L’actriu i el periodista

Ficció o realitat. “No plorem per les notícies, ni per la guerra, ni per la gana al món, però ens emocionen amb l’anunci d’aquell que torna a casa per Nadal!”, diu l’actriu. “Veure les notícies a través d’una pantalla és com anar al cinema. És una pel·lícula. Apagues la tele i allò que veies, ja ha desaparegut”, diu el periodista. El món al revés? Ella, la Montserrat Teruel. Nom artístic: Mone, cantant i actriu. Ell, en Jordi Gil, periodista. Fa dos anys, varen presentar junts la festa de l’AACIC CorAvant al Tibidabo. Ningú no hauria dit que s’havien conegut unes quantes hores abans de començar. Entre ells hi havia química. La Mone no va poder ser a l’última festa a Barcelona; en Jordi sí que hi va ser: “dissabte presentant la festa i diumenge corrent una cursa a Tarragona”.

La Mone ha passat les festes de Nadal a Madrid amb Mamma Mia!, l’espectacle musical basat en els temes del grup ABBA. Fa el paper de Donna, la protagonista. Quan us arribi el Butlletí 17 serà de gira per tot Espanya amb aquest espectacle.

Quina moma, aquesta feina!

Mone: Moma? Jo no faria servir aquesta paraula. És una bona feina, sí, però tres dies seguits amb doble funció és esgotador. El desgast físic i vocal és considerable. Ho pots passar molt malament si no t’apassiona aquesta feina. Això del teatre no és gens estable, ara ets a dalt i demà, a baix.

En Jordi treballa al departament d’informatius de TV3. Algú –amb bon ull– va decidir que ara explicaria el que passa al món, però a una audiència de preadolescents, a l’Info K. Sap mantenir la sang freda a les connexions d’urgència d’un atropellament massiu dramàtic la nit de Sant Joan i és capaç de fer les notícies entenedores a una audiència de vuit a dotze anys. Per fer bé totes dues coses s’ha de tenir talent.

Jordi: El més difícil és fer d’animador durant l’enregistrament d’un programa. Quan es fa un acudit, la primera vegada, la gent riu, però quan és la tercera vegada que enregistres una seqüència, l’acudit ja no fa cap gràcia. En aquella època encara vivia a Tarragona. Recordo que sortia de TV3 i feia tot el viatge en silenci, ni música, ni ràdio ni res!

Mone: Això és el que no veiem normalment, la feina que es fa al darrere. Quan treballes a la televisió, t’adones que el glamur dels programes i les sèries és al menjador de casa teva. Al plató, tot és de cartó pedra.

El combat!

Quan els vaig trucar per fer l’entrevista, els vaig explicar que parlaríem de les diferències entre la ficció (el món de la Mone) i la realitat (el d’en Jordi). Els va semblar bé. També els vaig suggerir que ens trobéssim en un lloc on poguéssim representar l’enfrontament entre aquests mons. En Jordi va proposar un ring de boxa. M’havia passat pel cap. La Mone va proposar una solució més assequible: el seu gimnàs, al costat de l’estació del Nord, a Barcelona. Hi ha unes taules de ping-pong. Ping-pong? Competició! Bé. És un joc molt ràpid. De molts reflexos! Ja va bé. Per què no? Però, mira les imatges… Tu diries que fan cara de gaire rivalitat, aquest parell?

Mone: En Jordi i jo no fem coses tan diferents. Som canals. Hem de transmetre. Ell transmet informació i jo he de transmetre emoció amb la veu quan canto o quan interpreto un personatge com a actriu.

Jordi: Nosaltres també fem un personatge. Ara… no parlo de fer comèdia. Recordeu l’atropellament de tren la passada revetlla de Sant Joan? Jo treballava aquella nit. Havia arribat a la feina pensant que cobriria revetlles i vaig trobar-me fent quatre hores de connexió en directe d’un accident terrible. No em vaig adonar del que havia passat fins a les vuit del matí, quan vaig arribar a casa. En el moment que era allà fent les connexions, per a mi, els morts eren números. Dotze morts, no dotze persones mortes. En aquest sentit, també interpreto un paper. Jo no puc arribar al lloc dels fets i començar a plorar.

Mone, tu et trobes en un any triomfal dalt de l’escenari amb Mamma Mia! I tu, Jordi, t’has fet un lloc en una televisió respectada per la qualitat dels seus programes i dels seus professionals. Què passa, però, quan no s’omple la platea, o el mitjà és tan petit que dubtes si arribes a algú?

Mone: Ho has de fer. A la meva feina, passes de fer un espectacle d’èxit a no tenir res en ben poc temps. T’agafen dubtes: “m’he fet gran, no estic bé…”. Cabòries internes. Has de ser forta i segura com a persona. Has d’estar amb l’ego i la vanitat ben controlades! Ben controlades!

Jordi: La feina és la mateixa. Condiciona el fet de saber si ho veurà més o menys gent? Potser sí, però jo vull quedar satisfet. No sé si algú es cansarà i desconnectarà al primer minut, però la feina la faig igual.

Havíeu pensat que serieu actriu i periodista?

Mone: Això meu és del tot vocacional. En el meu primer record conscient, ja cantava. Tenia tres o quatre anys i al col·legi fèiem un musical que es deia El somni d’un angelet. Jo em despertava als braços de la meva mare a l’obra, que era la meva germana. Ho recordo perfectament, així que puc dir que canto des que tinc ús de raó. Als tretze anys, els meus pares em varen regalar una guitarra i no m’hi vaig pensar. Em va arrossegar la professió. Em vaig formar a la carretera i, amb el temps, vaig anar fent cursos per anar perfeccionant cosetes. Les coses han canviat, però. Si algú comença ara, jo li diria que estudies. Els temps són diferents.

Jordi: A l’institut no tenia ni idea del que volia fer. La meva germana havia estudiat traducció. M’ho vaig pensar, però no m’hi veia. Vaig triar periodisme dues setmanes abans d’haver de presentar la preinscripció. Un cop decidit, però, m’ho vaig començar a creure. Aquell mateix estiu vaig començar a llegir els diaris d’una altra manera.

Pensaves que faries televisió?

Jordi: No hi pensava, però sí que m’agradava ser la persona que explicava les notícies. Fer de periodista et dóna accés a llocs i a persones que si no fos per la teva professió no coneixeries. La gent creu el que tu els expliques.

El món al revés

Hi ha una cosa que no acabo d’entendre. Vaig al teatre i ploro com una Magdalena. En canvi, veig tot el que passa al món per televisió i no se m’indigesta el dinar...

Mone: Sí. No plorem per les notícies, ni per la guerra, ni per la gana al món, però ens emocionen amb l’anunci d’aquell que torna a casa per Nadal. I saps per què?

Això és el que voldria que em diguéssiu.

Mone: El teatre, o l’anunci d’aquell torró que torna a casa per Nadal, t’emocionen perquè et toquen! Les notícies, en canvi, les mirem, però no hi tenim una implicació personal.

Jordi: És cert. Si tu veus que han mort tres persones al Sàhara i tu hi has estat i hi coneixes gent, t’afectarà d’una manera diferent. El fet de veure les noticies a través d’una pantalla, és com anar al cinema. És una pel·lícula. Apagues la tele i allò que veies ha desaparegut.

De vegades, costa saber si el que estàs veient és un informatiu o un melodrama.

Jordi: Depèn de l’estil de cada mitjà. Un informatiu d’algunes televisions d’àmbit nacional i un de TV3 no tenen res a veure. Si busques el morbo i ser groc, ja saps on has d’anar i què buscar. Pots ser efectista i anar al recurs fàcil del plor o del crit. Mostres la reacció, però no expliques el que està passant. A TV3 et deixen treballar. No t’exigeixen que busquis el morbo o la crònica negre. I quan toca fer-la no es busca l’impacte de la llàgrima. Hi ha uns patrons molt clars de tractament de la informació.

