“L’adolescència és el moment de començar a conduir el vaixell cap a l’etapa adulta”

D’on surt la iniciativa de crear Adolescents.cat i embrancar-vos en el món de l’emprenedoria?

És una mica complicat perquè nosaltres no vam llevar-nos un dia i vam dir: “Ostres, he tingut una idea! Farem un portal per a adolescents!” No va ser ben bé així. Nosaltres venim del món de la comunicació. Això ho vam muntar en Roger Carandell i jo l’any 2010. Feia uns quants anys que érem a la ràdio, treballant al Grup Flaix i, una mica desgastats després d’uns quants anys, volíem nous projectes. I, bàsicament, vam decidir obrir un bloc, que és una cosa que fa molta gent, i com que teníem molt contacte amb el públic adolescent – aleshores teníem 23 anys, en Roger feia un programa a la ràdio per a adolescents i jo feia de discjòquei al cap de setmana – vam pensar que era un públic adequat per oferir-los continguts perquè nosaltres érem postadolescents i, a més a més, hi estàvem molt en contacte.

Al principi vam començar penjant quatre notícies al blog i ara ens hem convertit en una empresa i hem anat diversificant el producte. Tenim des del portal Adolesents.cat, Adolescentes.com, la ràdio en línia de música TeenFM, fem esdeveniments, editem llibres, fem un programa de televisió, fem un programa de ràdio… Hem anat obrint el ventall i som generadors de continguts per a joves.

Després d’aquests sis anys i tota la trajectòria que has viscut amb adolescents, com definiries el noi o la noia adolescent?

És molt difícil definir un sol perfil d’adolescent perquè crec que cada persona és un món, tothom és diferent. Jo crec que el que sí que podria definir és l’etapa de l’adolescència que és una etapa, com sabeu, plena de canvis, el cervell encara s’està acabant de formar, hormonalment hi ha una sèrie de canvis, és el moment de les primeres experiències, de les primeres decepcions, dels primers triomfs, has de decidir què vols estudiar… és el moment de començar a conduir el vaixell cap a l’etapa adulta.

Quins són els temes que més agraden als adolescents?

Nosaltres vam començar parlant molt de famosos i celebritats i després vam anar evolucionant els continguts cap a resoldre dubtes que tenen, ja que és una etapa de molts interrogants, fins i tot de problemes, de discòrdies. Nosaltres ens hem especialitzat molt a contestar dubtes i, de fet, hem desenvolupat un consultori professionalitzat que resol dubtes relacionats amb la psicologia, l’amor, trastorns alimentaris i sexualitat. Aquests són els quatre àmbits on els adolescents tenen més dubtes i on se senten més insegurs. Hi ha molta frustració, noies que volen seguir els estereotips que marca la indústria del cinema: volen ser primes, volen tenir el xicot o la xicota perfectes, qüestions de tendència sexual…

Hi ha alguna pregunta que us hagin demanat més d’una vegada?

El gran tema continua sent l’amor. I temes com la primera vegada o l’alimentació també són comuns.

I tu, Ernest, què recordes de la teva adolescència?

Molt normal. Era un tio molt innocent, trempat, xerraire. Jo sé que als informes de l’escola a l’apartat d’observacions em posaven sempre que xerrava massa. I crec que és una observació que encara continuaria tenint protagonisme. Crec que no vaig tenir grans problemes, era bastant feliç, molt happy.

Quan tu eres adolescent, a qui podies acudir per resoldre dubtes sobre els quals no t’atrevies parlar-ne amb els pares?

Potser a la meva germana gran i a la resta dels altres germans. Més que al pare o la mare em refugiava més amb la meva germana. També tenia bons amics i ens ajudàvem molt. Crec que depèn molt de la seguretat de cada adolescent. Hi ha adolescents que es tanquen molt, pateixen molt les seves pors i inseguretats, no saben a qui recórrer… i després també hi ha adolescents que són molt més apanyats i autosuficients. Jo crec que era més d’aquest perfil.

Consideres que hi ha hagut algun canvi amb els perfils dels adolescents d’ara i els d’abans?

Ha canviat molt! Sobretot amb l’arribada d’Internet ha canviat molt la manera de relacionar-se. Jo tenia la típica cabana al bosc amb els meus col·legues i hi anàvem i parlàvem de tot, de noies, fèiem les primeres bretolades, festes, hi havia el que tocava la guitarra… Abans els adolescents havíem de sortir al carrer i, tot i que va arribar Internet i el xat del Mirc, el gruix de les relacions socials es produïa al carrer o al local.

Els adolescents d’ara busquen cert protagonisme a les xarxes socials, tenir molts seguidors, fer moltes fotos… És com que la reputació es guanya a Internet i abans es guanyava d’una altra manera. Ha canviat molt el tipus de relació entre ells. Aquest és el principal canvi. Jo crec que els problemes i els dubtes hi continuen sent, que els adolescents continuen sent adolescents i els passa el mateix, però tenen altres eines, per exemple, Adolescents.cat, on trobar suport o ajudar-se. El que és bo d’Internet és molt bo per a ells, i el que és dolent també els pot anar en contra.

I el futur dels adolescents com el veus?

No sóc molt visionari. Però jo que sóc una mica emprenedor, m’agrada fer coses i no paro mai quiet, si ara tingués les eines que tenen els adolescents, coneixent-me hauria estat youtuber. Ara tenen moltes eines per créixer, tenen molta més informació amb Internet i poden nodrir-se de coneixements. Ho tenen molt bé per créixer, sobretot en l’àmbit professional.

I ja per acabar, quin consell donaries a aquells adolescents que van una mica més perduts?

Que el temps posa les persones al seu lloc. Que si no estan passant per un bon moment a l’adolescència segurament els esperen etapes millors i que tot està a les seves mans, a no ser que tinguin un problema de salut o alguna cosa que no puguin controlar. Ells han de creure en ells mateixos i el que ara sembla que és el guai de la classe o el popu potser d’aquí uns anys haurà engegat la seva vida a passeig i tu que estàs mirant això i potser et sents insegur o estàs passant per un mal moment, potser tindràs molt èxit i t’aniran molt bé les coses. L’adolescència és una etapa de tràmit cap a altres coses que poden ser molt bones si les treballes.


La roba de fer feina

Quan vaig conèixer l’AACIC em va impressionar que una associació relativament petita anés un pas per  davant d’altres de més anomenada: en el model d’atenció a les famílies, en la concepció de la malaltia, en la concepció dels processos de dol, en la necessitat d’implicar les famílies i les persones amb cardiopaties amb l’entitat… La Rosa és la cara visible d’un grup de persones que fa anys varen prendre la decisió d’unir-se per millorar la vida dels infants -i per sones adultes- que neixen amb  una cardiopatia congènita. El secret és la suma.

Ella va deixar una feina a l’Administració pública, després de treballar-hi quinze anys, a Tarragona, d’on és filla, i es va posar al capdavant de l’AACIC, i ho va fer perquè sabia que tenia el compromís ferm d’altres famílies que treballaven pel mateix objectiu. Quan va a visitar algú per feina s’hi presenta amb franquesa, sense afectació, somrient, però porta el seu discurs ben estudiat. No improvisa, a la feina, no! Sap el que vol i ho va a buscar. Si hi ha un problema, agafa el toro per les banyes. I té cintura! Pot fer-te veure alguna cosa que has fet malament, però l’endemà d’allò no se’n parla més. Potser per això, si ets amic de la Rosa pots confiar que aquesta relació durarà anys. Això sí, en algun moment et demanarà que participis en alguna de les moltes activitats que organitza l’AACIC. I si no, pregunteu-ho a la seva família.

Ella i en Xavier tenen tres fills. A casa seva sovint hi volta un gos, o dos! dels fills… El dia que no treballa la podreu trobar caminant: Mont-roig, Solivella o Montblanc, on té arrels familiars, pel Montseny, per Itàlia visitant-hi uns bons amics o descobrint alguna ciutat europea. Ara bé, si  feu que triï entre camp o ciutat, ho té clar: proposeu-li un dinar al bosc, encara que el dinar sigui un entrepà, i us dirà que sí. Li agrada moure’s, caminar. Ja sabeu que mentre es camina també es parla, i si es camina parlant s’estrenyen les relacions, ens fem més persones, sorgeix la confiança i la intimitat. Diu que viu en el millor barri de Barcelona, Horta, perquè té la serra de Collserola a cinc minuts de casa. I també de la feina!

Una imatge que sempre em ve al cap quan penso en la Rosa és la d’aquelles galetes de blat de moro que venien a botigues naturistes, i que ara ja són a tot arreu. Bé, no són galetes! La Rosa es cuida. He sabut que ara practica el Katsugen, l’art del “moviment que regenera la vida”. Ho podeu buscar a Internet. Ella em diu que medita. Jo no ho dubto, però estic segur que prefereix la meditació en moviment més que no pas haver d’estar asseguda sense moure’s. Un dia veureu la Rosa amb un vestit de festa, però com se sent còmoda  és amb la roba d’arremangar-se, la de fer feina.

 

Jaume Piqué i Abadal


La Revista 22

Llegeix la revista sencera online o selecciona els articles del teu interès dels enllaços que trobaràs a continuació.


La capçalera

Jo sóc un As de Cors

Volem saber

Convidem a…

Jo també sóc un As de Cors

Dossier

Des del Cor

El Racó del Voluntari

Una conversa amb…

Fundació CorAvant

Canvi de xip, la columna del Jaume Comas

Equip tècnic

Ai, si les parets parlessin!, la columna del Jaume Piqué

Fent Xarxa

Llibres per a nois i noies

Llibres per a pares i mares

Pel·lícules per a tota la família

Web


La promoció de la salut és fonamental per millorar la capacitat funcional de l’adolescent, tan físicament, com psicològicament i socialment

Com viuen l’adolescència els nois i les noies que tenen una cardiopatia congènita?

L’adolescència és una etapa molt important en la vida dels nostres pacients. És el moment en què el seu cos es desenvolupa per preparar-se per entrar a la maduresa. És una edat difícil, plena de canvis que els nois i les noies experimenten i han d’anar afrontant poc a poc. Aquest fet es complica una mica més en el cas de tenir una cardiopatia congènita, ja que en aquesta etapa als adolescents no els agrada sentir-se diferents dels seus companys, i tenir una cardiopatia congènita, implica en molts casos que tinguin alguna cicatriu d’intervencions prèvies, en alguns casos limitacions de què poden fer en el dia a dia i, a més, s’hi sumen els seguiments periòdics a l’hospital.

La situació de l’adolescent amb cardiopatia congènita ha canviat si la comparem amb la situació de fa 20 anys?

I tant, moltíssim! Fa 20 anys no disposàvem dels avenços en tècniques quirúrgiques, d’hemodinàmica o en el tractament de les arítmies que disposem avui i, per tant, els nostres pacients arribaven sovint a l’adolescència amb una insuficiència cardíaca més avançada. Per contra, molts d’aquests adolescents, actualment, ja van rebre aquestes noves tècniques i per tant els seus cors estan en millors condicions per afrontar millor aquest període.

La intervenció quirúrgica en l’adolescència és diferent que una intervenció feta durant els primers anys de vida de l’infant?

Els nois i les noies operats durant la seva infància (entre 5 i 10 anys) tenen el record de la seva intervenció i moltes vegades els pot suposar un repte importants si els han de tornar a operar quan tenen entre 10 i 18 anys. En aquests casos és importantíssim que es faci una correcta preparació de l’ingrés i un bon acompanyament durant la seva estada a l’hospital. També trobem els adolescents que van ser operats en néixer i que no tenen aquest record; fet que facilita força afrontar-se a una intervenció en aquesta etapa. Per últim, hi ha aquells nois i noies que no els han operat mai i que se’ls diagnostica un problema al cor durant la seva adolescència que requereix fer la primera intervenció en aquesta etapa, són casos difícils perquè els ve tot de nou. El més important és preparar els nois i les noies abans d’una intervenció: hem de saber què els preocupa, els hem de deixar preguntar, han de pensar, han d’entendre què se’ls farà, etc. i donar-los temps per adaptar-s’hi.

Quin consell donaries als pares i a les mares que tenen un fill adolescent amb una cardiopatia congènita?

De veritat que m’agradaria tenir la recepta perfecta per a tots, però malauradament,  no existeix. Davant de l’etapa de l’adolescència cal que els adults (metges, pares, familiars…) tinguem molta empatia i mà esquerra i hem de conèixer quines són les principals preocupacions del noi o de la noia. El meu consell és que hem de ser capaços de preguntar i observar quina és la por principal que té la persona afectada de la seva malaltia.

És important tenir especial cura d’aquells adolescents que a part de tenir una cardiopatia congènita, a més presenten símptomes d’insuficiència cardíaca. En aquest cas hem de tenir present que aquests pacients tindran més limitacions que la resta i, per tant, necessitaran més atenció tant des del punt de vista mèdic, com també social.

Quins són els nous reptes que us plantegeu els cardiòlegs pediàtrics en aquesta etapa?

El nostre objectiu com a experts amb cardiopatia congènita és fomentar la participació a fer activitat física saludable en funció de la patologia de cada adolescent. Tenir una cardiopatia no és sinònim de no poder fer exercici físic. Els nois i les noies han de fer vida normal i cal trencar amb les etiquetes de “ser un malalt” o “ser diferent”. Hem de convèncer els pares, el mateix adolescent i els entrenadors esportius que sí que poden fer activitat física i és molt recomanable que en facin. Cal tenir en compte, però, que no totes les cardiopaties són iguals i cal personalitzar cada cas. La promoció de la salut és fonamental per millorar la capacitat funcional de l’adolescent, tant físicament, com psicològicament i socialment.

En l’etapa de l’adolescència, el paper dels metges és molt important, juntament amb els agents socials com vosaltres, l’AACIC, ja que junts formem un equip per donar als nois i a les noies tota aquella informació i suport que necessiten.


La cardiopatia congènita no és un problema de la infantesa, sinó que va des del fetus fins a l’adult

L’adolescència és una època de canvis físics i psicosocials. Com influeixen aquests canvis amb els nois i les noies que tenen una cardiopatia congènita?

