Editorial

Mònica Enrich: caçadora de bolets!

Des de final d’estiu fins ben acabada la tardor, la Mònica surt pràcticament cada cap de setmana a buscar bolets. (Això és una obsessió!). Comparteix l’afició amb el seu company.

La Mònica va entrar a treballar a l’ACCIC fa uns vuit anys. En aquella mateixa època, va conèixer el xicot amb qui comparteix casa, aficions i vida. A més de bona coneixedora de tota mena de bolets del país, la Mònica és pedagoga. Aquesta va ser la credencial que li va obrir les portes a l’AACIC.

Ja sabeu que a les organitzacions els agrada definir clarament les tasques. És una bona opció. Així cadascú té una responsabilitat clara i delimitada, sap el que ha de fer. Jo diria que la Mònica Enrich s’ocupa de les moltes coses que en una organització queden entremig d’altres tasques. Sempre hi és. Sempre podem comptar-hi.

És la col·laboradora imprescindible quan s’ha de fer alguna tasca en equip. Sabeu que no l’he vista mai enfadada? Bé, mai, mai…

Però fins en el seu posat més seriós, manté un lleu somriure. La seva veu és dolça i té una rialla càlida, gens estrident. (Penso que el seu caràcter afable li ve de la mare. Potser la coneixeu. Els pares de la Mònica participen sovint en les activitats de l’ACCIC).

El dia que l’entitat va anunciar que es traslladava al carrer de Martí i Alsina, al barri d’Horta, la Mònica em va dir: “Ja no caldrà que agafi la moto per anar a la feina!”. Viu a Horta, en una casa amb un petit hort, «un hortet… urbà» , explica, domèstic! Li he demanat que em digués algun lloc bo per trobar-hi bolets. «On plou», m’ha dit. (Innocent de mi!).

Em diu que no és cap broma. Quan s’apropa el cap de setmana, ella i el seu xicot miren el temps «per saber on ha plogut», i cap allà s’adrecen. De vegades la trobareu a Guimerà, el poble de la mare, on la família encara hi té casa. Per cert, m’han dit que a més de boletaire experta també els cuina de meravella!

 

Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat