d’acollida, els hotels amb què tenen convenis o el contacte que mantenen amb altres entitats d’acollida de la ciutat. No sempre és fàcil, i no per manca de voluntat. La demanda d’acollida a Barcelona supera en més d’un 60 per cent les places disponibles. Per a l’AACIC-CorAvant l’experiència ha estat positiva. Des de la FJF, l’acollida no consisteix només a facilitar un sostre on passar la nit, també és companyia, suport. Paola Jubert, impulsora i presidenta de la FJF, s’ha compromès ara en un nou projecte: Casateva.

Casateva o el dret de sentir-te com a casa 

Paola Jubert revisa el correu electrònic. Han arribat les primeres respostes a la crida que va penjar al web de la Fundació fa només dos dies: “Necessitem somiers, matalassos i mobiliari, el bàsic per moblar un pis d’acollida nou”. La trobo al centre de Barcelona. en un espai únic amb dos despatxos. Els seus cabells clars, llisos i fins, els seus ulls blau cel i les seves faccions amables fan la impressió de lleugeresa. La lleugeresa, però, no té res a veure amb la determinació.

Respon, la gent, quan els demanes un somier o una calaixera?

Ara més que mai. La crisi ha afinat la nostra sensibilitat pels temes socials. Ens fa cosa llençar algun objecte que no fem servir i que està en condicions, per si algú altre el necessita

Quants pisos d’acollida gestiona la Fundació Jubert Figueras?

Ara en tenim sis, cinc de cedits i un de lloguer. Dels sis, dos tot just els estem moblant ara. Per això m’has trobat mirant correus…

Gestioneu pisos en règim de cessió, però també de lloguer. Què és més preferible?

Vàrem començar amb dos pisos de lloguer i amb el temps vàrem arribar a pagar cinc lloguers. No és la situació ideal. És poc sostenible, i a més a més els pisos d’acollida s’han d’adaptar, i si són de lloguer és difícil fer-hi segons quins canvis. Amb el temps, les institucions i entitats ens han anat coneixent, ens tenen confiança i actualment cinc dels pisos són cedits.

Avui dia… quantes persones acull la FJF?

Nou famílies, però hi ha una altra dada més important encara: tenim quinze sol·licituds en llista d’espera.

Acolliu més famílies que pisos teniu…

Sí. Bé. En estades curtes, d’un a quatre dies, acollim els familiars en algun hotel de la ciutat que aprecia els valors de la fundació. Si l’estada és més llarga, l’opció desitjable és que la família s’estigui en una casa, un pis. És més que un lloc per anar a dormir. La persona necessita parlar, explicar se. Els pisos es comparteixen amb altres persones. A part d’això, fem l’acompanyament.

L’acompanyament…

… Una trucada de telèfon a primera hora, o una visita quan torna de l’hospital. El nostre patrimoni és humà, sobretot, persones voluntàries i que a més es formen per saber com estar al costat d’algú que no té cap altre recurs per poder estar prop de la persona malalta. Recordo un senyor de Sòria. Ell i la seva esposa havien viscut a Barcelona molts anys. Quan es van jubilar van vendre el pis i van comprar una casa al poble. Passen els anys, el marit es posa malalt i l’ingressen a Barcelona, on havien viscut tants anys. No hi tenien família, aquí, ni ningú que els acollís. Alguna cosa passa a les ciutats grans que no afavoreixen les relacions entre les persones…

Hi ha altres entitats que ofereixen pisos d’acollida com vosaltres…

N’hi ha, sí, però tampoc tants. N’hi ha d’infants, la Fundació Ronald McDonald, per exemple. I n’hi ha que han estat impulsats per associacions concretes, com per exemple d’infants amb càncer, i prioritzen l’acollida de persones que pateixen aquestes malalties.

La FJF prioritzeu infants o adults o…

Nosaltres no establim cap mena de prioritat, ni de persones adultes ni d’infants, ni donem preferència a cap afectació. L’any 2004, a Catalunya no existia cap fundació amb aquestes característiques.

Com és que vostè, Paola Jubert, decideix un bon dia crear aquesta Fundació?