Mone, a la teva professió has de ser capaç de tot el contrari. No es tracta d’informar, sinó d’emocionar. Com t’ho fas perquè unes lletres impreses en un paper es converteixin en un personatge?

Mone: Quan agafo un text per primera vegada, el llegeixo amb un to neutre. Jo sóc un instrument, com a actriu. No hi poso gaires detalls, d’entrada. A mesura que vas treballant el text amb el director és quan es va decidint cap on ha d’anar el personatge. Això, en el teatre, està ben fet. El director de Mamma Mia! s’inventa una altra Donna cada vegada que ens ve a veure, reinventa els personatges, els fa evolucionar. Penso que aquesta és la clau de l’èxit. El pots veure dues vegades i tenir una impressió diferent.

Es treballa igual a la ficció i a la televisió?

Mone: No és el mateix. Al Cor de la ciutat, per exemple, t’havies d’espavilar. Ho has de portar ben estudiat i anar per feina. Quan estudies els diàlegs a casa sola t’imagines les rèpliques, com te les diran, amb quin to… però t’endus sorpreses. L’actor que tens al davant et surt amb un matís que no esperaves. És molt creatiu. En el teatre, en canvi, assages, revises, prens notes…

Jordi: El teatre és un vestit fet a mida…

Mone: …i la televisió, el pret-a-porter! El més especial del teatre és que quan tu ho dones tot, notes l’energia del públic. Primer has de donar tu. No pots pretendre que la gent et doni coses i tu no donar-los res.

Però, què t’arriba?

Mone: Ho notes! Notes la connexió, que són allà, amb tu. És un flux, però l’has de crear tu.

Tu ho entens, això, Jordi?

Jordi: …les vegades que m’ha tocat fer presentacions, la sensació que tens és molt estranya, perquè sents tot de sorolls però no veus res, no veus qui hi ha, allà baix.

Teniu unes feines molt estranyes…

Jordi: Una feina boja. El periodisme és una feina força boja. Un dissabte, ets a casa dinant amb uns amics i et truquen per anar a cobrir un acte. M’ha passat. I la gent et pregunta: “No et fa mandra?”. A mi no me’n fa gens. És el que m’agrada. No tothom té feines així…

Mone: A mi em pregunten com tinc els nassos de sortir a l’escenari. I no ho sé. De petita era poruga, jo. Em feia por volar, nedar… Però posa’m en un escenari i… (la Mone fa una gran rialla). Saps que tinc abstinència si estic temps sense pujar a l’escenari? Cantar alimenta! Per a mi, la meva feina és una font d’energia renovable.

Quina partida més decebedora. Els vaig proposar un combat. Volia acció, desavinences, garrotades… Aquest parell no han jugat net. Miro una altra vegada les fotos. (Quin tros de fotògraf més immens que és en Mai. Diuen que un bon retrat reflecteix el que amaguen les persones.) Fixa-t’hi. Això és un combat? Sembla l’àlbum de fotos d’una parella que s’ha ajuntat fa quatre dies! (Aclariment: no són parella!) …I perdoneu aquest apunt rosa. Sí, sí, el safareig i el periodisme no són la mateixa cosa, ho sé, però entre aquesta actriu i aquest periodista hi ha química. “Ho notes! Notes la connexió… És un flux…”

L’actriu

El primer record d’infantesa que té la Mone és d’un espectacle musical al col·legi. Ella era a dalt de l’escenari, és clar. I encara no n’ha baixat. Als tretze anys, els seus pares li varen regalar una guitarra i diu: “…em vaig deixar arrossegar per la música”. Ha cantat amb el Gato Pérez, La Trinca, l’Albert Pla, en Quimi Portet, els Sopa de Cabra… Ha presentat programes de televisió i ha intervingut en sèries com El cor de la ciutat i Porca misèria. Ha posat la veu a personatges d’animació de La bella i la bèstia, Mulan i El príncep d’Egipte. Ha estat la protagonista de Mals d’amor d’una gata francesa al Teatre Nacional (TNC) i ha format part del repartiment dels musicals de més èxit dels darrers anys: Guys & dols, T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré, Full Monty, Gaudí, Boscos endins, on feia de bruixa… (I aquí m’aturo.) Ara fa de Donna al musical Mamma Mia!.

El periodista

El periodista Jordi Gil és una persona… normal. Va començar a la ràdio. Tot normal. “Un dia, –explica–, vaig anar a cobrir un tall d’una carretera. Quan fas carrer, trobes sempre la mateixa gent d’altres mitjans. Sóc de la broma, i en les estones mortes parlàvem. Un periodista que cobria la notícia per a una televisió local em va dir que podria servir. Vaig fer una prova i em varen donar un programa d’entrevistes per a l’estiu. Em va agradar i feia les dues coses”. Ben normal. També feia el seguiment del Nàstic de Tarragona, l’equip de futbol de la ciutat, per a TV3, fins que el varen cridar per treballar a Sant Joan Despí. L’hem vist a programes com Hora Q, al costat de l’Helena Garcia Melero, i ha cobert tota mena d’esdeveniments informatius en directe. Per a ell, normal. Algú –amb bon ull– va decidir que ara explicaria què passa al món, però a una audiència entre vuit i dotze anys, a l’Info K. A Salou, que coneixen bé l’excepcional normalitat d’en Jordi, el varen fer pregoner de la Festa Major. Normal, vaja!

Com vàreu connectar amb l’AACIC CorAvant?

Jordi: Per l’Enric Company. Vàrem presentar junts una subhasta d’art a l’Hospitalet a favor de l’AACIC. A partir d’allò, he fet les presentacions dels llibres de l’AACIC-CorAvant i de la festa del Tibidabo. La primera que vaig presentar va ser la del 2009 amb la senyora que tinc aquí al costat, la Mone.

Mone: Va estar molt bé. Semblava que ens coneixíem de tota la vida i era la primera vegada que ens vèiem. Em varen trucar i vaig dir que sí. Tinc uns amics amb un fill amb problemes de cor i estava sensibilitzada pel tema. Però no recordo com és que em varen trucar a mi. No sé perquè varen pensar en mi…


Butlletí 17

La capçalera

16a Festa del Cor

Jo també sóc un As de Cors

Temes de l’any

Més notícies

Una conversa amb…

Dossier

Des del cor

Volem saber

El racó dels voluntaris

La trobada

Convidem…

Us proposem…

CorAvant en primera persona

L’equip

Canvi de xip, la columna d’en Jaume Comas

 

Descarrega’t el Butlletí 17


Un dia diferent…

Just abans de l’estiu, el grup de joves de l’AACIC CorAvant vàrem quedar dissabte a Barcelona per anar al Museu de Cera. També vàrem anar a berenar a un local molt especial, el Bosc de les fades. Un gran dia en què ens vàrem acomiadar fins després de les vacances. A l’octubre, vàrem fer una altra trobada, un sopar. Ens vàrem reunir joves de tot Catalunya, vint-i-cinc, érem! Ho volem repetir un altre dia. Si no et vols perdre la propera sortida del grup de joves, apunta’t al nostre grup del Facebook.

Com va néixer la iniciativa d’aquestes sortides?

