“Si vols canviar, canvia la teva història personal”

En Fèlix Castillo és psicòleg. Lector inquiet, encara conserva el llibre Una teoria de la comunicación humana, que l’any 1975 li va obrir la porta cap a una forma diferent d’entendre els conflictes personals i de relació, el model sistèmic. Vint anys de professió l’han convertit en un expert en coaching. Com a membre del patronat de CorAvant “encara no sé ben bé què hi puc aportar”, ens diu. “Penso que m’ho van proposar perquè es volia comptar amb perspectives professionals diverses. Intentaré parlar més de recursos i de possibilitats que no pas de dèficits i mancances.” Recursos, possibilitats i, sobretot, capacitats, són paraules que surten i repeteix sovint a la conversa. “Qualsevol ésser humà està viu perquè té capacitats i la manera més eficaç de millorar la nostra vida és basant-nos en les nostres capacitats, centrarnos en el que fem bé, i no pas en allò que no fem bé. Centrant-nos en les capacitats podem aprendre. Aprendre a aprendre, a adaptar-nos a les situacions imprevistes.”

Per a l’expert en coaching de grups Fèlix Castillo “els tallers d’autoestima són una ximpleria”. En Fèlix Castillo és a l’AACIC avui en una de les sessions mensuals que realitza amb l’equip professional fix de l’associació. En acabar hem sortit a dinar. Li comento el que he vist durant la sessió: unes persones parlant de la feina, del que fan i del que els preocupa. “A mi m’agrada definir-ho com coaching, una mena de supervisió de grups.” Hem parlat de la relació de les persones a la feina, de teràpies i de terapeutes, i de les històries personals. El seu missatge és clar: canviar, és possible!

AACIC: Fèlix, què és el que no et satisfeia del que havies après de la psicologia tradicional?

Fèlix Castillo: La psicologia ha estat molt influïda per una perspectiva en què els problemes que manifesta la gent estan molt relacionats amb alguna cosa que va passar en la seva infància. Sota aquesta perspectiva, la definició que es feia de comportament era el d’una actitud molt difícil de canviar, de modificar. Ara sabem que els individus tenen més possibilitats de canviar del que pensàvem. Penso, de veritat, que podem canviar. Jo no sóc determinista.

AACIC: Quina alternativa proposes a la concepció de comportament que ens acabes d’exposar?

Fèlix Castillo: El comportament és una resposta a un context concret en un moment concret i a unes relacions amb unes persones concretes. Això és el que diu el model sistèmic. Parlem de comportament en un context de relacions. Aquesta perspectiva ens és útil tant per a persones com per a grups, que és el que fem a l’AACIC.

AACIC: Per què ens entrebanquem sempre amb les mateixes pedres?

Fèlix Castillo: Tenim molts comportaments automàtics, reaccions que anem repetint davant de situacions similars. Aquests comportaments ens ajuden a afrontar la vida sense haver de pensar gaire. Ens resulten útils, o còmodes, però tenim la capacitat de ser-ne conscients i d’aprendre a modificar-los.

AACIC: És fàcil de modificar els comportaments automàtics?

Fèlix Castillo: Requereix un entrenament, un aprenentatge nou, com quan s’aprèn qualsevol altre cosa. I això suposa un temps d’incertesa i inseguretat. Crec que és fonamental aprendre a viure en un món incert, en què no ho podem controlar absolutament tot. Qui aprèn a sentir-se relativament còmode en la incertesa aprèn a viure molt millor.

AACIC: Com podem iniciar aquest aprenentatge que condueix a un canvi?

Fèlix Castillo: Canviant el relat. Canvia el teu relat i canviarà la teva vida. Un conegut neuropsicòleg, Oliver Sachs, explica que recordava molt bé els passejos per Londres amb la seva mare durant els bombardejos a la ciutat durant la segona Guerra Mundial. Va ser un fet important en la seva vida. Un dia va explicar aquests records al seu germà. El germà d’Oliver va dir que això no era possible perquè en començar la guerra la seva mare el va enviar fora de la ciutat. El que recordava era allò que li havien explicat. El nostre passat és una selecció d’uns fets, una informació al voltant de la qual construïm la nostra identitat.

AACIC: Ens hem d’inventar una història nova?

Fèlix Castillo: Podem explicar-nos la història d’una forma diferent. Imagina que amb l’ajuda d’algú comences a explicar-te una història diferent del que pensaves sobre el teu passat. Si ho fem i trobem alguna informació que verifiqui la nova història, que la validi, canviem el relat i canvia la vida. Què hem fet? Hem seleccionat una altra informació que havia quedat oblidada. Això passa contínuament.

AACIC: En la sessió que avui heu fet a l’AACIC, mentre la gent parlava, tu escoltaves, et cordaves la sabata… Semblava que no passava res.

Fèlix Castillo: El que més m’ha costat aprendre com a terapeuta és que jo només puc ser capaç a partir de les capacitats de la persona que tinc al davant, no de les meves capacitats. Els professionals hem après que som bons professionals si sabem dir a qui tenim davant què és el que ha de fer. Així et sents important, ets llest, un tio guai, però l’altre s’empobreix. El més difícil, com a terapeuta, és recordar que tu, en realitat, no saps què és el millor per a l’altre. I no ho saps! Si jo em declaro impotent i sóc el seu referent professional, ell ha de ser potent. Ha de començar a ser capaç.

AACIC: Si no em dius què he de fer, en què m’ajudes?