A nivell fisiològic els canvis no són tant importants com els canvis que es poden tenir a nivell psicosocial. L’adolescència és un canvi important d’adaptació a l’entorn i aquests nois i noies que han estat protegits i molt ben controlats per la família i l’equip mèdic entren a formar part de la societat d’una manera més independent. I aquest és un dels canvis més significatius: prenen més consciència de la malaltia i, de cop i volta, s’enfronten davant d’una societat que cada cop és més competitiva i se n’adonen de la seves limitacions.

Com ha canviat la situació de l’adolescent amb cardiopatia congènita en els últims anys?

Fa uns 25 anys el que es feia era lluitar per la supervivència de les persones amb cardiopatia congènita. Es lluitava per baixar la mortalitat a qualsevol preu, sense parar massa atenció a l’impacte a llarg termini d’aquesta cardiopatia. En el moment actual, la supervivència està per sobre del 95% i això fa que canviï l’enfoc: ara hi ha molts més adolescents i adults amb cardiopatia congènita dels que neixen cada any i estem derivant el focus inicial de la mortalitat a la morbiditat. Aquest és el principal canvi de paradigma que estem treballant des de l’hospital amb els propis adolescents i les seves famílies, i amb el suport de les associacions com vosaltres, l’AACIC.

Sovint, molts dels nois i noies que han estat operats de petits han de tornar a ser intervinguts quirúrgicament en l’etapa de l’adolescència…

En molts casos en l’adolescència es poden necessitar cirurgies reparadores, però cada cop hi ha cirurgians més bons i els resultats són excel·lents. Evidentment hi ha una sèrie d’adolescents que arrossegaran a l’edat adulta una malaltia crònica amb insuficiència cardíaca i, en alguns casos necessitaran  trasplantament cardíac, però aquests són una minoria.

En l’actualitat, la cirurgia que es fa d’entrada (a la infantesa) ja té pensat quin serà l’impacte a llarg termini de cara a minimitzar les múltiples cirurgies que en un moment donat es podien haver originat. Ara s’intenta que l’impacte a llarg termini sigui mínim. En els casos en què es necessita que hi hagi re-cirurgies s’intenta adoptar tècniques que siguin menys invasives. Cada vegada els equips són més transversals i es pensa més en el futur. La base d’aquest model és anglosaxona en la qual són els mateixos cirurgians de la infància qui faran el seguiment a l’adolescència i a l’etapa adulta. La cardiopatia congènita no és un problema de la infantesa, sinó que va des del fetus fins a l’adult i aquest és el model que hem adoptat.

Quins aspectes mèdics creus que els adolescents haurien de prevenir per tal de minimitzar les repercussions de la cardiopatia congènita?

Hi ha dos aspectes molt importants. El primer és el purament físic. Un adolescent amb discapacitat física s’enfronta pitjor a la societat competitiva. Un maneig exquisit de la insuficiència cardíaca en aquells casos en que això succeeixi és important: seguiment estricte, compliment de la medicació, entendre la mediació per poder entendre que ell necessita una sèrie de tractaments… això en els casos en què els necessitin, que són la menor part d’ells. I l’altre part molt important és el purament estètic: el noi i la noia que tenen una cicatriu al tòrax en el moment de l’adolescència, que és el moment de l’explosió física de la persona, el moment en què ens agrada ensenyar-nos, flirtejar, enamorar-nos…

Davant de la cardiopatia congènita podem trobar adolescents que passen de la cardiopatia i també altres que se senten víctimes i ho justifiquen tot a través de la seva patologia. Quin consell els donaria?

Aquests dos perfils són conseqüència d’una sobre-protecció tan mèdica com familiar moltes vegades. És una resposta d’adaptació. Per solucionar això la clau la tenen els professionals mèdics i la família, entenent per família totes les associacions que donen suport a les famílies, com l’AACIC. Però també hi ha el noi que s’ha adaptat bé i porta la cardiopatia amb absoluta normalitat.

Vols afegir algun aspecte relacionat amb la salut dels nois i les noies amb cardiopatia congènita?

Una de les coses més importants que voldria recalcar és la importància de la salut derivada d’una bona dieta i d’una bona educació física. A Estats Units, que és d’on vinc jo, s’ha arribat a l’extrem que l’alimentació ha passat a un segon pla i la obesitat és un problema espantós. L’obesitat en les persones amb cardiopatia congènita té un impacte brutal. Aconseguir uns bons hàbits alimentaris i uns bons hàbits d’exercici físic són clau perquè els canvis fisiològics en l’adolescència siguin els mínims.


La adolescencia es el momento corazón, el momento de expansión hacia el mundo

La adolescencia es la época en que la persona tiene una subida muy potente de energía, una energía que va hacia al otro (física o mentalmente). Es una energía que no es para ti, es para conocer al otro y vivir la atracción, para reconocer las personas con las que quieres construir cosas, con las que quieres compartir tu vida.

La diferencia entre un niño y un adulto básicamente es la sexualidad. Y, si entendemos la sexualidad en su significado completo, vemos que va mucho más allá de la persona con la que tengo relaciones sexuales, la sexualidad es como vivo la atracción, el deseo en general en la vida.

Yo elijo a las personas que me atraen para construir mi vida con ellas, ya sea mi amigo, mi amiga, mi pareja… pero no sólo a las personas. La adolescencia también es el momento de elegir qué me hace vibrar en la vida: estudios, carrera, aficiones, etc. Es muy importante sentirte libre para poder elegir lo que te atrae y para que te sientas merecedor de alcanzarlo.

La sexualidad es la energía expansiva. Es lo contrario al miedo, que es energía contractiva. Si yo vivo una realidad amenazante desde que nazco y tengo metido el miedo en mi cuerpo, cuando llega la energía sexual me pueden pasar dos cosas: que explote en mí tanta energía y me pierda o que me reprima, precisamente por temor a que pueda ser malo.

La sexualidad del adolescente es el permiso para vivir lo que me gusta con consciencia. Es importante preguntarse, esto que me atrae: ¿pone mi vida en peligro? ¿pone mi dignidad en peligro? ¿Me está expandiendo hacia un lugar incomodo? ¿Es un lugar seguro para mí? ¿Estoy recibiendo algo que me nutre personalmente? o ¿Es pura excitación por el peligro?

Muchas personas que están acostumbradas a vivir la vida con adrenalina viven su vida hacia el extremo ¿Cómo se contienen los extremos? Centrándote en el corazón: en lo que te va bien, en lo que te da afecto, en lo que hace sentirte una persona completa.

¿Estás sintiendo amor, buen trato y puedes desarrollarte como persona y esta persona te potencia? Quédate. Si no, si la experiencia es incomoda, no repitas. Contacta con lo que sientes y pregúntate si vas a recibir amor, porqué si no te hará daño. Pero para saberlo tendrás que ir comprobándolo.

Muchas veces los padres tienen miedo que sus hijos sufran. Mientras estemos vivos, vamos a sufrir. Dejaremos de sufrir cuando vayamos aprendiendo a levantarnos de las caídas. Si intentamos desde la sobreprotección que nuestros hijos se queden en casa pensando que así no van a entrar en la zona de peligro, lo que va a pasar es que cuando salgan se vayan directo hacia allí.