Ens ho varen demanar. En una de les trobades vàrem demanar, a la gent, què volia, què esperava, de nosaltres, i una de les coses que varen comentar és que els agradaria veure’s més sovint. Ho vàrem estar pensant i se’ns va acudir de fer sortides lúdiques a les quals es pogués apuntar tothom. Les sortides s’organitzen per grups d’edat. Hi ha tres grups: el dels preadolescents, que són els més joves fins als setze anys; el dels joves, amb gent que va dels disset a pràcticament els trenta; i el grup d’adults, de trenta anys cap endavant.

L’Àngels comenta que, en el futur, es vol provar un criteri més flexible.

Ens hem adonat que les fronteres d’edat entre les sortides de joves i adults no acaben de funcionar. Per què algú de vint-i-vuit anys que no pot anar amb els adults? Depèn del moment vital en què et trobis pot ser que et sentis més còmode amb gent més jove o més gran. No siguem tan, tan quadrats.

De les sortides que heu fet fins ara, quines diries que han tingut més èxit?

L’Aquàrium! Saps que vàrem adoptar un dofí? Bé, com a mascota. És una de les activitats més ben rebudes. També hem fet un taller de risoteràpia, que és molt divertit. Tothom s’ho passa molt bé. Amb els grans ens trobem per anar a sopar, per exemple.

Què té d’especial, una d’aquestes sortides?

És una sortida, com podries sortir amb qualsevol altre grup de persones. El més especial és el lloc o l’activitat que tries. Anem a l’Aquàrium, veiem els peixos, dinem plegats i ens ho passem bé. Però tothom sap que les persones amb qui surt han passat o estan passant situacions semblants, en parlen, comenten coses. Amb això vull dir que sortir amb nosaltres no és ben bé el mateix que anar un dia d’excursió amb l’escola o a sopar amb uns amics.

Provoqueu que parlin de totes aquestes coses?

De vegades provoquem que parlin de coses, però t’he de dir que les converses sorgeixen d’una manera natural. Sobretot a l’hora de dinar. Ja saben on van. A més, s’aplega gent de tot arreu, gent que, si no fos per la sortida, potser no es trobarien, i això també és un estímul per apuntar-s’hi.

Quins són els temes estrella a les converses?

En el grup de joves, per exemple, parlen de si em costa trobar feina, si la meva parella no entén el que em passa, com es relacionen amb altres nois i noies, de tenir fills… Els temes que amb els amics o amb la família o que fora de la cardiopatia no tenen amb qui compartir-los.

Qui s’ho passa millor: la canalla, els joves o els adults?

Jo diria que, quan t’apuntes a una sortida, ja hi vas amb la predisposició de passar-t’ho bé. T’hi apuntes perquè et ve de gust. També t’he de dir, però, que, de vegades, els pares estan entusiasmats amb una sortida. Convencen els fills, i el fills et diuen que han vingut perquè els ho han demanat els pares. No es pot obligar ningú.

Puc apuntar-me a una sortida d’adults?

Per què no?

Com m’ho passaré?

Això depèn de tu, però si tens ganes de fer alguna cosa amb gent de llocs ben diferents, sense cap compromís, vine. Pot ser un dia diferent.


“Si són les dotze de la nit i no has rigut en tot el dia, fes-ho!”

Competim entre nosaltres per veure qui està pitjor. Ho pots comprovar a la sala d’espera d’un ambulatori”, ens diu Katti Garcia. Als cinquanta anys, aquesta dissenyadora tèxtil xilena, restauradora, representant de models i empresària va decidir deixar-ho tot per… riure! Creu que riure és la millor teràpia de creixement personal que existeix. Fa tallers de risoteràpia per tot Espanya i ensenya tot el que sap a qui s’apunta als seus cursos. Ens explica que només l’any passat nou-cents metges van participar en algun dels seus tallers, i és que “riure és la millor medecina, i és gratis”. A la Trobada de l’AACIC CorAvant 2010 vàrem poder provar la medecina d’aquesta mestra del riure per treure el nostre bon humor de “l’últim calaix de l’armari”.

La causa, no la conseqüència

La Katti explica que de petita feia que queia, que s’entrebancava, quan passava davant del llit de la seva mare malalta perquè esclafís una rialla o perquè somrigués. Amb cinquanta anys va decidir recuperar aquell esperit d’infantesa. “Vaig anar a la universitat. Vaig fer dos màsters de psicologia de grups amb Maria Palacín, teatre, un curs de pallassa, cursos de programació neurolingüística; vaig fer de tot, tot el que té a veure amb el creixement personal. També vaig fer un curs de ioga del riure amb Madame Catària; i amb tot això vaig fer una bona amanida!”. Així va néixer Risaluz (www.risaluz.com). “Ara faig els meus propis cursos i tallers de risoteràpia i em va bé”. S’enganya qui pensa que riu perquè li van bé les coses. Riure n’és la causa, no la conseqüència. “Si vols estar bé, treu l’humor de l’últim calaix de l’armari i riu”, ens recomana.

Li he de dir que em costa riure…

Si et costa riure és que no estàs bé amb tu mateix. T’anirà bé riure. Obre la ment i el cor. Anem dos anys al psicòleg, d’allà al psiquiatre, i no avancem. Tot això està bé, però a la ment li has de donar una ajuda física. Quan ens abracem, encara que ho fem nosaltres mateixos, segreguem dopamina. I si t’abraça algú altre, encara millor. És boníssim. Amb una actitud amorosa t’estàs cuidant.

Si faig un taller de teràpia del riure, acabaré rient?

Ja veuràs que sí, però no s’ha de riure per força. El primer que dic sempre és que no cal riure. Hi ha qui riu, qui s’enfada i qui plora com feia anys que no plorava. Has de respectar la tristesa dels altres. De vegades cal plorar per poder començar a riure. Si no buides la tristesa, surt una rialla fingida, i la rialla ha de ser natural.

Com s’aconsegueix una rialla natural?

Practicant. La rialla s’ha de practicar, s’ha de cuidar i alimentar. Som animals de costums. Tant li fa com rius. Un senyor em deia que no li agradava la seva rialla. Reia cap endins, com un porquet. Els nadons mai riuen cap enfora, sempre ho fan cap endins. S’ho queden per a ells. No perden l’energia. Que bé! L’important és riure.

Vaig prenent nota, d’acord…

A mi em diuen: “M’agradaria ser animada com tu!” Pots ser-ho quan vulguis. Tu i jo estem fets del mateix. Tinc alumnes que diuen: “Espero que arribi el dilluns per venir a riure”. Jo els pregunto: “I has de venir aquí i pagar per riure?” Si són les dotze de la nit i no has rigut en tot el dia, fes-ho! Bé que mengem i anem al lavabo. Saps què passa…?

Digui.

…que tenim l’humor en l’últim calaix de l’armari. No canviem, o no volem canviar, perquè pensem que és difícil, que cal canviar-ho tot abans que canviar nosaltres, i és a l’inrevés. Quan tu canvies, el teu entorn canvia.

Les famílies de l’AACIC CorAvant no sempre han tingut ganes de riure.

Ho sé molt bé. Conec l’angoixa d’aquestes famílies. He fet tallers per a grups de dol, de pares que han perdut un fill. També n’he fet per a una associació de persones amb dèficits del sistema immunològic i per a persones que pateixen fibromiàlgia. Hi ha qui juga a cartes o a escacs per distreure’s, però són jocs mentals. El millor joc és compartir, tocar. Això és el que faig amb la gent. I no només amb persones malaltes. I saps què? En tots els grups la gent s’ho va passar bé. Van acabar rient de veritat.

N’he estat testimoni a la Trobada de l’any passat.

