Sentir veus o el gust de les maduixes

Vaig anar a viure a una altra ciutat, i vaig canviar de metge de capçalera, per tenir-lo més a prop i no haver de fer seixanta quilòmetres si havia de visitar-me. El mateix dia del tràmit vaig demanar la primera visita. El metge t’ha de conèixer, ha de saber quina cara fas quan estàs bé! El dia programat vaig presentar-me a la meva nova doctora i li vaig parlar d’allò que creia important de la meva salut. Li vaig explicar que m’havia mort, una vegada.

Tenia dotze anys, o tretze. Encara no havia fet els quinze, segur! Estàvem en unes colònies d’estiu amb el Cau, la colla que ens trobàvem cada dissabte i que regularment fèiem excursions. Prop d’on havíem plantat les tendes de campanya hi havia un rierol que passava al costat d’una petita església romànica. Pocs metres més amunt el rierol s’eixamplava i feia com una bassa. El primer dia que va tocar banyar-nos vam comprovar que l’aigua no passava dels genolls. Algú va dir que amuntegant pedres podríem fer com una presa! En Ramon no s’ho va pensar dues vegades. Va agafar un roc del riu i el va llaçar cap on era l’inventor de la idea. Entre el Ramon i l’inventor, però, la pedra va trobar el meu cap. “Encara hi tinc un bony” vaig dir a la doctora que m’escolta, i feia cares -de sorpresa, o somreia- segons el que jo explicava, expressava interès. Per un instant pensava que se m’havia esberlat el cap, com qui trenca la closca d’un coco en quatre o cinc trossos. Vaig caure a l’aigua glaçada. Es va fer fosc. Sí, segur que heu sentit històries com aquesta alguna vegada, però cadascuna és diferent.

Jo sóc dels que va veure un túnel. Bé, en aquella foscor i van aparèixer imatges de la meva vida. Passaven molt ràpidament, una després de l’altra. No eren les que jo hauria enganxat en un àlbum de les coses importants de la meva vida, i apareixien de manera que l’una donava sentit a l’altra, com encadenant la causa-efecte de l’existència. Després d’aquella revelació va arribar un esclat de llum. Res no em feia mal. Res. “No tenia cap sensació. Em vaig adonar que en aquell estat no sentia el mal físic, però tampoc gaudiria del gust d’una maduixa. Sap que vull dir, doctora?” Ella movia el cap animant-me a continuar. La brillantor no molestava. No em notava fora del cos. Davant meu la brillantor tenia formes unes formes, com unes figures sobre un fons, de la mateixa brillantor però més denses. Hi havia una distància, un espai, entre jo i aquelles formes. Pensava en les maduixes quan vaig tenir la impressió d’una pregunta: “Què vols fer?” Era com si una veu em demanés “i ara què?” Vaig pensar que si travessava aquella distància, adéu maduixes! Qui sap si en podria tornar. Vaig respondre: “Puc esperar i viure més experiències. Ara sé que al final, la recompensa a la vida és molt gran.” No hi ha dolor, i tampoc maduixes. Vaig aixecar-me i vaig veure que en Ramon venia corrent cap a mi preocupat per si el roc m’havia matat! Tot plegat vaig caure a l’aigua i em vaig aixecar. “Tenia la impressió, doctora, que havia passat molta més estona.” Vaig dir a la meva nova metgessa que ara, quan algú em parla de la mort em torna aquell record poderós. No sé què hagués passat si hagués decidit saltar a l’altra costat? Vaig preguntar a la doctora si havia tingut alguna experiència semblant. Es veu que no! Ella havia escoltat la història sense interrompre’m. I quan es va convèncer que jo havia acabat del tot, que no tenia res més a afegir-hi em va dir: “Així que… dius que… vas sentir veus?” Ui, ui, ui… Vaig empassar saliva. Què em volia dir?

Riu de Berta Oromi

 

 

 

 

 

 

 

“Hi havia una distància, un espai, entre jo i aquelles formes”. Sovint el pas de la vida a la mort s’ha explicat com la travessa d’un riu; potser com el d’aquest quadre de l’amiga Berta Oromí, una impressió del riu Segre – fet amb pintures acríliques- tal i com és el més de setembre en el seu recorregut pels Pirineus”

 

Jaume Piqué


Mònica Enrich: caçadora de bolets!

La Mònica va entrar a treballar a l’ACCIC fa uns vuit anys. En aquella mateixa època, va conèixer el xicot amb qui comparteix casa, aficions i vida. A més de bona coneixedora de tota mena de bolets del país, la Mònica és pedagoga. Aquesta va ser la credencial que li va obrir les portes a l’AACIC.

Ja sabeu que a les organitzacions els agrada definir clarament les tasques. És una bona opció. Així cadascú té una responsabilitat clara i delimitada, sap el que ha de fer. Jo diria que la Mònica Enrich s’ocupa de les moltes coses que en una organització queden entremig d’altres tasques. Sempre hi és. Sempre podem comptar-hi.

És la col·laboradora imprescindible quan s’ha de fer alguna tasca en equip. Sabeu que no l’he vista mai enfadada? Bé, mai, mai…

Però fins en el seu posat més seriós, manté un lleu somriure. La seva veu és dolça i té una rialla càlida, gens estrident. (Penso que el seu caràcter afable li ve de la mare. Potser la coneixeu. Els pares de la Mònica participen sovint en les activitats de l’ACCIC).

El dia que l’entitat va anunciar que es traslladava al carrer de Martí i Alsina, al barri d’Horta, la Mònica em va dir: “Ja no caldrà que agafi la moto per anar a la feina!”. Viu a Horta, en una casa amb un petit hort, «un hortet… urbà» , explica, domèstic! Li he demanat que em digués algun lloc bo per trobar-hi bolets. «On plou», m’ha dit. (Innocent de mi!).

Em diu que no és cap broma. Quan s’apropa el cap de setmana, ella i el seu xicot miren el temps «per saber on ha plogut», i cap allà s’adrecen. De vegades la trobareu a Guimerà, el poble de la mare, on la família encara hi té casa. Per cert, m’han dit que a més de boletaire experta també els cuina de meravella!

 

Jaume Piqué i Abadal


DO Verbàlia

La DO Verbàlia s’estrena amb quatre noves varietats de jocs verbals, dos de cartes i dos de daus, presentats en quatre pots poderosament editats, tots amb noms ben numèrics: Sisset, Setsis, Vuitquatre i Vuitdeu. Jocs de taula per divertir-se amb la família i els amics i ampliar vocabulari.


Res no és perfecte a Hawaii

Autor: Màrius Serra

Editorial: Proa

A l’illa de Hawaii se celebra un congrés sobre el capità Cook, el mític descobridor de l’arxipèlag, i la inauguració d’un complex turístic, però un accident saboteja la festivitat a l’illa. El jove periodista hawaià Tom Rodley cobreix i investiga el succés, juntament amb Jane Auden, una antiga companya d’estudis atractiva i de temperament audaç. La investigació sobre el presumpte atemptat, l’enigma dels pares del jove Rodley i els interrogants històrics sobre el capità Cook s’encreuen en una novel·la que descriu un panorama vivíssim d’un país fascinant.


Per una mort apropiada

Autor: Marc Antoni Broggi

Editorial: Edicions 62

Aquest llibre fa un repàs dels aspectes més rellevants que envolten el final de la vida, des de l’àmbit més personal fins al públic: la necessitat de preparació, de companyia atenta i d’una cura pal·liativa adient. Mostra què s’entén avui per bones pràctiques i, sense obviar la polèmica sobre l’eutanàsia, exposa la necessitat d’estendre el respecte a la voluntat, la lluita contra el dolor i el sofriment i l’estalvi d’intervencions inútils. Si morir és inevitable, morir malament ja no ho ha de ser.


El sentit de la vida

Autor: Francesc Torralba

Editorial: Ara llibres

Quin sentit té tot plegat? Cap on va la nostra vida? Per què ens hem de morir? On anirem després de la mort? No són preguntes banals. Potser no podem respondre-les d’una manera concloent, però afloren en el nostre esperit quan, de tant en tant, ens aturem.


“La meva feina i la meva passió em va predisposar a aquest canvi de mirada”

Viu al barri d’Horta, el mateix barri on tenim la seu central de l’AACIC CorAvant. “A Horta, m’hi he sentit sempre molt a gust. De fet vaig néixer a la plaça de Virrei Amat, a Nou Barris. Vaig estudiar als Salesians i veia Horta com un poble, un altre entorn i des que hi visc ha acabat sent un espai que m’ha seduït i m’hi trobo molt a gust”.

El primer contacte que des de l’AACIC vam tenir amb ell va ser per a l’organització de la jornada “Viure la vida conscientment, sortir enfortit després d’una crisi” al CosmoCaixa, del 14 de març de 2015, on ens va explicar el seu conte de La butaca i la importància del canvi de mirada…

Què significa per a tu el canvi de mirada?

El canvi de mirada és l’únic canvi sobre el qual tenim un poder complet. Això només ho veus un cop ja s’ha produït, però veus que els altres canvis són condicionats.

En el nostre cas concret, tenir un fill amb una diagnosi que, solament en néixer ens van dir que el més semblant que tenia era una paràlisi cerebral, vam haver d’aprendre a entomar i després a conviure amb algú que no podria progressar adequadament en tots els àmbits cognitius, de moviment, de la vida. Davant d’aquesta situació límit, que com a pares ens va deixar molt inquiets, vam haver d’aprendre a conviure-hi d’una manera individual, perquè per a més avinguda que estigui una parella és un procés individual i durant aquest procés hi ha un moment en què la solució de la situació requereix o provoca a la vegada aquest canvi de mirada. Assumir que la situació no és transitòria i que no es pot encarrilar en diagnòstic – tractament i guariment, que seria allò òptim, provoca molta angoixa; entres dins un món d’incertesa i has d’assumir que no hi ha final per aquest camí. Va ser post mortem que ens van donar la diagnosi concreta.

En tot aquest camí hi ha un moment en què fas un clic, el canvi de mirada: veus que aquella situació mèdicament o clínicament difícil i aquell neguit que et provoca l’experiència que estàs vivint no el canviaràs, però en canvi sí que tens tot el domini de la teva manera de percebre la situació i donar una certa llum a la manera que tens de mirar aquesta realitat. Convius amb la mateixa realitat d’una manera diferent.

Aquest canvi de mirada t’ha servit i et serveix per a les teves novel·les i el teu dia a dia?

Sí, clarament per ressituar el punt de vista: mirar-te les coses des d’una altra escala o perspectiva. Però a la vegada, la meva feina i la meva passió: la lectura i l’escriptura, em va predisposar a aquest canvi de mirada. Jo crec que la creació et predisposa a ser capaç de posar-te a la pell dels altres i, per tant, a sortir de la teva. Això et dota d’una certa capacitat de distanciar-te de tu mateix i fer el canvi de mirada: jo no he canviat, sóc el mateix que era, però he canviat el punt de vista. Si t’hi fixes, estem parlant d’un tema de perceptiva literària: qui explica la història i des d’on l’explica. La capacitat per deixar de ser nosaltres que ens permet l’art, la literatura, el cinema, el teatre… és també una garantia, gairebé una gimnàstica emocional, que ens permet mirar diferent allò que ens amoïna tant.

Però… qui és Màrius Serra?

En Màrius és una persona inquieta que intenta que cada setmana sigui diferent tot i que inevitablement s’ha d’organitzar a l’hora d’anar a gravar els seus enigmàrius, entregar els mots encreuats, visitar diversos indrets de Catalunya per al programa Divendres de TV3… Per a ell no hi ha cap dia tranquil: “ja estarem tranquils quan morim, la tranquil·litat és un infern”, afirma.

L’escriptor ens explica que aquesta setmana és a Matadapera amb la resta de l’equip del programa Divendres, un poble on hi té un gran vincle: “Hi vaig passar la infància (…) a l’estiu m’hi instal·lava amb l’àvia, perquè els pares tenien una sabateria a Virrei Amat (…) Aquests dies he passejat pels carrers i estan canviats: abans era un poble d’un carrer, el carrer de les botigues, que ara és de vianants i no hi poden passar cotxes (…) són vivències de petit que per a un nen de ciutat tot era nou i diferent”.

Màrius, et defineixes com una persona verbívora. Què significa ser un verbívor?

