Editorial

L’engany

La columna del Jaume Comas

Apareixen a les xarxes frases antigues de polítics i de famosos. Els discursos, les intencions, les lloances d’abans i d’ara són diametralment oposades. Contradiccions flagrants. Mentides d’abans i d’ara. Sobrevivim en un món en què la paraula donada s’esbrava inconsistent. Malgrat que la lleialtat, la fidelitat i la decència es basen en la promesa solemne i el jurament sobre la bíblia, malgrat tot, el sistema sembla una enganyifa.

El signe més visible de decadència, l’afebliment moral que mena a la desconfiança social i al descoratjament cada vegada és més evident que té a veure amb l’engany. Tanmateix no tots els graus de la dissimulació cal considerar-los perniciosos i ni tan sols negatius. La disfressa i tot el que fa referència a l’aparença externa i a l’art de la imitació són recursos lúdics que desproveïts d’intenció malèvola, en el fons els percebem com expressions innocents i fins i tot divertides.

I com ara, que som a tocar de la festa que tot ho trabuca, el Carnestoltes ens convida a capgirar rols, gèneres, funcions, a estrenar nou estil i a mudar el capteniment. Reorientar, encara que sigui esporàdicament i només un cop l’any, suposa una saludable i necessària sacsejada a la rutina. Benvingut, doncs, el canvi de xip. Però hi ha una altra mena d’engany que caldria evitar. Gens fàcil de vèncer, d’altra banda, perquè és un corrent de fons que s’ha instal·lat com un virus en el dia a dia polític, mediàtic, intel·lectual, social i escolar i ha acabat entrant en l’àmbit domèstic. Quan l’engany afecta l’individu, quan arrela en la pròpia consciència, el mal ja està fet. L’autoengany, és a dir, enganyar-se un mateix, és viure sense salut. La màxima llatina de mens sana in corpore sano l’hem assumit com el culte al cos, I s’ha instal·lat com un consell perquè no ens amoïnem, equiparable a l’advertència pusil·lànime dels pares que havien sortit escaldats de la guerra i deien <<pensa com vulguis, però no t’emboliquis, no et fiquis en política>>. Per als ciutadans romans no era en cap cas una recomanació per desentendre’s de la responsabilitat. No pretenien viure sense tensions, sinó superar-les amb l’entrenament i l’esforç, fills de la voluntat. I si volem recuperar el sentit primigeni de la dita avui hauríem de revertir-la per poder redreçar amb eficàcia la inèrcia amb què ens engavanya el virus de l’engany. Corpore sano in mens sana. La condició primera de la salut seria, doncs, la sinceritat, perquè el cinisme modern ens mena a la decepció i a la impr oductivitat: un mal negoci.

 

Jaume Comas