Vas ser-hi? El patiment ens encongeix el cor, saps? L’hem de relaxar. Un disgust fa molt mal. Et paralitza. T’enfades perquè no acceptes. Si l’empipament, la por i la ira es visualitzessin, si les poguéssim veure com un núvol gris al nostre voltant, ens esgarrifaríem. Ens espolsaríem aquell núvol de sobre, però no el veiem.

Com puc espolsar aquest núvol negre?

Tot el que diem passa pel cervell i per totes les cèl·lules del cos. Podem resoldre molts conflictes memoritzant les emocions d’una altra manera. Si algú, una germana, per exemple, t’ha ferit, escriu-li una carta. Fes-ho amb ràbia. Escriu amb força tot el que pensis. L’endemà escriu una altra carta. Segurament no et caldrà escriure tan fort. I a la tercera carta, el disgust serà més petit. Hem d’aprendre dels nens. Els nens es barallen jugant. Passen dos minuts i ja no recorden per què estaven enfadats. No perden l’energia. Quan ens enfadem és que no acceptem.

Tinc la sensació que de vegades faig coses que no em vénen de gust.

I les fas?

És que…

Has de saber dir que no. Hauria d’haver fet, no hauria d’haver dit… Hem de ser més naturals. Dir que no és important. Amb el servilisme el que fem és comprar l’estimació.

I com podem saber en quin moment hem de dir que no?

T’ho diu l’estómac. Et poses les mans a l’estómac. Si tu no vols una cosa, l’estómac es posa dur. Si et ve gust, diu que sí, l’estómac es relaxa.

He sentit a dir que hi ha tipus de rialla diferents, i que cada rialla té un efecte en el cos.

Sí, sabem que amb cada vocal vibra una part del cos. La glàndula tiroides vibra quan riem amb la “i”, i no ho fa si riem amb la “a”. Però no t’hi capfiquis. Ara riure així perquè…

El riure ha de ser natural, ja m’ho he après.

Ben fet. El millor és una bona riallada. Amb una riallada sonada es mobilitzen més de quatre-cents músculs del cos. Això és el que faig als tallers. Fer coses perquè ens deixem anar i aconseguim riure amb ganes.

Aquesta tarda tens una conferència. Què diràs?

Els diré que s’abracin. I quan tothom estigui a punt d’abraçar-se els diré: “Ep, però res d’abraçar vos amb qui teniu al costat”, que serà la persona que ja coneixen, algú de confiança, oi? “Heu d’abraçar qui teniu davant”. I aquí comença l’embolic. Vas deixant les motxilles que carregues cada dia a l’esquena i comencen a passar coses…

Coses?

Que la gent comença a riure…

Ah, és clar! (Ara penso en la cara de la Marta, una nena de vuit anys, el dia que la Katti va fer un taller a la Trobada de l’AACIC-CorAvant. Trobareu la història als Extres del Butlletí 17 del web de l’AACIC).

A www.risaluz.com –el web de la Katti Garcia– hi veureu algunes accions increïbles en llocs públics d’aquesta mestra de la rialla. No us perdeu el que va fer la Katti en un aeroport d’Holanda en què els vols anaven amb retard!

A l’ambulatori 

Si vas a un ambulatori veuràs que competim per veure qui està més malament. És allò de “i a mi més, encara!”. Si algú comenta que li fa mal aquí, immediatament salta algú i diu: “Doncs a mi aquí i allà”. I l’altra immediatament diu, “Doncs a mi més… Una vegada vaig preguntar a una d’aquestes persones, què és el que li feia mal, i em va dir:
− Ai, filla! A mi em fa mal tot.
− Tot? No! –vaig respondre–. Que li fan mal les dents?
− Les dents no, perquè porto dentadura postissa.
− Ho veu, dona, com no li fa mal tot! Les dents postisses no li fan mal!


El repte d’en Fèlix

La idea ens la va donar el psicòleg Fèlix Castillo, patró de la Fundació CorAvant. En Fèlix ens diu que vivim en una cultura molt entrenada a cercar allò que no funciona, a saber el que no està bé, i comenta: “Sovint descuidem les relacions i hauríem de cultivar-les, construir relacions personals i professionals útils”, ens suggereix. Per canviar aquesta actitud en Fèlix ens recomana entrenar la nostra ment i ens suggereix un repte que serveix per acceptar que “la meva vida depèn de les respostes que jo ofereixo, no de les que rebo”, afirma.

21 dies

  1. Has d’aconseguir un braçalet, un cordonet de fil o de cuir d’aquells que ens trobem a les botigues de bijuteria o les parades d’artesania.
  2. Posa-te’l al canell.
  3. A partir d’aquest moment, i durant vint-i-un dies, no et pots queixar. No t’has de queixar. Si ho fas, treu-te el cordonet o el braçalet. No pensis si has fracassat o no has fracassat. Agafa’n un altre. Posa-te’l al canell i torna a començar.

Acceptes el repte? Vint-i-un dies, només.


“Ara hem de saber projectar una imatge de seriositat i treball”

En Joaquim Jornet és advocat. Va néixer a Montblanc fa quaranta-cinc anys. No cal que ens expliqui quin pensava que podria ser el seu paper en el patronat de CorAvant: ha estat una peça clau en l’elaboració dels estatuts de la fundació. És el director de l’assessoria jurídica de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. L’experiència professional d’en Joaquim semblava feta a mida per a CorAvant. Ha fet molt fàcil el complex procés inicial de posada en marxa de la fundació. Quan li hem preguntat si s’ho va haver de pensar molt, ens confessa que sentia una certa admiració per la capacitat de treball de l’AACIC: “Em varen seduir! Quan tens l’oportunitat de conèixer què fa l’AACIC, i parlo de la mentalitat més que no pas dels projectes, de la capacitat de treball, de voler estar sempre al capdavant, és relativament fàcil dir que sí. És molt engrescador que una gent així et convidi a formar part d’un projecte nou.”

Quedem amb en Joaquim Jornet (JJ) al centre de Barcelona. Arriba en una moto, tipus escúter, que s’atura allà mateix, em diu que ve d’una reunió i s’excusa pel retard. El truquen per telèfon. “No para de sonar!”, diu. Ho justifica: “avui faig quaranta cinc anys”. És directe. Parla amb franquesa. Explica les coses amb claredat. No s’embolica. Entrem a una cafeteria ens asseiem i demanem uns cafès. El telèfon sona més d’una vegada. Li he fet prometre que respondria totes les trucades que rebés. Hi ha algú a qui no li faci il·lusió que el felicitin el dia del seu aniversari, encara que sigui per telèfon?

Jaume Piqué (JP): En una entrevista del Butlletí anterior, en José Vas, president de l’AACIC i de la Fundació CorAvant, ens explicava que van ser els tècnics de l’entitat, encarregats de la captació de recursos, els primers a adonar-se que molts ajuts i subvencions van adreçats exclusivament a fundacions, que calia explorar les possibilitats de finançament del sector privat i que la forma jurídica mes adient per captar aquests recursos era una fundació.

JJ: Des de la perspectiva de la captació de fons, la fundació avantatja a l’associació, perquè compta amb tot un seguit d’atractius incentius fiscals de cara a les desgravacions, tant per a donants com per a aportants. Per tant, si el que es pretén és construir una estructura sòlida des de la que captar fons per potenciar fins d’interès general, jo em decanto per la fundació, perquè, a més a més d’estar més acreditada de cara a la societat civil, tècnicament està més ben capacitada per donar millors respostes a la societat i als seus beneficiaris, i disposa de més solvència patrimonial, atès que compta amb garanties perquè es compleixin els fins a través dels controls legals en vigor.

JP: Quines diferències essencials hi ha entre una fundació i una associació?