Sóc metgessa. M’he especialitzat en els serveis de vigilància intensiva. Un vespre, ja tard, parlava amb una senyora gran. Era d’un poble de Lleida. Li explicava que el seu marit es trobava estable i que no calia que patís, que anés a descansar i que l’endemà ja ens tornaríem a veure. La cara d’aquella dona continuava amb la mateixa expressió de preocupació i quan estava a punt de marxar em va dir: “I ara, què faig jo?”. Ho recordo com si fos avui. Una senyora gran, amb respecte, m’estava demanant ajuda i jo no sabia quina resposta donar-li. Què havia de dir? Ho sento! Fer mitja volta, què hi farem, així són les coses? I l’endemà la tornaria a trobar allà.

És una sensació que potser comparteixen moltes altres persones…

Segur que sí, però jo no m’ho podia treure del cap. Vaig estar parlant amb el personal d’assistència social de la meva feina i d’altres hospitals i van descobrir que a Barcelona, una de les primeres ciutats en qualitat d’assistència sanitària d’Europa, ningú no havia pensat en casos com aquest. Em feia tan pesada que el meu marit se’m va plantar davant i em va dir: “Doncs, fes tu alguna cosa”. Així vàrem començar l’any 2003. L’any 2008, es va crear la Fundació Casateva per impulsar la construcció i la gestió d’un centre per acollir aquestes famílies. Paola Jubert ha estat vinculada a aquest projecte des que era només una idea i actualment n’és la vicepresidenta. L’AC també s’ha sumat a la iniciativa: l’assemblea de la nostra entitat va aprovar patrocinar una habitació del futur centre d’acollida.

Les dades ens diuen que ara per ara més de quatre mil infants de fora de Barcelona reben assistència cada any als hospitals de la ciutat. Podria anar a la baixa, aquesta xifra?

Penso el contrari. A Barcelona es concentren hospitals de referència en assistència pediàtrica per a Catalunya i també per a altres comunitats de l’Estat en moltes altres patologies. Dels quatre mil infants atesos aquí, un miler són d’altres comunitats d’Espanya. A més, avui, Barcelona és un nucli de recerca biomèdica capdavanter.

És cert que els infants hospitalitzats milloren amb més rapidesa si tenen a prop la família?

Això és evident. Ho sabem! Però es nota especialment quan hi ha un bon estat d’ànim per part dels pares, la mare, el pare, els germans… L’atenció que tinguem amb les famílies beneficia els fills. I amb una infraestructura com Casateva podríem estalviar hospitalitzar innecessàriament nois i noies que arriben a la ciutat per fer-se proves diagnòstiques, o visites de seguiment, i poden ser atesos perfectament, com recomana la Carta Europea dels Drets als Infants, en règim ambulatori. És un valor afegit molt positiu d’aquest projecte.

Actualment, hi ha fundacions -com la que vostè presideix- i altres entitats que ja disposen d’habitatges d’acollida….

És cert. Entre les entitats que ens hem integrat a la Fundació Casateva gestionem uns trenta pisos d’acollida, però són pisos aïllats… Més en la línia del que es pretén dur a terme, la Fundació Ronald McDonald té a Barcelona una casa amb capacitat per a 15 famílies. A Casateva parlem d’un espai amb cinquanta habitacions concebut des de l’inici per a l’acolliment, amb una idea “terapèutica”. No estem inventant res. Als Estats Units o a Anglaterra existeixen centres semblants. A França tenen més de vint-i-cinc anys d’experiència en acollida: hi ha cases per tot el país, amb uns sis-cents llits i s’acull unes trenta mil famílies cada any.

Heu pogut conèixer alguns d’aquests centres?

Sí, ho hem fet. Varem estar a Londres i a Lió, França. A Londres hi ha un Hotel de Pacients -en diuen així- prop d’un gran hospital pediàtric, el Great Ormond. Es va inaugurar cap a finals del 2004. Té 30 habitacions i vuit apartaments. El nom ja ho diu, és com un hotel, amb molta privacitat. En el centre de Lió és ben diferent: hi ha espais pensats per a què es trobin les famílies. El projecte que ha desenvolupat l’equip d’arquitectes per a Casateva s’assembla més al model francès, amb espais d’interacció. Nosaltres som en una ciutat mediterrània; les idees d’interacció i espais oberts s’han tingut en compte.

Imagina Casateva

En el document del projecte Casateva hi ha dibuixos i fotografies. Però vostè com ho explicaria?

Jo dic que és un lloc pensat perquè les famílies trobin un racó per a la intimitat i el descans, però també hi tenen molta importància els espais comuns. Hi ha una sala d’estar per als pares, zones de joc per als nens i per als adolescents diferenciades, un espai de cuina menjador… Tots aquests espais donen a un pati que és al mateix nivell. Pots estar a la sala parlant amb altres pares i veure com els germans juguen al pati o a la sala de jocs que hi ha al davant. La impressió és molt gran, però és la d’un conjunt d’edificis en forma de U al volant d’un patí. Hi ha una diferència de nivell entre el carrer, l’entrada a l’edifici i el patí. A més a més, hi ha volums d’alçades diferents i petites variacions en l’orientació d’aquests volums.

En el projecte es diu que el centre tindrà cinquanta habitacions.

Sí. Les habitacions són un concepte totalment oposat al dels espais compartits. S’hi busca la intimitat. La forma de diversos volums o mòduls agrupats de l’edifici fa una impressió que res té a veure amb la d’un passadís llarg d’hotel amb habitacions a banda i banda. Les habitacions tenen un vestíbul i un rebedor que separa l’entrada del lloc de repòs. Hi ha un sofà, un office equipat i bany.

Com es gestionaran les sol·licituds d’acollida?

Bé, els serveis socials dels hospitals i les entitats tindran molt a dir sobre qui és que ho necessita. Ja és el que fem ara.

Serà un servei gratuït o tindrà algun cost per a les persones acollides?

El projecte preveu el copagament per part de la família. Les quantitats seran flexibles, en base als informes dels treballadors socials i de les comunitats autònomes, però cap família que no pugui fer front a la despesa es quedarà sense allotjament.

Quan pensa que podrem inaugurar Casateva?

Pensàvem que es podria inaugurar el 2012, però hi ha hagut una aturada en la formalització d’algunes aportacions significatives. Al meu entendre, l’important és que per la nostra part tot està a punt!

Deixem Paola Jubert, però abans de marxar li demano quines dues tasques té anotades a l’agenda per aquest matí quan jo sigui fora. Em respon: “Primer, fer el canvi de nom dels subministraments d’aigua, llum i gas del nou pis. I després, el concert de gospel. La Fundació ha organitzat un concert”. Amb la crisi, se m’ha afinat l’oci responsable. Anoto a l’agenda del mòbil: Dijous. Sortida. Gospel solidari.

La Fundació Casateva 

La Fundació Casateva la formen quatre grans hospitals amb atenció pediàtrica de Barcelona (Sant Joan de Déu, Vall d’Hebron. Sant Pau i Parc de Salut Hospital del Mar), entitats vinculades a l’acollida i a l’atenció a persones amb diverses malalties, empreses privades i particulars. Des de la seva fundació, però, el nombre d’entitats i persones vinculades al projecte no ha parat de créixer.

Com es finança la construcció de Casateva?

Amb aportacions d’institucions, de grans empreses i de les entitats, entre les quals hi ha l’AACIC i la Fundació CorAvant. La Fundació està programant activitats i iniciatives de patrocini per part de particulars i de micromecenatge.

On serà Casateva?

Es construirà en un solar a la zona alta de la ciutat, prop de les facultats de la Universitat Ramon Llull. És entre els carrers dels Quatre Camins i de Sant Joan de Deu de la Salle. És un lloc ben comunicat amb dos grans hospitals i té bons accessos cap a les principals artèries de la ciutat.

Quin és l’estat actual del projecte?

Visita el web www.fundaciocasateva.org

Navega també pel web de la Fundació Jubert Figueras

23 març, 2011 Conversem amb.... Editorial. 

L’actriu i el periodista

Ficció o realitat. “No plorem per les notícies, ni per la guerra, ni per la gana al món, però ens emocionen amb l’anunci d’aquell que torna a casa per Nadal!”, diu l’actriu. “Veure les notícies a través d’una pantalla és com anar al cinema. És una pel·lícula. Apagues la tele i allò que veies, ja ha desaparegut”, diu el periodista. El món al revés? Ella, la Montserrat Teruel. Nom artístic: Mone, cantant i actriu. Ell, en Jordi Gil, periodista. Fa dos anys, varen presentar junts la festa de l’AACIC CorAvant al Tibidabo. Ningú no hauria dit que s’havien conegut unes quantes hores abans de començar. Entre ells hi havia química. La Mone no va poder ser a l’última festa a Barcelona; en Jordi sí que hi va ser: “dissabte presentant la festa i diumenge corrent una cursa a Tarragona”.