Aquesta és una paraula que creia que jo havia inventat per definir la gent que ens agrada molt la llengua. Igual que hi ha animals carnívors que mengen carn, hi ha animals herbívors que mengen herba o vegetal, hi ha els animals que mengem verbs, verbívors. Però dic que aquesta paraula creia que me l’havia inventada i ho vaig començar a escriure quan planejava fer el llibre Verbàlia, però vaig trobar un llibre en un llibreter vell dels anys setanta que es diu How to be a verbivor. Però si he de definir verbívor som aquells que trobem plaer en el joc verbal i en el coneixement no engavanyat de la llengua.

Parla’ns una mica dels enigmàrius… Com te’ls planteges?

M’he acostumat a funcionar a partir d’un calendari que sempre és flexible però que depèn de cada temporada. Jo els dilluns tinc ràdio, enregistro tots els enigmàrius de la setmana següent i faig la secció de recomanació de llibres amb la Mònica Terribas. Quan surto d’allà, ja tinc el cotxe a punt perquè em toca anar a algun indret de Catalunya amb el programa Divendres. Ara mateix, és el dimarts que faig els mots encreuats i els enigmàrius. Sempre els faig en blocs d’una setmana. Des dels anys noranta que faig els mots encreuats i sempre he intentat enllestir-los en un dia de la setmana per tenir la resta de la setmana per a l’escriptura, la lectura, alguna conferència o altres imprevistos que puguin sorgir. Psicològicament m’allibera molt del jou dels horaris, d’on sempre he intentat defugir. Sóc capaç de treballar moltes hores davant de la pantalla de l’ordinador amb la sensació que me’n guanyo unes altres.

On busques la inspiració literària?

Jo treballo aquí on som ara, a l’estudi/biblioteca/despatx. És veritat que si parlem dels enigmàrius o dels mots encreuats, és a dir, de la qüestió més estrictament de gènere, és aquí quan em poso en posició de treball davant de l’ordinador.

Però si parlem de la inspiració en termes més literaris, m’agrada sempre portar al damunt blocs de paper de treball i hi escric i la trobo en llocs molt diversos. Viatjant sempre he pres notes i m’agrada molt. Com un joc, com un text que avança sabent que hi haurà un moment que m’hauré d’asseure davant de l’ordinador i això serà a Horta.

Quan t’asseus i et poses a escriure els enigmàrius tens alguna idea al cap?

En els mots encreuats sí que parteixo de zero: fas la graella i comences a definir, però en els enigmàrius no. Des de fa nou temporades que vaig començar els enigmàrius vaig obrir un fitxer on vaig deixant paraules que defineixo als mots encreuats i que penso que poden tenir un funcionament i quan he de triar els cinc de la setmana en tinc molts d’entre els quals triar. En aquell moment si que afino molt la definició i el nivell de dificultat. A vegades amb un que tens se te n’acudeix un altre i després me l’apunto. I la prova d’això, més evident, que no depèn de mi i constato amb alegria, és que molts dels jugadors en generen. Hi ha una pàgina web dels t’enigmaires que el que fan és comentar el meu enigmàrius i se’n llancen els uns als altres i això em fa constatar la força germinal que té el joc de la llengua, és una clau que obre una porta que t’incita a fer-ne més tu. L’usuari acaba sent autor. I fins i tot se’n fan campionats!

I ara han sortit a la llum els jocs sisset, setsis, vuitquatre, vuitdeu. D’on sorgeix aquesta idea?

De la relació amb l’Oriol Comas, un gran amic des de fa molts anys i un gran expert en jocs. Primer vam fer el verbàlia, un tipus de jocs de paraules; després el joc de l’enigmàrius i ara han sortit quatre pots, dos de cartes i dos de daus. Alguns vénen de jocs que coneixem com el joc del penjat (vuitdeu) i altres són originals nostres i especialment estem molt orgullosos del sisset, que és un joc molt original que no en totes les llengües funciona: en català funciona molt bé perquè tenim molts monosíl·labs, és com el “cinquillo”, però totes les cartes són lletres. Tant l’Oriol com jo teníem la voluntat de crear jocs portàtils, assequibles i a l’hora incitadors per acostar-te la llengua com a font de plaer.