Es muy importante ver a los padres como personas sexuales, como personas que saben lo que les gusta y son capaces de disfrutarlo, personas que les atrae la vida y aman vivir. Si mi madre niega la sexualidad y yo no, le estoy fallando. Porque si ella lo niega, es que está mal.

Mira cómo vives tus deseos y conforme tú lo vivas con alegría, libertad y afecto, el adolescente ya tendrá su referente, su punto de partida.

La adolescencia es el momento corazón, de descubrir y amar la propia vida, pasar de me relaciono con lo que tengo (familia) a me relaciono con lo que me gusta (amigos). Los padres no podemos estar pendientes toda la vida de lo que hacen nuestros hijos.


L’adolescència amb cardiopatia congènita, una qüestió de matís

Estem d’acord que l’adolescència és un moment de grans descobriments, de dubtes sobre molts aspectes de la vida que no t’havies plantejat mai abans. I val la pena considerar que tenir una cardiopatia congènita li pot donar algun matís diferent.

Què em passarà quan tingui relacions sexuals?, quin tipus d’activitat física puc fer?, fins on puc arribar?, a què vull dedicar-me?, quines activitats de lleure em proposen els amics i fins quin punt vull participar-hi?, i si no em ve de gust, com els dic que no? Però, realment no em ve de gust o no vull fer-les perquè em fa por perquè tinc una cardiopatia? El gran NO que m’han transmès a casa en relació a l’alcohol, les drogues i el tabac també ressona dins del meu cap…

Durant l’època de l’adolescència, el noi o la noia passarà per experiències que poden ser o semblar d’alt risc, però que necessita viure i descobrir. Ell mateix és qui decidirà si vol passar-hi o no. I si no ho fa perquè realment està convençut que no li interessa, perfecte! Però, si no ho fa per les pors que li han transmès, encara li serà més difícil afrontar els nous reptes que s’anirà trobant al llarg de la seva vida.

“A la vida no tot és fàcil, has d’anar passant obstacles per aconseguir les coses que et fan més feliç” (Alícia, 21 anys)

En aquest procés, els adults del seu entorn han de ser capaços de deixar-lo fer, ha de tenir l’oportunitat de poder assumir les seves responsabilitats, siguin les que siguin.

L’època de maduració

Els infants amb cardiopatia congènita tenen maduracions molt diferents depenent, entre d’altres factors, de la diagnosi i de com es visqui la patologia a casa. És important que els pares integrin i assimilin la cardiopatia congènita amb naturalitat des del mateix moment que es coneix la diagnosi. Quan arriben a l’adolescència, aquestes diferències maduratives persisteixen i s’intensifiquen. Hi ha nois que maduren abans i estan més acostumats a moure’s en el món dels adults, s’hi senten còmodes. I n’hi ha d’altres que voldrien no madurar mai i poder delegar sempre en els adults tot tipus de responsabilitats, relacionades o no amb la cardiopatia.

Preguntes, preguntes i més preguntes

Quan em van operar com va anar?, en tens fotos?, qui va venir a l’hospital?, què em va passar?

Durant l’adolescència, els nois i les noies ja no en tenen prou amb que els pares els acompanyin al metge i a les revisions, ja no es queden tranquils només amb això que semblava que, fins ara, tenien molt integrat a la seva vida quotidiana. Ara es comencen a fer preguntes, comencen a voler saber-ne més, a tenir responsabilitats.

L’adolescent s’hi vol implicar més i, sobretot, vol entendre. En aquest moment és molt important que els pares puguin donar-los tota la informació que demanen, encara que els pugui semblar que el seu fill o filla ja ho sap, que ja ho han parlat moltes vegades, però ell necessita respostes i entendre la cardiopatia i fer-li un espai dins de la seva vida. Ha d’aprendre a conviure-hi per tal de tenir una vida normalitzada sempre des del coneixement i la responsabilitat.

Això també s’aplica a les visites al metge. Els nois i les noies volen intervenir en les visites al cardiòleg, volen fer-li preguntes i, de mica en mica, anar portant cada vegada més ells mateixos el pes de la conversa amb el metge, perquè s’està parlant del seu cor. I arribarà un dia que l’adolescent decidirà anar sol a la visita de seguiment, o amb un amic o amiga, o amb la seva parella. És important respectar-li aquesta decisió.

“Jo estic bé, no em passa res” vs. “jo no puc, no ho sabré fer”

D’una banda, és fàcil trobar-se amb l’actitud de “jo estic bé, no em passa res”, derivada d’etapes llargues d’estabilitat mèdica, quan realment es troben bé. Davant d’aquesta actitud és més fàcil caure en conductes de risc per a la seva salut: sobreesforços físics, tabaquisme, ús de substàncies tòxiques o l’abandó de la medicació.

I, de l’altra, trobem aquelles actituds més pessimistes on els nois i les noies se senten més malalts del que realment estan i justifiquen les seves dificultats a través de la malaltia i, per tant, els “jo no puc” i els “és que jo això no ho sabré fer” de la infància es magnifiquen exponencialment.

Davant d’aquestes situacions és important que els pares transmetin als seus fills la informació adequada, segons l’edat, des del control i la tranquil·litat, i no pas des de la por. Aquest fet permetrà que la cardiopatia mantingui l’equilibri dins de la seva vida. A l’adolescent que se li despertin pors noves, caldrà acompanyar-lo amb calma i comprensió, allunyar-lo de dramatismes sobre la cardiopatia, i fer que entengui de què estem parlant i es pugui sentir capaç de conviure-hi.

Els referents són els amics, no els pares

L’adolescència comporta una separació amb els pares. En aquest moment de la vida cal que els adults tinguin clar que és un moment de trencament. Ara el referent són els amics i no els pares. En aquesta època sovint demanen conèixer altres nois i noies amb cardiopatia congènita amb qui poder compartir i comparar vivències molt exclusives de la cardiopatia. Volen espais on poder parlar amb naturalitat de les cicatrius, de les hospitalitzacions, de les limitacions, de les seves il·lusions, expressar el seu cansament… Volen mostrar-se tal com són, sense por a sentir-se diferents, explicar la seva última estada a l’hospital i despertar admiració i veure la profunda comprensió en els altres. Els adolescents que participen a les colònies i a les sortides que organitzem des de l’AACIC CorAvant tenen molt clar que són espais on poden parlar de totes les seves pors, preocupacions i compartir experiències amb tota tranquil·litat, naturalitat i comoditat.

No obstant això, els nois i les noies també volen viure l’adolescència “normal”, amb els seus companys de vida, de l’escola, del barri…, generalment sense cardiopatia, però amb altres preocupacions.

Els adults els podran continuar recomanant i acompanyant cap a la presa de decisions, però des de la distància i, sobretot, des de la calma, perquè si no els adolescents hi posaran més distància encara i marcaran més la diferència de criteris.

L’Alícia ho té molt clar:

“sempre has d’aconseguir nous reptes per ser més feliç en aquesta nova vida que estàs construint tu sol.”