JJ: Una fundació es una entitat sense afany de lucre, constituïda per un fundador o per diversos fundadors mitjançant l’afectació d’un patrimoni. Els rendiments o els altres recursos que hagi obtingut aquesta entitat es dediquen a complir una finalitat d’interès general. A diferencia d’una fundació, l’associació consisteix en un grup de persones que s’uneix per, mitjançant la seva activitat, buscar un fi determinat i d’interès general o particular, tot posant en comú de recursos personals o patrimonials.

JP: Així, l’AACIC està fent una tasca d’interès general. Atén a tothom.

JJ: Exacte, l’AACIC té, com a finalitat, l’ajut als malalts i familiars amb cardiopaties congènites, que és un fi d’interès general.

JP: Dius que no pots constituir una fundació sense un capital fundacional.

JJ: Això mateix. La creació d’una fundació suposa vincular un patrimoni al compliment d’una finalitat, i el rendiment d’aquest patrimoni, juntament amb altres recursos, ha de ser suficient per dur a terme els fins fundacionals. Per això es necessita, com a requisit previ, el desemborsament d’una quantitat en metàl·lic o en béns juntament amb un pla que garanteixi la viabilitat del projecte fundacional.

JP: Quin és el fons “important i suficient” mínim per crear una fundació?

JJ: La llei estableix que la dotació mínima d’una fundació ha de ser de seixanta mil euros.

JP: Ja fa temps que els socis de l’AACIC senten a parlar de la fundació. Primer varen aprovar-ne la creació. Ara ja és una realitat. Quan ens pregunten què fa ara la fundació, què els hem de dir?

JJ: Des d’una perspectiva de l’acció social, una fundació està dotada d’instruments molt més sòlids que no pas una associació, per tant, des de la fundació s’han de posar les bases per garantir la continuació dels serveis que presta l’ACCIC per tal d’assolir, en un futur, la sostenibilitat, de manera que la prestació dels serveis als afectats de cardiopatia congènita i les seves famílies no depengui de la conjuntura econòmica o de fons públics.

JP: La dotació fundacional és intocable, però, d’altra banda, aquest capital ha de generar uns rendiments. Hi ha risc de fer un mal negoci?

JJ: Se n’ha de fer una bona gestió. La llei estableix uns límits i unes normes que s’han de complir. Les fundacions, sens dubte, estan sotmeses a uns controls molt més exhaustius que no pas les associacions, el que es tradueix en elements que aporten un valor afegit a l’entitat com ara organització, estructura,
transparència i sostenibilitat (entre d’altres). Es per això que l’administració, com ja he dit, les afavoreix amb beneficis fiscals.

JP: El patronat és l’òrgan de govern d’una fundació. CorAvant compta amb deu patrons. Com explicaries la figura dels patrons?

JJ: Els patrons de la fundació són les persones que tenen la responsabilitat de complir els fins fundacionals i administrar, amb diligència, els béns i els drets que formen el patrimoni. Tradicionalment, la figura del patró ha anat estretament relacionada amb la captació de fons, que es considerava una de les funcions principals dels patrons. Avui dia, els patronats han passat a tenir un alt grau de coneixement i de capacitats, que els aporten els seus membres, que, moltes vegades, són consellers d’altres entitats no lucratives, directius d’empreses, juristes i professionals. I tampoc no hem d’oblidar les funcions essencials de supervisió, control i assessorament dels directius de la fundació. Malgrat tot, també s’ha de dir que la
tendència és que les fundacions acabin creant estructures professionalitzades, perquè com millor sigui la qualificació dels treballadors de la fundació, que són els que porten el dia a dia i executen les directrius del patronat, millors en seran els resultats.

JP: El càrrec de patró no és remunerat, oi?

JJ: La llei disposa que el càrrec de patró és gratuït i només es pot pagar, al patró, les despeses degudament justificades.

JP: Prop de tres mil fundacions en un país de set milions d’habitants. Per què hi ha tantes fundacions a Catalunya?

JJ: Està relacionat amb la riquesa d’un país: la material i la humana. Hi ha hagut una societat civil potent, compromesa amb el seu temps. L’edifici modernista de l’Hospital de Sant Pau, per exemple, es va poder fer gràcies als diners de Pau Gil, un català que exercia de banquer a París. Avui, a Catalunya, les fundacions mouen uns 7.000 milions d’euros i donen feina a 70.000 persones.

JP: Fer una donació a una fundació desgrava, oi?

JJ: Sí, és així. La Llei 49/2002 del règim fiscal de les entitats sense finalitat lucrativa, preveu que els donatius a les fundacions donen dret a la deducció de la quota de l‘IRPF del 25% de l’import donat; també preveu deduccions importants de la quota de l’impost de societats pels donatius que fan les empreses.

JP: Què poden fer els socis de l’AACIC que vulguin vincular-se a CorAvant? Se’n poden fer socis?

JJ: Socis, en sentit estricte, no, perquè les fundacions no tenen socis, però si que es poden articular canals de participació, mitjançant els voluntaris o benefactors, que serien aquelles persones que, amb la seva feina o les seves aportacions, ajuden a fer possible que CorAvant assoleixi els seus fins.

JP: Quina et sembla que és la funció prioritària de CorAvant, ara per ara?

JJ: Des del meu punt de vista, és ideal que el capital fundacional creixi per tal de garantir la prestació dels serveis que fins ara ha ofert l’AACIC. Per tant, s’ha de potenciar la captació de fons. Una fundació com la nostra té molta potencialitat per recaptar fons, però hem de projectar una imatge de seriositat i solvència. L’AACIC té una trajectòria de setze anys i jo penso que, amb CorAvant, ha buscat una estructura jurídica que li permeti consolidar-se i perviure en el temps. Ara hem de saber projectar una imatge que ens permeti guanyar-nos la confiança de la gent.


“Sento que faig coses concretes per a la gent”

Abans d’entrar a l’AACIC, l’Àngels havia treballat en un gabinet psicològic privat i també col·laborava amb la Creu Roja, on donava suport a gent gran: “Tinc molt bon record d’aquella experiència”, ens diu. “Vaig tenir l’oportunitat de posar en pràctica el que es coneix com acompanyament al dol”.

Si coneixes l’Àngels en l’ambient distès de les festes al Tibidabo o les trobades de l’AACIC-CorAvant, tens la impressió de retrobar una antiga amiga, algú amb qui t’has entès sempre i que quan et retrobes sembla que no hagi passat tant de temps. Ella reconeix que és “molt de la broma” i que li és fàcil connectar amb la gent, però l’afecte que li demostren les famílies de Tarragona se’l guanya dia a dia. “Vius situacions de molta duresa emocional –ens diu–, però recompensa”. I afegeix: “Sento que faig coses concretes per a la gent: els escoltes, vas a l’escola o passes per l’hospital un dissabte si saps que aquell dia operen algú”.

Aquesta proximitat crea uns vincles molt forts. “Jo sé que si em truquen fora d’hores de feina és perquè alguna cosa no va bé i en aquest moment pensen en tu, tot i això, t’he de dir que, a Tarragona, hem passat aquest llindar, i sí que em truquen per coses relacionades amb les cardiopaties, però també per a altres coses. Això és molt gratificant i a mi m’ajuda a conèixer el context de la família, a entendre millor la situació en què es troben”.