Els jocs acosten a la família per jugar amb la llengua…

L’experiència d’aquests anys és que cada vegada més em vénen a veure nens que m’escolten a la ràdio. Les endevinalles són una gran troballa per als nens: descobrir que hi ha coses ocultes i que tu les pots endevinar és la base de la transmissió cultural, tota la cultura és un camí de descoberta. El joc és intergeneracional.

La teva última novel·la acaba de sortir a la llum. Res no és perfecte a Hawai. Al principi de l’entrevista ens comentaves que fa més d’un any que la vas acabar i que ha anat passant els “filtres” de les diverses fases de correcció dels teus editors fins a sortir publicada. Ens pots fer cinc cèntims d’aquesta novel·la?

Res no és perfecte a Hawaii és una novel·la que està situada completament a l’illa de Hawaii i comença amb una operació immobiliària turística d’inauguració d’un centre amb l’excusa d’un congrés sobre el capità Cook.

La trama de la novel·la se centra sobretot en un jove periodista que ha perdut el pare i no sap ben bé per què i l’ha trobat sempre a faltar molt i focalitza tot el seu interès i una mica la pèrdua del seu pare en l’estudi del capità Cook, perquè ha nascut al poble que es diu Capitan Cook, justament a la platja on va morir el capità. El desenvolupament de la novel·la, que té molts avatars, fa que descobreixi el seu passat en el qual es barregen molts xocs culturals del que era la cultura dels setanta amb un cert alliberament de costums i una certa revolució d’hàbits que després ha vingut totalment sepultada per una cultura molt més centrada en el consum i en la creació de paradissos artificials com Hawaii, per exemple, que és en l’imaginari nord-americà el gran paradís.

Quan em documentava sobre el capità Cook vaig quedar absolutament fascinat amb tots els llibres de bitàcola, els quaderns de viatge, perquè el seu assassinat ha estat explicat per molta gent. Tots els seus homes van escriure unes memòries i cada un l’explica d’una manera una mica diferent. Això és molt fascinant com episodi històric. Dins de Res no és perfecte a Hawaii això és la dèria d’un personatge que intenta escriure sobre el capità Cook; però la novel·la succeeix tota al 2009, un any clau perquè Obama, que és fill de Hawaii, va ser escollit president dels Estats Units i perquè per a mi representa l’experiència que vaig viure la primera vegada que vaig anar a l’illa: és un món molt canviant i el vaig voler fixar.

Tens algun altre projecte futur entre mans? 

Sempre en tinc. He estat fent i treballant coses dins del món del teatre. L’escriptura té el seu ritme i a mi m’agrada tenir fronts oberts sempre fins que et llances completament a un. No acostumo a parlar dels projectes de futur fins que no estan ben lligats, però el projecte és continuar vivint com sempre:molt centrat en l’escriptura, i a partir d’aquí tota la resta és la vida, el que ens marca els camins i les pautes.


El conte de la butaca i el canvi de mirada d’en Màrius

 


Quanta transparència podem digerir?

Autor: Francesc Torralba

Editorial: Pagès Editors

Volem saber i aquest desig de saber és l’expressió d’una de les inquietuds més pregones de l’ésser humà. La transparència ens permet, literalment, transcendir, anar més enllà del vidre, creuar un límit, passar una frontera, mentre que l’opacitat no obre camp de visió, no permet entreveure mínimament res del que hi ha més enllà. Anhelem la transparència, però no som conscients dels problemes que es poden derivar de la cultura global de la transparència. Realment ho volem saber tot? Quanta dosi de realisme podem empassarnos per viure i quanta dosi d’idealisme ens cal per construir horitzons?


L’engany

Apareixen a les xarxes frases antigues de polítics i de famosos. Els discursos, les intencions, les lloances d’abans i d’ara són diametralment oposades. Contradiccions flagrants. Mentides d’abans i d’ara. Sobrevivim en un món en què la paraula donada s’esbrava inconsistent. Malgrat que la lleialtat, la fidelitat i la decència es basen en la promesa solemne i el jurament sobre la bíblia, malgrat tot, el sistema sembla una enganyifa.