La Mone ha passat les festes de Nadal a Madrid amb Mamma Mia!, l’espectacle musical basat en els temes del grup ABBA. Fa el paper de Donna, la protagonista. Quan us arribi el Butlletí 17 serà de gira per tot Espanya amb aquest espectacle.

Quina moma, aquesta feina!

Mone: Moma? Jo no faria servir aquesta paraula. És una bona feina, sí, però tres dies seguits amb doble funció és esgotador. El desgast físic i vocal és considerable. Ho pots passar molt malament si no t’apassiona aquesta feina. Això del teatre no és gens estable, ara ets a dalt i demà, a baix.

En Jordi treballa al departament d’informatius de TV3. Algú –amb bon ull– va decidir que ara explicaria el que passa al món, però a una audiència de preadolescents, a l’Info K. Sap mantenir la sang freda a les connexions d’urgència d’un atropellament massiu dramàtic la nit de Sant Joan i és capaç de fer les notícies entenedores a una audiència de vuit a dotze anys. Per fer bé totes dues coses s’ha de tenir talent.

Jordi: El més difícil és fer d’animador durant l’enregistrament d’un programa. Quan es fa un acudit, la primera vegada, la gent riu, però quan és la tercera vegada que enregistres una seqüència, l’acudit ja no fa cap gràcia. En aquella època encara vivia a Tarragona. Recordo que sortia de TV3 i feia tot el viatge en silenci, ni música, ni ràdio ni res!

Mone: Això és el que no veiem normalment, la feina que es fa al darrere. Quan treballes a la televisió, t’adones que el glamur dels programes i les sèries és al menjador de casa teva. Al plató, tot és de cartó pedra.

El combat!

Quan els vaig trucar per fer l’entrevista, els vaig explicar que parlaríem de les diferències entre la ficció (el món de la Mone) i la realitat (el d’en Jordi). Els va semblar bé. També els vaig suggerir que ens trobéssim en un lloc on poguéssim representar l’enfrontament entre aquests mons. En Jordi va proposar un ring de boxa. M’havia passat pel cap. La Mone va proposar una solució més assequible: el seu gimnàs, al costat de l’estació del Nord, a Barcelona. Hi ha unes taules de ping-pong. Ping-pong? Competició! Bé. És un joc molt ràpid. De molts reflexos! Ja va bé. Per què no? Però, mira les imatges… Tu diries que fan cara de gaire rivalitat, aquest parell?

Mone: En Jordi i jo no fem coses tan diferents. Som canals. Hem de transmetre. Ell transmet informació i jo he de transmetre emoció amb la veu quan canto o quan interpreto un personatge com a actriu.

Jordi: Nosaltres també fem un personatge. Ara… no parlo de fer comèdia. Recordeu l’atropellament de tren la passada revetlla de Sant Joan? Jo treballava aquella nit. Havia arribat a la feina pensant que cobriria revetlles i vaig trobar-me fent quatre hores de connexió en directe d’un accident terrible. No em vaig adonar del que havia passat fins a les vuit del matí, quan vaig arribar a casa. En el moment que era allà fent les connexions, per a mi, els morts eren números. Dotze morts, no dotze persones mortes. En aquest sentit, també interpreto un paper. Jo no puc arribar al lloc dels fets i començar a plorar.

Mone, tu et trobes en un any triomfal dalt de l’escenari amb Mamma Mia! I tu, Jordi, t’has fet un lloc en una televisió respectada per la qualitat dels seus programes i dels seus professionals. Què passa, però, quan no s’omple la platea, o el mitjà és tan petit que dubtes si arribes a algú?

Mone: Ho has de fer. A la meva feina, passes de fer un espectacle d’èxit a no tenir res en ben poc temps. T’agafen dubtes: “m’he fet gran, no estic bé…”. Cabòries internes. Has de ser forta i segura com a persona. Has d’estar amb l’ego i la vanitat ben controlades! Ben controlades!

Jordi: La feina és la mateixa. Condiciona el fet de saber si ho veurà més o menys gent? Potser sí, però jo vull quedar satisfet. No sé si algú es cansarà i desconnectarà al primer minut, però la feina la faig igual.

Havíeu pensat que serieu actriu i periodista?

Mone: Això meu és del tot vocacional. En el meu primer record conscient, ja cantava. Tenia tres o quatre anys i al col·legi fèiem un musical que es deia El somni d’un angelet. Jo em despertava als braços de la meva mare a l’obra, que era la meva germana. Ho recordo perfectament, així que puc dir que canto des que tinc ús de raó. Als tretze anys, els meus pares em varen regalar una guitarra i no m’hi vaig pensar. Em va arrossegar la professió. Em vaig formar a la carretera i, amb el temps, vaig anar fent cursos per anar perfeccionant cosetes. Les coses han canviat, però. Si algú comença ara, jo li diria que estudies. Els temps són diferents.

Jordi: A l’institut no tenia ni idea del que volia fer. La meva germana havia estudiat traducció. M’ho vaig pensar, però no m’hi veia. Vaig triar periodisme dues setmanes abans d’haver de presentar la preinscripció. Un cop decidit, però, m’ho vaig començar a creure. Aquell mateix estiu vaig començar a llegir els diaris d’una altra manera.

Pensaves que faries televisió?

Jordi: No hi pensava, però sí que m’agradava ser la persona que explicava les notícies. Fer de periodista et dóna accés a llocs i a persones que si no fos per la teva professió no coneixeries. La gent creu el que tu els expliques.

El món al revés

Hi ha una cosa que no acabo d’entendre. Vaig al teatre i ploro com una Magdalena. En canvi, veig tot el que passa al món per televisió i no se m’indigesta el dinar...

Mone: Sí. No plorem per les notícies, ni per la guerra, ni per la gana al món, però ens emocionen amb l’anunci d’aquell que torna a casa per Nadal. I saps per què?

Això és el que voldria que em diguéssiu.

Mone: El teatre, o l’anunci d’aquell torró que torna a casa per Nadal, t’emocionen perquè et toquen! Les notícies, en canvi, les mirem, però no hi tenim una implicació personal.

Jordi: És cert. Si tu veus que han mort tres persones al Sàhara i tu hi has estat i hi coneixes gent, t’afectarà d’una manera diferent. El fet de veure les noticies a través d’una pantalla, és com anar al cinema. És una pel·lícula. Apagues la tele i allò que veies ha desaparegut.

De vegades, costa saber si el que estàs veient és un informatiu o un melodrama.

Jordi: Depèn de l’estil de cada mitjà. Un informatiu d’algunes televisions d’àmbit nacional i un de TV3 no tenen res a veure. Si busques el morbo i ser groc, ja saps on has d’anar i què buscar. Pots ser efectista i anar al recurs fàcil del plor o del crit. Mostres la reacció, però no expliques el que està passant. A TV3 et deixen treballar. No t’exigeixen que busquis el morbo o la crònica negre. I quan toca fer-la no es busca l’impacte de la llàgrima. Hi ha uns patrons molt clars de tractament de la informació.

Mone, a la teva professió has de ser capaç de tot el contrari. No es tracta d’informar, sinó d’emocionar. Com t’ho fas perquè unes lletres impreses en un paper es converteixin en un personatge?

Mone: Quan agafo un text per primera vegada, el llegeixo amb un to neutre. Jo sóc un instrument, com a actriu. No hi poso gaires detalls, d’entrada. A mesura que vas treballant el text amb el director és quan es va decidint cap on ha d’anar el personatge. Això, en el teatre, està ben fet. El director de Mamma Mia! s’inventa una altra Donna cada vegada que ens ve a veure, reinventa els personatges, els fa evolucionar. Penso que aquesta és la clau de l’èxit. El pots veure dues vegades i tenir una impressió diferent.

Es treballa igual a la ficció i a la televisió?

Mone: No és el mateix. Al Cor de la ciutat, per exemple, t’havies d’espavilar. Ho has de portar ben estudiat i anar per feina. Quan estudies els diàlegs a casa sola t’imagines les rèpliques, com te les diran, amb quin to… però t’endus sorpreses. L’actor que tens al davant et surt amb un matís que no esperaves. És molt creatiu. En el teatre, en canvi, assages, revises, prens notes…

Jordi: El teatre és un vestit fet a mida…

Mone: …i la televisió, el pret-a-porter! El més especial del teatre és que quan tu ho dones tot, notes l’energia del públic. Primer has de donar tu. No pots pretendre que la gent et doni coses i tu no donar-los res.

Però, què t’arriba?

Mone: Ho notes! Notes la connexió, que són allà, amb tu. És un flux, però l’has de crear tu.

Tu ho entens, això, Jordi?