Dos cops a la setmana, l’Àngels visita l’Hospital Sant Joan de Reus, els mateixos dies que passen consultes les doctores. De la seva tasca a l’hospital, l’Àngels ens ha explicat: “Quan vas a veure per primera vegada una família que té el seu fill o filla a l’hospital, sovint et trobes que no volen saber-ne res, de tu. Els preocupa si el seu fill se’n sortirà. Escoltar una noia que no coneixen de res i que els dóna un tríptic… no és un bon moment per a això. És molt més efectiva la feina de les infermeres. Ens ajuden moltíssim. Aconsegueixen crear un relació molt positiva amb les mares. Més endavant, quan l’infant torna a casa i la família comença a percebre les necessitats del dia a dia, és quan podem ser més útils. Tot i això, el fet que l’AACIC-CorAvant sigui als hospitals és important per a la nostra feina. La gent percep que anem tots a una, que estem al dia, que ens preocupem”. L’Àngels en destaca, també, l’excel·lent relació professional amb les doctores Rosa Collell i Cristina Marimon. D’aquesta relació, n’hem estat testimonis. A la darrera trobada anual de l’entitat, elles varen preparar desinteressadament un taller sobre el cor per a joves. No cal dir-ne res més.

Desconec si li sap greu que alguna família amb qui ha tingut un contacte molt intens es distanciï amb el temps. Li pregunto com ho porta i em contesta: “Ho trobo normal. El nostre objectiu no és crear dependències, ans el contrari. De vegades, em trobo persones que es disculpen perquè fa temps que no em truquen. El que jo penso és que no truquen perquè tot va bé i que he estat capaç de donar recursos a la persona perquè faci la seva vida”. A més a més, sabem que quan retrobem l’Àngels ens semblarà que no ha passat el temps.

 

Jaume Piqué i Abadal


Una nit de por

Qui no s’ha despertat alguna vegada sobtadament enmig d‘un malson? La psicòloga infantil Rosa Jové, ens ajuda a saber què hem de fer davant dels malsons i els terrors nocturns dels menuts. Ens explica que quan els adults estem estressats podem desfogar-nos amb la nostra parella o explicar-li el que ens passa. Els infants també necessiten fer tangibles aquests sentiments no canalitzats i convertir-los en un símbol: “És llavors quan apareixen històries amb personatges temibles”, ens diu, entre altres coses.

A partir de l’any de vida de l’infant, entre les alteracions infantils més freqüents podem destacar els malsons i els terrors nocturns. Monstres, bruixes o fantasmes omplen algunes nits i provoquen despertars angoixats. Molta gent els confon, però es tracta de trastorns diferenciats. Quan el nostre fill o filla dóna senyals de tenir-ne un o un altre és important distingir-los, perquè el seu abordatge és ben diferent. Vegem quin valor cal donar-los i com els podem acompanyar.

“Somnis dolents”

L’infant que viu un malson es desperta aterrit, recordant un somni espantós: “… just en el moment en què un enorme i horrible monstre m’anava a devorar, m’he despertat”.

Els malsons són somnis desagradables que es recorden. De vegades pot haver-hi un despertar amb espant, però en d’altres, simplement, l’endemà recordem que hem tingut un somni desagradable. Habitualment es donen durant la segona meitat de la nit (a la fase REM del son), i l’infant els viu, de vegades, mig despert, o es desperta molt fàcilment recordant de manera clara el que somniava. Llavors, enmig d’un plor més o menys intens, reclama el consol dels seus pares, i li pot costar tornar-se a adormir perquè la por pot ser persistent.

Els malsons no afecten totes les edats de la mateixa manera: mentre entre els 4 i els 7 anys es manifesten de manera moderada, augmenten molt entre els 8 i els 10, i es tornen a reduir entre els 11 i els 14; més tard, van minvant fins a pràcticament desaparèixer.

Es fa difícil identificar aquesta alteració abans dels dos anys: primer, perquè sense haver adquirit el llenguatge, l’única manera de saber si un petit té malsons és per l’alteració del seu comportament quan es desperta a mitja nit, cosa que podem confondre amb altres trastorns, sobretot si és un nen o nena petit que es desperta amb freqüència, i no sabem del cert si és per por, per gana o per set, o per altres motius. En segon lloc, hi ha experts que qüestionen que, abans dels dos anys, la imaginació pugui ser prou rica per provocar un malson ben estructurat: un nadó no és capaç d’imaginar que un monstre surt de l’armari perquè no sap què és ni un monstre ni un armari. Malgrat tot, sabem que els infants tenen la fase REM del son des de ben petits i, per tant, a la seva manera, poden tenir somnis bons i somnis dolents, que els fan experimentar sensacions agradables o de patiment.

El temps hi ajuda 

En la majoria dels casos, els malsons són un trastorn passatger que millora amb l’edat, perquè els nens i nenes solen ser més espantadissos que els adults. Per això és recomanable tranquil·litzar-los i no fer-hi cap altra intervenció.

No obstant, els pares i mares que consulten un professional per malsons no ho fan perquè el seu fill o filla en tingui de tant en tant (com ens passa a tots), sinó perquè en tenen cada nit o perquè sempre somnien el mateix. En aquests casos l’alteració, suposadament benigna, acostuma a ser l’indicador d’un estat d’ansietat latent en l’infant, i el fet de tranquil·litzar-lo no serà suficient per evitar que es repeteixin.

Els infants pateixen ansietat? Quina mena d’angoixa pot provocar-los malsons? Molts autors coincideixen a dir que hi ha períodes crítics per als nens i nenes durant els quals solen patir ansietat. Si en aquests moments reben suport i comprensió, la cosa només serà una inquietud passatgera i simple, però en canvi, si no es resol, pot donar lloc a veritables manifestacions ansiògenes: una de les més freqüents són els malsons.

Com ajudar-los davant d’un malson?

  • Si tenen dies més tranquils, menys estressats, amb més contacte amb els pares, les nits també seran més tranquil·les.
  • Si té por des del moment d’anar a dormir, el fet de dormir acompanyat, amb un llumet encès o la porta oberta pot reduir l’ansietat.
  • Quan es desperta espantat, el tranquil·litzarem sense treure importància al que li passa i evitarem frases com “no ha estat res”, “no té importància”, sinó més aviat amb un: “tranquil, sóc aquí amb tu”.
  • Quan són més grans i diferencien la realitat del somni, ja hi podrem incloure un ”saps que només era un somni”, però no abans.
  • Si el malson té una temàtica repetitiva, podem construir una història alternativa amb el somni, on el monstre desaparegui i el final sigui feliç.

Dormim allò que vivim

En general, els infants són molt susceptibles a tot allò que passa al seu voltant. Són molt receptius a determinades situacions, com ara discussions freqüents dels pares, canvis de casa o d’escola, conflictes a la família, fets que fàcilment els produeixen ansietat, sobretot si no els poden entendre i cap de nosaltres, els adults, no els ajudem si hi posem paraules que identifiquin el que està passant a casa.

El mecanisme acostuma a ser el següent: totes aquestes situacions generen emocions i sentiments que el nen no pot assimilar fàcilment, ni tan sols durant el dia. Els adults tenim menys possibilitats de tenir malsons perquè, en principi, durant el dia, podem digerir i canalitzar millor les emocions i els sentiments. Quan estem estressats, preocupats o enmig d’un conflicte, sovint podem desfogar-nos una mica amb la nostra parella o explicar-li el que ens passa, o fer un cafè amb una amiga. Els infants, òbviament, no compten amb aquests recursos d’adults, però es carreguen igualment de totes les vivències que van tenint. Necessiten, doncs, fer tangibles aquests sentiments no canalitzats i convertir- los en un símbol. És llavors quan apareixen històries amb personatges temibles i tota mena de monstres, símbols dels seus sentiments.

En d’altres casos, determinades situacions viscudes durant el dia es tornen a experimentar a la nit “avui he somniat que la mestra em tornava a renyar”, o són reviscudes en somnis, però d’una manera distorsionada “avui he somniat que a l’escola hi havia un monstre que cridava fort” que, en realitat, és la mateixa mestra que el renya.