Una tarda de juny, una conversa amb un poeta

Una tarda de juny, vaig participar en un programa de ràdio. S’enregistrava a les cinc i s’emetria uns dies després, cap a les deu de la nit. Coneixia el presentador i em va convidar perquè sabia que jo feia classes des de fa més de vint anys a joves dels primers cursos d’universitat. També va convidar un jove, un estudiant destacat, aficionat a l’escriptura. El convidat estrella, però, era sense cap mena de dubte, el poeta de Sabadell Francesc Garriga i Barata. En resum, el presentador va triar tres persones d’edats diferents per parlar del fet de ser joves i de com es percep la joventut segons l’edat. Aquella devia ser una de les darreres entrevistes de Garriga en un programa de ràdio. Va morir l’any següent, el mes de febrer del 2015, a Bellaterra, on vivia. Tenia 82 anys. Havia estat professor d’art i de literatura en un institut, participava sovint en programes de ràdio i televisió parlant de llibres, però també de futbol, que li agradava.

Garriga es trobava bé amb la gent jove. Era un habitual de les sessions setmanals de poesia que es feien al bar l’ Horiginal -sí, amb H- de Barcelona, ple de joves aspirants a l’art de l’escriptura. Sentint-lo feia la impressió que s’havia deslliurat dels tòpics i presumpcions sobre els assumptes de la naturalesa humana. Em va semblar una persona lliure, amb idees pròpies. Potser per això s’entenia tant bé amb persones d’una edat en la qual et preguntes qui ets i què vols fer en aquest món. Tornant a aquella tarda de juny a la ràdio, una vegada escoltat el programa penso que la meva intervenció més encertada va ser la pregunta: En quin moment deixem l’adolescència per convertir-nos en persones adultes? El pas de la infància a l’adolescència té marques físiques, es nota. Però, hi ha algun moment, algun signe inequívoc que ens diu que ha acabat l’adolescència i entrem en aquella nova etapa que anomenem adulta? En Garriga va girar el cap i em va mirar amb els seus ulls murris, petits i blaus: «En quin moment? No hi ha un moment. A cada pas de la vida prens les decisions que prens», va dir.

I tant! Em va semblar tant obvi. La maduresa d’una persona no depèn de la seva edat, sinó de les decisions que pren. És la nostra actitud, com afrontem el que ens arriba, la maduresa. De sobte vaig entendre com és que sovint aquestes persones en plena ebullició hormonal i en la cerca de la pròpia identitat, la gent jove, ens donen una bona lliçó als qui se suposa que som persones adultes i assenyades. I per això mateix, més d’una vegada, els adults semblem criatures! En vaig tenir prou amb vint- i-cinc minuts de conversa una tarda de juny, en una ràdio, per entendre-ho. És el que passa a la vida quan pel camí trobes un poeta!

 

Jaume Piqué


Entendre’s amb adolescents

Em dic Uf, què passa?

No sé si és fruit o conseqüència de la societat líquida de Bauman, però el que sí que és evident és que quan sembla que hem entès alguna cosa de les adolescències –no de l’adolescència- aquestes ja han fugit, i ens trobem davant de noves adolescències, de noves manifestacions i situacions que determinen els diferents contextos socioculturals en canvi permanent. Això es constata quan diem que “el segon fill és molt diferent del primer”.

Tot i així ens esforcem per atrapar el temps i volem entendre per atendre, malgrat el sentiment d’inseguretat inevitable que ens genera aquesta acceleració i fluïdesa de la vida. Enmig de l’oceà d’incerteses, sempre descobrim alguns illots de certesa, com expressa E. Morin, i aquestes certeses apareixen, nítides, quan observem i escoltem.

-“La meva mare em va parir el darrer hivern del segle passat… i diuen que sóc un adolescent nadiu digital… i l’esperança del segle XXI! No sé si això és bo o dolent. El que sí sé és que tota la meva vida, tota, sempre he sentit dir que “hi ha una crisi”. És un tema que als adults els encanta comentar i repetir… i els tertulians competeixen per destacar els aspectes més dramàtics… i que el futur serà molt negre amb tota seguretat… – Home, gràcies pels ànims!! Estarien més monos calladets? Uf!”

1.

Ja fa alguns anys que en lloc de parlar d’adolescència, parlem d’adolescències. És una manera de reconèixer que no n’hi ha dues d’iguals, -això és una certesa- malgrat alguns trets evidents comuns que ens les fa estudiar com un període vital més o menys delimitat. Per no perdre’ns en la complexitat de la persona, i poder organitzar i concretar l’anàlisi de cada període vital, és útil focalitzar-la en quatre esferes: l’esfera biològica (canvis físics, motrius, hormonals, cerebrals, entre altres); l’esfera emocional (estats d’ànim, descoberta de noves emocions, autoestima); l’esfera cognitiva (canvis en la manera de raonar, llenguatge, metacognició… ); i l’esfera social (relacions, interaccions, microsistemes, mesosistemes… ). I observant i escoltant, és clar!

2.

Totes aquestes quatre àrees estan entrelligades i cap no s’explica sense les altres. La interdependència és ben coneguda i això podria ser una altra certesa: volem entendre i atendre la persona sencera, no per parts. Tot i així, en aquest escrit posaré més èmfasi en l’esfera social perquè esdevé un epicentre amb potents projeccions sobre les altres esferes, i molt particularment en aquest període que situem entre els 12 i 20 anys, aproximadament.

“Només els importa si aprovo l’ESO, que per cert… he repetit un curs, …i si fumo o no fumo porros. També parlen del dia de demà… un concepte estrany. Per mi, el dia de demà és demà… o el curs vinent, com a molt. Per ells és quan siguis gran. Ni ho entenen ni ho entenc. Si tot estarà tan fotut com diuen, no tinc cap pressa per arribar al seu dia de demà, francament. Em sembla que serà millor tornar a repetir curs. Ah! i no els importen gens aquestes quatre esferes que assenyala el paio que escriu aquest article. Estudiar i porros, i això és tot…uf! Sovint discutim i llavors em diuen que m’haurien d’haver posat Uf de nom, perquè sempre em queixo de tot. Trobo que sona prou bé.”

3.

Doncs sí, l’Uf, amb els seus 16 anys, es planteja les coses, pensa i repensa, és crític, contrasta les seves percepcions i reflexions amb les dels pares i mestres. D’això, en James Marcia en diu la construcció de la identitat. I sí, realment crec que aquesta és una altra certesa: la necessitat de contrastar, de qüestionar, de debatre i contradir, de negociar per construir-se com a persona, per identificar-se. En aquest punt, el paper dels adults és molt important, però el paper dels grups de companys és clau. De fet podem parlar de la significació de tot l’entorn social de l’adolescent.

-“Amb els pares i amb els profes, sovint discutim… no amb tots, o callo per no discutir. Sort en tinc dels amics que quan estem junts em fan sentir dins d’una atmosfera plena… mmmm… d’un perfum de llibertat. Els amics enganxen molt, sabeu? Me’ls estimo tant…”

4.