Jordi: …les vegades que m’ha tocat fer presentacions, la sensació que tens és molt estranya, perquè sents tot de sorolls però no veus res, no veus qui hi ha, allà baix.

Teniu unes feines molt estranyes…

Jordi: Una feina boja. El periodisme és una feina força boja. Un dissabte, ets a casa dinant amb uns amics i et truquen per anar a cobrir un acte. M’ha passat. I la gent et pregunta: “No et fa mandra?”. A mi no me’n fa gens. És el que m’agrada. No tothom té feines així…

Mone: A mi em pregunten com tinc els nassos de sortir a l’escenari. I no ho sé. De petita era poruga, jo. Em feia por volar, nedar… Però posa’m en un escenari i… (la Mone fa una gran rialla). Saps que tinc abstinència si estic temps sense pujar a l’escenari? Cantar alimenta! Per a mi, la meva feina és una font d’energia renovable.

Quina partida més decebedora. Els vaig proposar un combat. Volia acció, desavinences, garrotades… Aquest parell no han jugat net. Miro una altra vegada les fotos. (Quin tros de fotògraf més immens que és en Mai. Diuen que un bon retrat reflecteix el que amaguen les persones.) Fixa-t’hi. Això és un combat? Sembla l’àlbum de fotos d’una parella que s’ha ajuntat fa quatre dies! (Aclariment: no són parella!) …I perdoneu aquest apunt rosa. Sí, sí, el safareig i el periodisme no són la mateixa cosa, ho sé, però entre aquesta actriu i aquest periodista hi ha química. “Ho notes! Notes la connexió… És un flux…”

L’actriu

El primer record d’infantesa que té la Mone és d’un espectacle musical al col·legi. Ella era a dalt de l’escenari, és clar. I encara no n’ha baixat. Als tretze anys, els seus pares li varen regalar una guitarra i diu: “…em vaig deixar arrossegar per la música”. Ha cantat amb el Gato Pérez, La Trinca, l’Albert Pla, en Quimi Portet, els Sopa de Cabra… Ha presentat programes de televisió i ha intervingut en sèries com El cor de la ciutat i Porca misèria. Ha posat la veu a personatges d’animació de La bella i la bèstia, Mulan i El príncep d’Egipte. Ha estat la protagonista de Mals d’amor d’una gata francesa al Teatre Nacional (TNC) i ha format part del repartiment dels musicals de més èxit dels darrers anys: Guys & dols, T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré, Full Monty, Gaudí, Boscos endins, on feia de bruixa… (I aquí m’aturo.) Ara fa de Donna al musical Mamma Mia!.

El periodista

El periodista Jordi Gil és una persona… normal. Va començar a la ràdio. Tot normal. “Un dia, –explica–, vaig anar a cobrir un tall d’una carretera. Quan fas carrer, trobes sempre la mateixa gent d’altres mitjans. Sóc de la broma, i en les estones mortes parlàvem. Un periodista que cobria la notícia per a una televisió local em va dir que podria servir. Vaig fer una prova i em varen donar un programa d’entrevistes per a l’estiu. Em va agradar i feia les dues coses”. Ben normal. També feia el seguiment del Nàstic de Tarragona, l’equip de futbol de la ciutat, per a TV3, fins que el varen cridar per treballar a Sant Joan Despí. L’hem vist a programes com Hora Q, al costat de l’Helena Garcia Melero, i ha cobert tota mena d’esdeveniments informatius en directe. Per a ell, normal. Algú –amb bon ull– va decidir que ara explicaria què passa al món, però a una audiència entre vuit i dotze anys, a l’Info K. A Salou, que coneixen bé l’excepcional normalitat d’en Jordi, el varen fer pregoner de la Festa Major. Normal, vaja!

Com vàreu connectar amb l’AACIC CorAvant?

Jordi: Per l’Enric Company. Vàrem presentar junts una subhasta d’art a l’Hospitalet a favor de l’AACIC. A partir d’allò, he fet les presentacions dels llibres de l’AACIC-CorAvant i de la festa del Tibidabo. La primera que vaig presentar va ser la del 2009 amb la senyora que tinc aquí al costat, la Mone.

Mone: Va estar molt bé. Semblava que ens coneixíem de tota la vida i era la primera vegada que ens vèiem. Em varen trucar i vaig dir que sí. Tinc uns amics amb un fill amb problemes de cor i estava sensibilitzada pel tema. Però no recordo com és que em varen trucar a mi. No sé perquè varen pensar en mi…

23 març, 2011 Editorial. Revistes i Butlletins. 