Abans dels cinc anys, els infants es poden despertar i pensar que el malson ha estat real o que no s’ha acabat i, per tant, estaran molt inquiets quan ens cridin i anem al seu costat. En canvi, cap als vuit anys, es poden despertar alarmats i explicar-nos que han tingut un malson, però dir-nos ells mateixos que ja ha passat tot i tornar-se a dormir aviat, d’una manera relativament senzilla.

 

Rosa Jové


Tenim un pla… de comunicació

Qui és la Berta Giménez?
La Berta va començar a col·laborar amb nosaltres quan vàrem haver de crear la imatge de la Fundació CorAvant. De la imatge de CorAvant vàrem passar a redissenyar la imatge de l’AACIC, a canviar el full informatiu, el web, el butlletí… Cada vegada ens coneixia més, hi havia molta empatia i, en tant que especialista en comunicació integral, ens va semblar que podria ajudar-nos en aquesta nova etapa. Hem estat treballant colze a colze en la diagnosi del pla antic, l’anàlisi dels materials que ja teníem, el recull d’experiències de l’equip tècnic i el seguiment del pla estratègic. El resultat de tota aquesta feina és el nou pla de comunicació.

De la teoria a la pràctica

Un pla de comunicació és l’eina que recull, de manera sistematitzada, totes les accions comunicatives que s’han de dur a terme per tal d’assolir els objectius que s’hagin marcat en el pla estratègic. Perquè tot l’engranatge rutlli, s’ha de tenir en compte tota la gent que intervé a l’AACIC CorAvant, s’ha de saber com i quan comunicar-s’hi i escollir la manera més eficaç de fer-ho.

El nou pla de comunicació neix, d’una banda, de la feina feta en el pla antic, que ens serveix de base sòlida per poder treballar amb un mètode més adaptat a les noves realitats. I, de l’altra, dels reptes nous que ens planteja la situació actual: l’augment de la població adulta amb cardiopatia congènita i la crisi econòmica.

Atès que la població adulta amb cardiopatia congènita és cada vegada més nombrosa, aquesta situació ens obliga a:

  • Canviar la manera de veure la cardiopatia congènita i passar de patologia a experiència vital. Tots els missatges que surtin de l’AACIC-CorAvant hauran de tenir aquest concepte de fons.
  • Crear una manera nova de comunicar-nos amb l’adult: l’adult és un públic que hi té molt a dir, molt a fer i amb el qual esperem comptar. El pla nou recull una estratègia específica per a ells.
  • Canviar la manera d’actuar. Cada vegada hi haurà més gent a qui atendre i, per tant, hem de garantir la qualitat en l’atenció directa. Hi ha moltes maneres de col·laborar. Des del pla de comunicació s’ha preparat una estratègia que ens ajudarà a conèixer-vos millor per tal poder-vos informar sobre com podeu col·laborar.

Tenim un pla comunicatiu nou per als propers cinc anys; és dinàmic i flexible per adaptar-se als nous canvis, però també sistematitzat perquè resulti eficaç i rendible.


L’autonomia personal és un procés, i dura tota la vida!

Recordes haver tallat una discussió dient: “Deixa’m, que ja sóc gran?”. Has pensat en algun moment: “Ja sóc prou gran per… És com dir-te que et sents amb capacitat de conduir la teva vida, d’afrontar les situacions, de prendre decisions i d’acceptar-ne les conseqüències. Creixem, fem la nostra vida, som persones autònomes! Ho som? A quina edat vas prendre les regnes de la teva vida? Ho recordes? En recordes el moment? Potser no es tracta d’un sol moment.

Joves, nens, nenes, famílies, i també persones adultes amb cardiopaties congènites –homes i dones que treballen, amb parella o sense, amb fills i filles– visiten la psicòloga Rosana Moyano a la seu de l’AACIC CorAvant a Barcelona. Ella escolta. Coneix les inquietuts de cadascun d’aquests col·lectius. El primer que ens diu és que l’autonomia personal no és només una qüestió d’edat: “És un procés, un aprenentatge que dura tota la vida”.

“Ens hem de permetre pensar ‘això no és el que vull’ i reconduir el projecte de vida propi. Sempre tenim ocasió de canviar…”

Diem que una persona és autònoma quan és capaç d’assumir les responsabilitats de la seva pròpia vida. I això vol dir prendre decisions, haver d’escollir, i fer-ho amb llibertat, però també acceptant-ne les conseqüències.

Tu dius que l’autonomia personal és un procés.

Sí, és un procés d’aprenentatge. Comença a la infantesa. Ensenyem els fills i les filles a ser responsables, i ho aprenen, però el procés continua tota la vida. No el fem sols. El fem amb la mare i el pare, primer, i, després, amb mestres, amb amics, amigues…

De la infantesa, a l’edat adulta. Diga’ns alguna cosa de cada etapa. De quina manera hem d’ensenyar els fills a fer-se persones autònomes?

Fent que es responsabilitzin. Si hem d’anar al metge… “Quan hem danar al metge? Ho saps? Així ho recordaràs”. A cada edat els infants poden assumir responsabilitats. Si no ho fem així, estarem creant persones immadures.

I en aquests casos…

…trobarem una persona amb dificultats per saber què vol, amb un sentiment de poc control de la seva vida. Ens hem de permetre pensar “això no és el que vull” i reconduir, a patir d’aquí, el projecte propi. Sempre tenim ocasió de canviar…

Quina llaminadura, el món

L’adolescència és l’edat més complexa?

És una edat complexa. Fins a l’adolescència, els pares i les mares sempre hi són. A l’adolescència, hi ha més gent. Hi ha els amics, que són de les coses més importants, hi ha la moda, la música, el món!

El món és una llaminadura…

El món atrau els adolescents i els interessa! És l’edat en què comencem a ser nosaltres mateixos i, lògicament, ens sentim temptats per tot allò que ens fa sentir adults. L’adolescent sap que hi ha riscos, incerteses, coses noves, i se sent gran, però no totalment autònom. Juguem a fer-nos els grans. Sabem que si les coses no van bé podem tornar enrere. Volem que els pares ens deixin sortir fins a la matinada, però l’endemà els demanem que ens acompanyin a fer la matrícula de l’institut.

Aquest món tan atractiu per als adolescents crea molta inquietud en els pares.

Sí. També hem de madurar com a pares a mesura que els fills creixen. Hem d’aprendre a fer de pares d’una altra manera. Hem de deixar espai perquè els fills explorin i hem de posar-los límits. No ens ha de fer por dir clarament el que està permès i el que no, però fer-ho raonadament, amb informació i no pas amb pors.

Les preguntes les faig jo!

Passa l’adolescència i arriba la joventut.

És l’edat en què t’adones que te n’estàs ensortint! Igual que vàrem fer tu i jo en aquesta edat. Els joves han escollit els amics, ja han viscut experiències sols, sense els pares. Han pres decisions de què estudiar o de què treballar. Van construint el seu projecte propi, la seva pròpia vida, creen el seu món. I és fantàstic!

Què passa en aquesta edat als joves amb cardiopatia congènita?

És l’edat que volem anar sols al metge, que diem, als pares, que ja som prou grans. Entenem el que ens passa i ens veiem amb capacitat. Ja no són els pares, sinó nosaltres mateixos que preguntem als metges, les infermeres, els psicòlegs. Volem conèixer, volem saber

Volem conèixer i saber per…

…per prendre les nostres decisions, sobre la salut, sobre la vida. El comentari general dels joves que passen per aquí és que se senten més capaços del que pensen els seus pares.