Ens adonem que aquí s’interseccionen les esferes social, emocional i cognitiva; veiem la importància que tenen les relacions amb els companys de l’institut que l’adolescent sent com a més propers, amb els professors, amb la família, amb els companys de l’esplai, del cau, del bàsquet, del divendres a la nit o del poble d’estiueig. Aquests entorns, aquests microsistemes, adquireixen una gran rellevància en l’adolescència; són els espais de contrast on construir-se i créixer, i els adults hi estem implicats directament en alguns, però no en tots. L’adolescent està descobrint el seu món, la seva intimitat, els seus amics, les seves persones significatives i l’adult ha de saber trobar la distància òptima: aquesta és la quarta certesa. Això exigeix ser sensible (observant i escoltant, és clar!) per situar-se on toca en cada moment: més a prop o més allunyat, amb el dubte de saber quina és aquesta distància òptima, si cal deixar més corda o recollir-la. Però aquest és el problema dels adults que volem entendre i atendre adolescents. No és el problema dels adolescents.

5.

En aquesta dinàmica de contrast i construcció ens adonem que tots tenim raons però ningú no tenim la raó. És un gest d’humilitat necessari i una cinquena certesa enmig de l’oceà d’incerteses. I parlar i contrastar amb el nostre fill o alumne adolescent no vol dir arribar a convèncer l’un a l’altre, sinó a posar les raons sobre la taula, francament, sense embuts, d’una manera clara i respectuosa, amb la sensibilitat que requereix cada persona i cada situació.

Potser massa sovint utilitzem termes apocalíptics per referir-nos als canvis que s’experimenten a l’adolescència i la identifiquem com una etapa de perplexitat, de desconcert, de banalització, en lloc de considerar-la com un període extraordinari de construcció, creativitat i presa de consciència. Una etapa de descoberta on s’elaboren les conviccions, els valors, els eixos claus del desenvolupament futur de l’adult, allò que vol ser, allò que l’atrau. Els somnis adolescents realitzats o fracassats ens acompanyen tota la vida. Recordeu allò de la crisi dels 40 o de la meitat de la vida? : “jo volia ser… però en canvi… o jo volia ser i això és el sóc o el que faig…”

-” A vegades, alguns adults, em diuen que tot m’entra per una orella i em surt per l’altra… o que tot tant se me’n fot… però no és veritat. Ells són molt simples. Tot ho redueixen a un parell de coses… però tot és més complicat i de vegades em sento perdut i no sé amb qui confrontar les meves neures… perquè no m’entendrien… De vegades em costa dormir però ells no ho saben o només tenen en compte la importància dels seus problemes, … sempre pensen que tenen la raó i diuen que els adolescent som egocèntrics… uf!”

6.

Els adolescents són el mirall de la societat. Les seves pors, dubtes i preocupacions ens mostren descaradament allò que els adults intentem amagar amb raonaments erudits. La pell parla sense filtres mentre el cervell amaga la realitat amb sofismes o amb excuses rigorosament justificades.

Però l’Uf capta, en primer lloc i per sobre de tot, el missatge de la pell: la inseguretat, la confiança o la desconfiança de l’adult i els seus dubtes; però també percep amb tota clarividència i intensitat la tendresa i l’optimisme, la resiliència i l’esforç amb sentit, les il·lusions i l’esperança, el to i la textura dels mots d’aquelles persones que li importen. Ja hem trobat la sisena certesa.

Em pregunto: com observem els adolescents i el seu entorn?; els escoltem amb els ulls o només amb les orelles?; quins missatges emetem amb el gest?; quin és el color i la textura de les nostres paraules?

La comunicació amb adolescents no és tan fàcil com amb els infants, perquè tenen la capacitat de qüestionar, de fer trontollar les nostres certeses i de fer aforar les nostres inseguretats. Però d’això, no cal que en diguem conflicte, sinó evolució i creixement, i tots estem disposats a evolucionar i créixer, oi?

-“Tinc 16 anys i noto que ara puc opinar de les coses, o d’algunes coses… dels polítics, dels pares i dels profes, del que fan bé i del que fan fatal… Sí, tinc la meva pròpia opinió, m’ho noto… i em fa sentir gran, per dir-ho d’alguna manera. La infància ja em va quedant molt lluny.”

I continuem observant i escoltant… i contrastant: perquè volem entendre i atendre.


Quan el fill o la filla del qual hem tingut tanta cura es fa adolescent

El temps passa per a tothom. Els fills deixen de ser infants. Els nostres fills han començat a canviar. Quasi de cop, quan tenen 12 o 13 anys, sembla que comencin a ser unes altres persones. Encara continuen semblant nens però diuen que ho saben tot i ens tranquil·litzen dient que controlen les situacions. Tot just acaben d’iniciar l’adolescència i la nostra vida adulta comença a emplenar-se de desconcerts.

Ens descol·loquen el seu llenguatge, les seves actituds, la seva apatia o les seves crisis inexplicables. Com a persones adultes preocupades per la seva educació ens envaeixen noves preocupacions, nous sentiments. En mig dels canvis biològics de la pubertat comencen l’adolescència i, si més no al llarg de quatre primaveres, es dedicaran a fer d’adolescents. Nosaltres, els pares, ja més madurs i menys flexibles, també hauríem de canviar, acostumar-nos a una vida més entretinguda. Una part de les preocupacions educatives ja no seran les mateixes i la manera de continuar educant serà, en part, diferent. Ara, la preocupació és com continuar educant (com sempre ho havíem fet) però tenint en compte que es tracta d’adolescents.

Entre la bronca i el risc

Normalment, als pares ens dominen dues grans vivències en aquest període vital. D’una banda, el desconcert davant els conflictes. I, de l’altra, l’angoixa que genera la incertesa dels riscos. Així, apareix una mena de tensió permanent, una tendència al conflicte sistemàtic que va creixent i ens fa la impressió que ho estem fent malament o que els fills s’han tornat problemàtics. Igualment, tenim por que tot s’espatlli, que fracassi la nostra tasca educadora, la cura que hem demostrat fins aquest moment i que, per culpa del que volen fer durant la seva adolescència, acabin tenint vides amb problemes. És l’hora de descobrir que necessiten enfrontar-se a nosaltres per afirmar-se. Practiquen amb nosaltres el “rebot” perquè és el seu principal mecanisme de deixar clar que han abandonat la infantesa. No podem confondre tenir conflictes amb tenir problemes. Haurem de renunciar a molts dels nostres “ordres” adults, seleccionar els motius de confrontació, aprendre estratègies (comptar fins a tres-cents, respirar abans de reaccionar, saber despistar, esperar un altre moment per cridar l’atenció, etc.), conservar quan es pugui una mica de serenor per no caure en les seves provocacions. No queda més remei que reconèixer que els conflictes són inevitables i que la vida ordenada i estable ha arribat, temporalment, a la seva fi.

També per a ells, que han de conviure amb les seves patologies, l’adolescència suposarà el descontrol i –plegats – haurem de construir una manera adolescent de gestionar la salut, la malaltia, la prevenció. Sempre, però, la nova gestió del seu món adolescent passa per rebutjar el passat infantil, incloent-hi els condicionants de la seva patologia i les tuteles adultes plenes de preocupacions amb les quals han conviscut.

Els exploradors reprimits que gestionen experiències

El segon grup de tensions té a veure amb els riscos. Sembla que estiguin disposats a menjar-se el món, suposadament plens de capacitats i coneixements, mentre que a nosaltres ens domina la incertesa i l’angoixa. Sovint repeteixo, seguint una definició seva, que l’adolescent és “un explorador reprimit”.