El signe més visible de decadència, l’afebliment moral que mena a la desconfiança social i al descoratjament cada vegada és més evident que té a veure amb l’engany. Tanmateix no tots els graus de la dissimulació cal considerar-los perniciosos i ni tan sols negatius. La disfressa i tot el que fa referència a l’aparença externa i a l’art de la imitació són recursos lúdics que desproveïts d’intenció malèvola, en el fons els percebem com expressions innocents i fins i tot divertides.

I com ara, que som a tocar de la festa que tot ho trabuca, el Carnestoltes ens convida a capgirar rols, gèneres, funcions, a estrenar nou estil i a mudar el capteniment. Reorientar, encara que sigui esporàdicament i només un cop l’any, suposa una saludable i necessària sacsejada a la rutina. Benvingut, doncs, el canvi de xip. Però hi ha una altra mena d’engany que caldria evitar. Gens fàcil de vèncer, d’altra banda, perquè és un corrent de fons que s’ha instal·lat com un virus en el dia a dia polític, mediàtic, intel·lectual, social i escolar i ha acabat entrant en l’àmbit domèstic. Quan l’engany afecta l’individu, quan arrela en la pròpia consciència, el mal ja està fet. L’autoengany, és a dir, enganyar-se un mateix, és viure sense salut. La màxima llatina de mens sana in corpore sano l’hem assumit com el culte al cos, I s’ha instal·lat com un consell perquè no ens amoïnem, equiparable a l’advertència pusil·lànime dels pares que havien sortit escaldats de la guerra i deien <<pensa com vulguis, però no t’emboliquis, no et fiquis en política>>. Per als ciutadans romans no era en cap cas una recomanació per desentendre’s de la responsabilitat. No pretenien viure sense tensions, sinó superar-les amb l’entrenament i l’esforç, fills de la voluntat. I si volem recuperar el sentit primigeni de la dita avui hauríem de revertir-la per poder redreçar amb eficàcia la inèrcia amb què ens engavanya el virus de l’engany. Corpore sano in mens sana. La condició primera de la salut seria, doncs, la sinceritat, perquè el cinisme modern ens mena a la decepció i a la impr oductivitat: un mal negoci.

 

Jaume Comas


Mural d’expressions

En aquest recull s’inclouen més de 50 peces per elaborar diferents cares que expressin sentiments diversos. Amb aquest joc es pot treballar i dialogar sobre les diferències individuals, els sentiments i la tolerància entre petits.


Dau expressions

Per aprendre a comunicar les emocions una bona manera és jugar a expressarles. Amb aquests daus jugareu petits i grans a diferents jocs i expressareu alegria, tristesa, enuig… El joc inclou una guia de jocs per facilitar aquesta tasca.


“L’Associació és qui té l’experiència, la història i el saber fer però ens agradaria que la Fundació aconseguís la seva parcel·la pròpia”

La Neus Clofent va néixer i viu a Barcelona. Està casada amb en Santi i té dos fills ja grans, en Marc i l’Albert. Molts de vosaltres la coneixereu perquè tant ella com la seva família han vingut sempre que han pogut a la Gran Festa del Cor i han col·laborat amb l’AACIC des dels seus inicis. Ara, la Neus, és patrona de la Fundació CorAvant.

Coneguem-la una mica més…

El dia a dia de la Neus és anar amunt i avall amb el cotxe per visitar empreses i establiments. Treballa des de fa molts anys fent de comercial per la zona de Barcelona i l’extraradi, fins al Vallès. Ha tocat diversos articles, però ara fa una temporada que està centrada en el camp del tèxtil, la decoració i el disseny.

Avui s’ha escapat perquè li volíem fer aquesta entrevista i ha vingut a la seu central de l’AACIC Cor Avant, a Barcelona. A mitja conversa, la Neus recorda que els seus fills també han treballat aquí a la nostra oficina: “un va pintar-ne les parets quan vàreu venir a aquest local i l’altre va estar-hi una temporada ajudant en les tasques de preparació de la Festa del Cor.”