I ho són tant, de capaços?

Segur que ho són molt més del que pensen els pares. Cada persona, però, és diferent. En això de créixer hi ha moltes velocitats. Tothom hi arriba, però uns ho faran als divuit, i d’altres, més tard.

Com afronten els joves aquesta etapa de… preautonomia?

N’hi ha que porten el seu cos al límit sense pensar en les respersusions: proven drogues, fan esport de risc, surten de nit i no descansen prou o viatgen a països amb poca cobertura sanitària. Cremen cartutxos. D’altre banda, n’hi ha que han crescut amb por. La patologia s’ha convertit en el centre de la seva vida i no es veuen capaços de créixer, de moment, de prendre responsabilitats i de decidir sobre el seu futur. Tenen poca motivació pel seu dia a dia. Estan com atrapats.

I entre els atrapats i els que cremen els cartutxos, qui queda?

Hi ha joves que coneixen el seu cos i prenen les decisions en conseqüència. Han incorporat la cardiopatia com una part més d’ells mateixos, com el fet de ser rossos o rosses, o no ser-ne, i si tenen els ulls marrons o verds… Tenen més capacitat de tirar endavant i maduren a un ritme adequat per la seva edat.

Ens hem fet grans

Hem fet el retrat del jovent. Ens toca, ara, fer el de les persones adultes.

Com a adults, tenim la vida organitzada. Treballem, tenim parella o no en tenim, potser tenim fills… Vivim plenament com a persones autònomes.

Així, hem assolit l’autonomia. És com si haguéssim arribat al final del procés. Per això m’ha sobtat que diguessis que és un procés que dura tota la vida.

La responsabilitat no caduca. Coneixem casos d’adults amb cardiopaties congènites que no han tingut mai problemes. Han viscut sense pensar-hi. No era un problema i saben poques coses sobre les repercusions de la patologia. Un dia, inesperadament, han de passar pel quiròfan per una qüestió del cor i han de fer canvis a la seva vida per continuar endavant.

Quan una persona adulta amb una cardiopatia congènita decideix fer-te una consulta, què és el que més el preocupa?

La inquietud està relacionada amb els límits. Podré…? Fins a quin punt? Em sentiré capaç? Expressen preocupació per les possibles conseqüències, i aquesta preocupació s’incrementa pel desconeixement de les repercussions.

Quin suport pots oferir, com a psicòloga, a aquestes persones?

Cada persona té els seus recursos. Un home o una dona adults tenen un bon capital d’experiències en el compte corrent de la seva vida. Què vol dir això? Tenir experiència vol dir que coneixes un procés. L’hem viscut! En coneixem les etapes i, per tant, sabem quins mecanismes hem de posar en marxa. Posem-nos-hi!

Com recupera el sentit d’autonomia la persona adulta a qui se li ha esquerdat el món?

Pas a pas. Provant. Les persones no funcionem posant-nos límits, sinó que anem provant sobre el que veiem que fem o podem fer, i així anem prenent les decisions que toquen. Hi haurà frustacions i també èxtis. Els aprenentatges inclouen tant la frustració i l’error com la satisfacció de l’éxit.

Rosana Moyano, gràcies!

Fa poc temps que hi ha serveis mèdics especialitzats en cardiopatia congènita en l’edat adulta. L’AACIC CorAvant, que va participar en l’elaboració del Pla Director de les Malalties Cardiovarculars del Departament de Salut va incloure aquestes paraules, referint-se a les cardiopaties congènites en l’edat adulta: “Creixem i coneixem a mesura que les persones amb cardiopatia congènita també creixen i es fan grans”. Com millor en coneguem les repercusions, més efectiu serà el suport que podrem oferir. Segurament, d’aquí en endavant tindrem noves oportunitats de parlar-ne…


Participar és un dret, i no pas una obligació

Què hem d’entendre per ‘participació’?

La perspectiva participativa és entesa com la manera de vincular-se a un projecte col·lectiu i com la voluntat de cohesionar aquest col·lectiu.

Què hem d’esperar del Pla de Participació?

La millora de les estructures i els canals de participació, que han de ser l’instrument per incrementar la vinculació dels associats i associades i dels usuaris i usuàries en el projecte comú. En acabar l’estudi tindrem un document elaborat de manera compartida i consensuada.

En quin moment es troba l’elaboració del Pla de Participació? 

El treball té dues fases: la primera, la diagnosi de la participació, la fase en què ens trobem. S’identifiquen els criteris, els canals i els mecanismes de participació i comunicació de l’entitat i els seus punts forts i febles. Feta la diagnosi, se’n dedueixen unes idees força, que guiaran l’elaboració del pla, la segona fase.

Valoració global de la participació

  1. Motivació i participació altes dels col·lectius implicats.
  2. Grau de satisfacció alt de les persones que utilitzen els serveis d’atenció directa.
  3. Conjunt d’eines de comunicació ben potent.
  4. Confiança plena amb l’equip de professionals.
  5. Transparència.

Idees força

  • Socialitzar els espais de participació institucionals: combinar espais formals i informals de relació.
  • Dinamitzar els espais de relació: crear un sistema d’acollida de les persones que s’incorporen a l’entitat, facilitar-ne la integració.
  • Implicació del voluntariat extern: conèixer i compartir experiències.

Les decisions quotidianes

La vida ens força a decidir. Cada dia topem amb cruïlles on ens veiem obligats a tirar cap a una banda o una altra. Sortosament, perquè amb els reptes que l’atzar ens depara tenim la possibilitat no sols d’adonar-nos que som vius, sinó de governar el nostre rumb. La facultat de traçar el propi destí és una consecució moderna. En temps de la Il·lustració, Denis Diderot en Jacques, le fataliste— novel·la que us recomano, entusiasta— en va fer una exposició alliçonadora, útil i divertida. Ja em direu si la lectura no val la pena. Però sobre el que voldria insistir avui té a veure amb el caràcter de les decisions quotidianes menors. El dia a dia, encerclat o envoltat de rutina, no sempre ens planteja desafiaments importants. La inèrcia ens domina. Ens sorprendria la quantitat de situacions que resolem d’esma. Molt probablement perquè són petits problemes. I un petit problema no és un problema, perquè el sol fet d’atribuir-ne insignificança és una manera de projectar-ne la capacitat de resolució. Sovint ens pensem que prenem una decisió i simplement ens deixem portar per l’instint. Potser, perquè o bé repetim una resposta a una situació semblant, o bé copiem el que fan els altres, o bé no podem reprimir un determinat prejudici inconfessable, o bé ens hi aboca una preferència inexplicable. Sigui com sigui, no està gens malament deixar-se anar i abandonar-se als corrents de l’instint, entre altres coses perquè ens permet descansar de portar l’arjau de la pròpia barca. Com si poséssim el timó automàtic. Així doncs, us proposo de tornar a fer de patró o, si més no, de timoner del vostre dia a dia. I consisteix simplement a fer un canvi de xip pel que fa a un costum que tingueu ben arrelat. Fixeu-vos si n’és de senzill. Llegiu sempre el mateix diari? Avui, llegiu-ne un altre. Acompanyeu el bistec amb patates? Avui, feu que sigui amb carxofes, que n’és el temps. Els veïns d’escala us ignoren? Sigueu el primer a desitjar el bon dia. Us anticipeu al què dirà el vostre interlocutor? Espereu que acabi de dir-hi la seva, per una vegada. Sols un repte per dia. Si hi reeixiu podreu afrontar-ne de més importants. Navegueu pel port, de moment, i entreneu-vos de cara als conflictes de veritat, que són a alta mar, més enllà de la bocana.

 

Jaume Comas