“Un personatge atret per mons que desconeix, que s’endinsa en les diferents selves d’una nova vida amb la curiositat i l’angoixa del descobridor, cofoi del seu control, insegur perquè no té cap mapa. Però que, també, té darrere seu una munió d’adults porucs que només pensen a dir «vigila», «per aquí no», «espera», «compte amb el perill», «no val la pena arriscar-se»…” (1) Arribar a l’adolescència suposa descobrir diferents vides, mons desconeguts, experiències que atrauen. Per poder continuar sent útils en les seves vides cal recordar que:

  • No hem de veure un problema darrere de tot el que fan. Preocupar-se dels fills adolescents no és preocupar-se només i en primer lloc dels seus possibles problemes futurs. Això més aviat condueix a crear anticipadament el problema.
  • En graus diversos i de maneres diferents, l’adolescència és per a tothom una etapa d’experimentacions i descobriments (també per als adolescents amb discapacitats o que han de viure gestionant una malaltia). El risc, ple d’atractius, forma part de la condició adolescent. A més, la nostra experiència no els serveix i no els podem estalviar les dificultats que nosaltres vàrem tenir. Sempre, però, necessiten tenir al costat adults pròxims i positius (també alguns que no siguin els seus pares) que els ajudin a aprendre de les seves experiències.
  • Ningú no madura sense córrer riscos. No és ni possible ni útil mantenir-los en una mena d’hivernacle vital, llevat que es vulgui posar en perill la construcció d’una personalitat equilibrada i responsable. Quan tenen algunes dificultats singulars que requereixen especial cura també val aquest criteri. Algun risc han de córrer i no poden tenir una adolescència pautada.

En mig d’aquest panorama destaquen sovint algunes preocupacions: ara potser el risc que abandonin els estudis, en un altre moment les experiències sexuals inapropiades, sovint la seva iniciació en l’ús de diferents drogues, la pertinença a grups que considerem negatius, etc. No es pot fer una classificació de riscos en funció de la nostra preocupació adulta. Les drogues, per exemple, no són més importants que els accidents, o aquests més que una experiència amorosa despersonalitzant.

Potser hauria de quedar clar que no es tracta d’obsessionar-se pels riscos sinó d’ocupar-se dels joves. Viuen més o menys immergits en riscos i l’educació consisteix a ensenyar-los perquè aprenguin a gestionar-los. També hem d’evitar sentir-nos desbordats per la nostra interpretació preocupada i problemàtica. Hem de llegir, interpretar, comprendre les seves conductes arriscades, tenir en compte el que signifiquen en la seva lògica adolescent. Per això, resulta necessari entendre el seu món i evitar mirar-los com a problema present o futur, descobrir els seus arguments, els seus sentits, les seves lògiques vitals en les quals el futur queda molt lluny.

Tenir esperança. Saber mirar i escoltar

L’adolescència són moltes coses més i aquí n’hem destacat només dues. També són un cor que s’enamora, un personatge que intenta descobrir qui és, una persona que sent emocions intenses o que descobreix críticament la falsedat del món adult. Tampoc cal oblidar que hi ha adolescències molt diverses i que no existeix el “bon” adolescent. Tot no són conflictes o angoixes. De tant en tant les coses es calmen i, també, apareixen moments de bonança, podem reocupar-nos i tornar a sentir que encara som útils en la seva vida. Però, per poder ser-ho, tot comença amb una lectura de la seva vida que intenta descobrir i comprendre malgrat els desconcerts. Necessitem conjugar cinc verbs: mirar, veure, observar, escoltar i preguntar. Aquest últim no té res a veure amb el fet de programar a l’agenda una entrevista o posar-se a interrogar-los al sofà de la sala d’estar. Cal adquirir una mena de nova habilitat per saber com fer «preguntes» i obtenir alguna informació útil. No podem passar i fer veure que no hi són. No poden viure les seves adolescències entre els silencis adults. Necessiten trobar diversos espais amb presència adulta en els quals puguin parlar i discutir sobre les seves vides, angoixes (ells i elles també les pateixen) i dubtes. Cerquen moments d’escolta, sovint en els moments més imprevistos. L’adolescència és una etapa que dura alguns anys (de vegades massa anys) i podem ajudar-hi facilitant la seva responsabilitat, que algun dia acabi. Els adolescents també “maduren”, però no avancen linealment. S’aturen, tornen enrere, deixen de voler mirar endavant, de cop acceleren. Les dosis de paciència i esperança necessàries poden superar totes les previsions. Van canviant en la mesura que els envolten esperances en positiu, i fins i tot la seva adolescència s’acaba. Al final, molt al final, ens donen les gràcies per haver estat al seu costat.

(1) “Educar adolescents… sense perdre la calma”. Eumo ed. 2016


Més enllà de sortir del pas

Quan siguis més gran ja ho entendràs, ens deien de petits. I, fidels a la tradició, ho hem repetit als nostres. Ens fem grans i malgrat tot no creixem en comprensió. La vida se’ns mostra enigmàtica. Ens costa copsar la complexitat, entre altres raons, perquè tot ens aboca al reduccionisme. Plouen explicacions breus, titulars de premsa, eslògans esclatants, dades comprimides i sense context. I en quedem tan amarats que acabem rebutjant els arguments ben travats. No és estrany, doncs, que reclamem i repetim de segona mà frases que engolim sense pair com caldria i que ens provoquen efectes analgèsics. Un dels aspectes més contradictoris de la vida social són els resultats de les conteses electorals. Avui s’ha posat de moda etiquetar-lo de populisme però aquest malaventurat capteniment col·lectiu de votar inconvenientment contra el propi interès és més vell que anar a peu. Hom diu que el més trist de les classes treballadores i populars és ser pobres i votar a la dreta. El clientelisme i l’enlluernament han renovat –a la baixa, tot s’ha de dir– el govern del PP, van impedir el primer intent de secessió escocesa, han desaprovat la pau colombiana, catapulten la xenofòbia i el racisme europeus, consoliden l’autoritarisme polonès, turc, rus i hongarès i, el pitjor de tot, han entronitzat el neonazisme i neoliberalisme de Trump. La involució rau en la seducció d’un món d’aparences, emotiu, mancat de lògica i basat en el pensament immediat. Quan es confonen els símptomes i les causes, difícilment se n’encerta el remei. Costa molt que el vot esdevingui solidari si la mirada no és panoràmica. Cal que canviem de xip. Hem d’informar-nos sobre els afers que ens afecten no sols de prop sinó també de lluny i hem de fer-nos-en una opinió fonamentada i contrastada en el diàleg i l’experiència dels qui tot i saber què és el dolor no s’hi rabegen. Els mitjans de comunicació no ens hi ajuden gaire perquè ens ruixen amb més adoctrinaments i valoracions interessades que amb informació veraç. Les notícies cuinades i les tertúlies manipulades no ens permeten tastar els fets, que són la matèria primera per avaluar la realitat. Però ens pertoca replantejar-nos alhora la dèria de l’immediat. L’obsessió de viure intensament el present és insostenible. Cal pensar en l’abast temporal del que resolem. Optar per cobrir l’expedient no és sinó ajornar la solució millor. Sortir del pas no és el millor, perquè implicar-se a fons també és pensar a llarg termini.