Butlletí 17

Llegeix el Butlletí 17

La capçalera

16a Festa del Cor

Jo també sóc un As de Cors

Temes de l’any

Més notícies

Una conversa amb…

Dossier

Des del cor

Volem saber

El racó dels voluntaris

La trobada

Convidem…

Us proposem…

CorAvant en primera persona

L’equip

Canvi de xip, la columna d’en Jaume Comas

23 març, 2011 Conversem amb.... Editorial. 

Un dia diferent…

Just abans de l’estiu, el grup de joves de l’AACIC CorAvant vàrem quedar dissabte a Barcelona per anar al Museu de Cera. També vàrem anar a berenar a un local molt especial, el Bosc de les fades. Un gran dia en què ens vàrem acomiadar fins després de les vacances. A l’octubre, vàrem fer una altra trobada, un sopar. Ens vàrem reunir joves de tot Catalunya, vint-i-cinc, érem! Ho volem repetir un altre dia. Si no et vols perdre la propera sortida del grup de joves, apunta’t al nostre grup del Facebook.

Com va néixer la iniciativa d’aquestes sortides?

Ens ho varen demanar. En una de les trobades vàrem demanar, a la gent, què volia, què esperava, de nosaltres, i una de les coses que varen comentar és que els agradaria veure’s més sovint. Ho vàrem estar pensant i se’ns va acudir de fer sortides lúdiques a les quals es pogués apuntar tothom. Les sortides s’organitzen per grups d’edat. Hi ha tres grups: el dels preadolescents, que són els més joves fins als setze anys; el dels joves, amb gent que va dels disset a pràcticament els trenta; i el grup d’adults, de trenta anys cap endavant.

L’Àngels comenta que, en el futur, es vol provar un criteri més flexible.

Ens hem adonat que les fronteres d’edat entre les sortides de joves i adults no acaben de funcionar. Per què algú de vint-i-vuit anys que no pot anar amb els adults? Depèn del moment vital en què et trobis pot ser que et sentis més còmode amb gent més jove o més gran. No siguem tan, tan quadrats.

De les sortides que heu fet fins ara, quines diries que han tingut més èxit?

L’Aquàrium! Saps que vàrem adoptar un dofí? Bé, com a mascota. És una de les activitats més ben rebudes. També hem fet un taller de risoteràpia, que és molt divertit. Tothom s’ho passa molt bé. Amb els grans ens trobem per anar a sopar, per exemple.

Què té d’especial, una d’aquestes sortides?

És una sortida, com podries sortir amb qualsevol altre grup de persones. El més especial és el lloc o l’activitat que tries. Anem a l’Aquàrium, veiem els peixos, dinem plegats i ens ho passem bé. Però tothom sap que les persones amb qui surt han passat o estan passant situacions semblants, en parlen, comenten coses. Amb això vull dir que sortir amb nosaltres no és ben bé el mateix que anar un dia d’excursió amb l’escola o a sopar amb uns amics.

Provoqueu que parlin de totes aquestes coses?

De vegades provoquem que parlin de coses, però t’he de dir que les converses sorgeixen d’una manera natural. Sobretot a l’hora de dinar. Ja saben on van. A més, s’aplega gent de tot arreu, gent que, si no fos per la sortida, potser no es trobarien, i això també és un estímul per apuntar-s’hi.

Quins són els temes estrella a les converses?

En el grup de joves, per exemple, parlen de si em costa trobar feina, si la meva parella no entén el que em passa, com es relacionen amb altres nois i noies, de tenir fills… Els temes que amb els amics o amb la família o que fora de la cardiopatia no tenen amb qui compartir-los.

Qui s’ho passa millor: la canalla, els joves o els adults?

Jo diria que, quan t’apuntes a una sortida, ja hi vas amb la predisposició de passar-t’ho bé. T’hi apuntes perquè et ve de gust. També t’he de dir, però, que, de vegades, els pares estan entusiasmats amb una sortida. Convencen els fills, i el fills et diuen que han vingut perquè els ho han demanat els pares. No es pot obligar ningú.

Puc apuntar-me a una sortida d’adults?

Per què no?

Com m’ho passaré?

Això depèn de tu, però si tens ganes de fer alguna cosa amb gent de llocs ben diferents, sense cap compromís, vine. Pot ser un dia diferent.