La feina de comercial li ocupa bona part del seu temps: es nota que li agrada el tracte proper, de tu a tu, amb el públic. Les estones que té lliures, que ens diu que no en són gaires, les dedica a caminar, passejar, anar al cinema, relacionar-se amb els seus amics… “m’agrada molt fer vida social, tant particularment com laboralment”, afirma. Però per poc que pugui s’escapa a la Conca de Barberà: “sempre que podem, els caps de setmana anem a la casa que hi tenim, ens serveix per desconnectar i trencar amb el rebombori de Bar celona”.

La gent pot recordar-te del Tibidabo, sempre fas la mateixa tasca?

Abans quan nosaltres ens havíem d’encarregar de vendre el mocador, jo era la tresorera. El dia de la Festa, de bon matí, arribàvem en Santi i jo al Parc d’Atraccions Tibidabo: ell s’encarregava de l’equip que inflava els globus i jo m’encarregava dels diners. Repartia les caixes entre les parades i un cop començava la Festa havia d’anar recollint diners de les parades i ingressar-los al banc del Parc per no tenir tants diners “pel mig”. Quan la Festa s’acabava, tancàvem les caixes, recollíem els diners que havíem ingressat, fèiem recompte i tancàvem la Festa. Però des de fa uns tres anys el Parc s’encarrega de tot. Encara que jo m’he quedat sense una tasca determinada trobo que és millor, molt més senzill i segur.

Aleshores ara, on et podem trobar?

Ara em trobareu a l’estand central. Al matí donant un cop de mà a l’escenari, després a l’equip de protocol que rep els convidats i després a l’estand central. La veritat és que ara ja hi ha gent jove i nova amb ganes de posar-s’hi i nosaltres, tot i que sempre hi serem, hem de deixar-los lloc.

Així que fas una mica de lloc als nous voluntaris del Tibidabo i et fiques al patronat de CorAvant… 

La Rosa (Armengol) i jo ens coneixem de fa molts anys. Les dues parelles sempre ens hem avingut i va ser per ella que vam començar a col·laborar-hi. Primer el meu home i jo, que som d’aquell tipus de gent que si ens necessiten hi som. I quan els meus fills es van fer grans també s’hi van voler implicar . És el que havien viscut tota la vida. Les nostres vides sempre han estat lligades a l’entitat. Així que quan fa un parell d’anys em van proposar ser patrona de la Fundació CorAvant no m’hi vaig poder negar. Havíem crescut amb l’AACIC i vam viure el naixement de la Fundació, suposo que “era el pas natural”.

I què en penses, de la Fundació? Com la veus des de dins?

Hi ha molt a fer-hi. La Fundació va néixer sota el guiatge de l’AACIC per garantir la prestació dels serveis d’atenció directa, donar-ne continuïtat i fer-los créixer. En aquest sentit, la cosa funciona. A més ara amb la web nova de CorAvant encara quedarà més clara la missió de la Fundació. L’Associació és qui té l’experiència, la història i el saber fer però ens agradaria que la Fundació aconseguís la seva parcel·la pròpia.

Com a persona inquieta que sempre està fent coses explica’ns algun projecte futur que t’il·lusioni

Hi ha moltes coses que tinc pendents de fer però potser el més immediat i que em fa molta il·lusió és anar a Amèrica. El meu home té un germà que viu a Washington des de fa molts anys i ens vèiem molt poc. Aquest any el seu fill, que és el meu fillol, fa la comunió i ens fa molta il·lusió poder ser-hi i hem fet un cop de cap. Farem una escapada llarga de cap de setmana per veure’ls, però hi hem posat tantes ganes que de segur que ens semblen unes grans vacances. A més, diuen que si creues el charco desconnectes molt més, no?

Desconnectes a la Conca de Barberà i desconnectaràs a Amèrica… quan et connectes a la vida?

M’agrada connectar-me en les petites coses i amb el contacte amb les persones i si les sumo totes penso que el percentatge de connexió diària no està gens malament. M’agrada molt cuinar, tant la cuina tradicional com la més nova o exòtica i encara m’agrada més poder compartir-la. A casa, les nostres trobades sempre són al voltant d’una taula ben parada i ben plena. Són en aquests moment quan em sento més connectada amb el meu entorn i amb la vida.

Això sí, sempre actuant. Penso, reflexiono i actuo. M’he de moure… i, normalment, sempre endavant.