 

Jaume Comas


“El teatre recull el batec de la vida”

Fa molts anys que coneixes l’Associació de Cardiopaties Congènites. Com hi vas arribar?

Fa temps com a responsable del Departament Social d’AISGE —entitat de gestió de drets de la propietat intel·lectual dels artistes, acabada de crear— vaig tenir la idea de racionalitzar i professionalitzar el servei i vaig contractar alguns assistents socials. Va ser aleshores quan vaig conèixer la Maria Rosa Armengol, actual gerent de l’Associació de Cardiopaties Congènites i de CorAvant.

He estat en contacte amb l’AACIC des de fa anys i he tingut l’oportunitat de col·laborar-hi sovint en diverses campanyes de la Gran Festa del Cor al Parc d’Atraccions Tibidabo, en la celebració dels 15 anys de l’AACIC a La Pedrera de Barcelona, o en la implicació de l’Associació amb la Marató de TV3.

Tots et coneixem per la teva faceta d’actor. Què representa per a tu el teatre?

El teatre és la representació de la vida. I la vida és lluita, aprenentatge, coneixement, comunicació, superació personal, cerca de benestar —digueu-ne felicitat, digueu-ne pau amb un mateix— o, dit d’una altra manera, és alegria i diversió, és afany, neguit i dolor, és tot plegat, però també és compartir, és a dir, solidaritat. De fet, no som res sense els altres. Superem els nostres estats d’ànim i som capaços de sentir intensament sols quan ho fem en companyia. Vida i teatre: experiència i representació, realitat i fantasia. I, està clar, els altres no sols són els parents, els amics, els coneguts… també els que són diferents a nosaltres… El teatre m’ha ajudat a tenir una mirada crítica, perquè tot i que no és un mirall precís de la societat, ni un reflex més o menys afortunat, sí que recull el batec de la vida. La representació dramàtica és una experiència vital compartida. I, per tant, no és la meva vida, la teva vida, la seva vida, sinó la nostra vida. Per això el teatre a més de ser una àgora d’informació, d’exposició d’idees i de confrontació d’arguments, a més de ser l’espai col·lectiu on es mostra el millor i el pitjor dels nostres sentiments, a més de ser la casa de la diversió i de la reflexió, és la casa de tots, és a dir, oberta a totes les creences, fins i tot als qui no en tenen. La representació dramàtica, el bon teatre, ens acara a la nostra consciència.

Fa poc vas presentar la teva tesi doctoral sobre una part de la història del teatre. Si no recordo malament, el de la Barcelona de finals del s. XIX i principis del s. XX…

La tesi que vaig presentar parla de la història del teatre a Barcelona des de 1898 a 1914, uns anys on hi va haver canvis ideològics, socials i polítics decisius per entendre el segle XX. És el període anterior a la Gran Guerra, com en deien llavors i que hem batejat com a 1a Guerra Mundial. Canvis literaris, artístics, estètics, laborals, organitzatius. La violència esclata irracional amb conseqüències irreparables. La transformació no és poca cosa perquè certifica, en certa mesura, el final de règims preindustrials. El teatre recull el batec d’aquella Barcelona menestral que, amb la Segona Revolució Industrial, creix i afronta nous reptes urbanístics i de serveis, entre la tensió d’un estat militar decadent, una burgesia que s’enriqueix ràpidament i la consolidació del moviment obrer que lluita per la seva dignitat.

Quin paper creus que tenen les fundacions dins la societat actual?

És una solució jurídica. Crec que en una societat futura ens podríem organitzar d’una altra manera, és a dir, que les fundacions no són institucions imprescindibles. No han d’existir, fatalment, necessàriament. Com tot a la vida, les fundacions, ara com ara, tenen virtuts i defectes. Tanmateix, vivim en una societat on el bé públic no està prou ben considerat, ni protegit. No som prou conscients de la cultura del bé públic. No ho tenim gaire clar, perquè professem idees que no acabem de creure’ns. Ens limitem a exigir els beneficis dels serveis públics, però no en respectem els deures que se’n deriven. La sanitat, l’educació i els serveis bàsics, com per exemple l’aigua i l’electricitat, els vivim amb una ambivalència esquizofrènica: som afiliats a la Seguretat Social i a la vegada paguem una quota a una mútua privada d’assistència sanitària; fins i tot en alguns contractes laborals moltes companyies i empreses ens hi impel·leixen; la titularitat pública i privada de l’aigua i de l’electricitat conviu amb concessions del servei que conformen un galimaties incomprensible. Amb això el que vull dir és que dins la nostra societat no definim clarament els límits d’empreses i entitats privades i públiques. No és una qüestió menor. No conec en detall l’abast ni el funcionament del Tercer Sector, jo simplement em limito a aportar-hi el meu granet de sorra amb certa assiduïtat. Francament, tinc una sensació de molt poca eficiència en el que faig, com en un malson que no acabes d’avançar i algú que t’amenaça està a punt d’atrapar-te. Sort que hi ha entitats que defensen els interessos dels més vulnerables. Suposo que la privatització d’empreses de tradició monopolista, com l’antiga Telefónica, o la nova tendència oligopolística, per no parlar de l’economia especulativa, són el nou marc que ha torpedinat la línia de flotació de l’estat del benestar. Les fundacions del Tercer Sector apareixen, doncs, com una mesura pal·liativa de la situació actual i em semblen, per tant, conjunturalment necessàries.

Com veus la Fundació CorAvant en aquest moment?

Té molt camí per endavant. És una fundació molt jove i encara no ha afrontat els grans reptes que se li plantegen teòricament. Jo hi confio plenament, perquè té un coixí de professionals incontestables que s’han format al caliu de l’AACIC. L’experiència d’aquests anys —afectats, famílies, personal mèdic i assistencial— és tan important i plena que estic convençut que fructificarà en la fundació. CorAvant ha d’obrir-se a la recerca, amb tot el que això comporta: captar recursos econòmics; priorització de línies de recerca; establir convenis amb centres diversos; combinar i interconnectar esforços amb altres entitats, fundacions, centres de recerca, associacions; anàlisi i avaluació de la pròpia dinàmica i de l’impacte real d’actuació. CorAvant ha de fer un cop de cap decidit i valent. Si ens quedem al llit no en sortirem.

I ja per acabar, com a pare i avi, quin consell donaries als adolescents sobre l’etapa que estan vivint?

Ja sé que cadascú viu l’adolescència des de l’exclusivitat més irreductible. De fet, és el trànsit en què descobrim que som únics i que ningú no ens pot entendre. Als adolescents jo sols els diria una cosa: que parlin. Fer-se adult és, en part, saber-se expressar. Penseu que l’art de comunicar-se té dos moments: dir i parar l’orella. Aprens a parlar quan saps mossegar-te la llengua oportunament. Saps callar quan cerques la paraula justa. Jo els diria que parlin, doncs, i que callin. Que xerrin i que escoltin. Que parlin, que no es deixin res al pap, que reivindiquin, que discuteixin, però que escoltin, educadament, sense insultar. Tres consells: —ep, escolta!— primer, que parlin; segon, que parlin; i, finalment, i tercer, que parlin.