Fèlix Castillo: T’estic ajudant perquè facis servir les teves capacitats. Tu tens capacitats. Per això estàs viu. Qualsevol ésser humà està viu perquè té capacitats. La manera més eficaç de millorar la nostra vida és basant-nos en les nostres capacitats, en centrarnos en el què fas bé, i no en allò que no fas bé. Si tu t’especialitzes en buscar elements facilitadors, apreciatius, recursos, els veus fàcilment, perquè són com patrons. Si estàs entrenat per veure una altra cosa, veus una altra cosa. Les persones trobem allò que busquem, no allò que és. Centrant-nos en les capacitats podem aprendre, aprendre a aprendre, i adaptarnos a les situacions imprevistes.

AACIC: Durant molts anys has assessorat empreses i organitzacions sobre com millorar els entorns de treball. Quin creus que és l’interès real de les empreses quan demanen l’assessorament d’un expert?

Fèlix Castillo: Cada vegada hi ha més feines que no surten bé sense el compromís del treballador. Si no hi ha aquest compromís personal sorgeixen problemes de qualitat en la distribució, en la producció, en l’atenció als clients. Les feines en les que no cal el compromís del treballador ja les fan els robots. Podem definir els processos de treball, però els consolidaran la relació entre les persones. El que podem fer és treballar per conèixer quins són els activadors de cada persona, allò que els motiva, allò més singular i únic de cada persona, per activar els compromisos individuals, però sempre a partir dels models d’orientació de cada persona. I per això calen persones que sàpiguen gestionar persones, més que no pas estructures i processos.

AACIC: En quins ambients o situacions resulta més difícil d’aconseguir aquest compromís?

Fèlix Castillo: Els ambients més tòxics són els ambients en què hi ha moltes relacions que no són reals, sinó que estan orientades a objectius personals que no sempre són confessables. Això passa en grups en què el més important no és el que el grup aconseguirà, sinó el què aconseguirà cadascuna de les persones que el conformen, i això suposa relacions de no cooperació. En aquests ambients, t’hi perds, no t’hi pots sentir mai segur. La valoració de l’altre està associada a la necessitat que tinc jo, la cooperació no és un valor confortador del grup. L’únic objectiu és que jo em pugui quedar en el meu lloc.

AACIC: És fàcil o difícil arribar a detectar si en un grup o una organització hi ha un ambient propici o tòxic?

Fèlix Castillo: Es detecta de seguida. En l’aire. Però deixa’m fer-hi una matís. Les organitzacions no existeixen. Quan parlem d’organitzacions, parlem de persones. Encara que una organització sigui molt gran, es creen grups informals d’entre quatre i vuit persones que estableixen relacions properes. Les persones vivim l’organització a través d’aquests grups, del nostre, no pas com un tot. S’assembla molt a una família i, en aquestes relacions de grup, solem reproduir rols que hem adquirit en els nostres aprenentatges primaris de socialització.

AACIC: Continuem…

Fèlix Castillo: Bé. Cadascuna de les persones d’un grup informal té relació amb altres persones d’altres grups als quals també pertany. Així, els grups generen xarxes i, aquestes xarxes, en les seves activitats quotidianes, generen una organització que funciona amb unes determinades regles, que té una determinada cultura i que molt sovint no és la formal, allò que es vol projectar idealment, sinó una manera de fer basada en actituds molt quotidianes.

AACIC: Així, quan una organització parla de l’ànima de l’organització o de l’esperit de la nostra empresa, tot això és fum?

Fèlix Castillo: Jo parlaria de cultura de producció, però aquesta cultura de les organitzacions sorgeix de la interacció dels grups petits. Les organitzacions no tenen una cultura, o ànima, predefinida, apareix.

AACIC: Quan busquem feina, la primera impressió és la que compta?

Fèlix Castillo: És important perquè indicarà si aquella persona ressona bé amb tu. En un entorn de feina, però, has de tenir clar si ressonar amb tu vol dir que s’incorporarà bé al grup. I és cert que ens solem incorporar o som reclutats per grups als quals connectem d’una manera intuïtiva. És un sensor molt fi i molt poc racional, és més emocional. Una vibració. Tu arribes i, de cop, acabes amb aquelles persones i no pas amb unes altres. Està relacionat amb els aprenentatges primaris, amb la manera com has après a sobreviure de molt petit amb la teva família.

AACIC: I, per posar el cas contrari, què passa quan una persona no encaixa, o sent que no encaixa a la feina?

Fèlix Castillo: Quan algú no encaixa en un lloc vol dir que tothom actua automàticament. No estem treballant per generar un compromís, una cooperació, un consens. Si és la persona la que vol resoldre aquesta situació, ha de treballar per adonar-se del fet pel qual selecciona unes respostes automàtiques concretes cada vegada que es troba davant d’un determinat grup o d’una determinada configuració de relacions. Si és el grup que està interessat a incloure aquesta persona que no encaixa, i per al grup en què es troba és important que hi encaixi, hem de trobar la manera d’entendre per què aquella persona es comporta d’aquella manera en aquell grup i veure com podem canviar la història que s’expliquen entre ells els diversos membres del grup.

AACIC: Actuar automàticament, canviar la història, tot això ja em sona. Però, quan et toca haver de dir a algú que s’ha acabat una relació. Com ho hauríem de fer?

Fèlix Castillo: Has sentit a dir alguna vegada allò de no tirar el agua del barreño con el niño dentro. Quan llences l’aigua bruta de la banyera, primer has de treure el nen. Puc llençar l’aigua bruta del comportament, però abans en trauré la persona, la salvaré. No emetis un missatge deshumanitzador. Es pot dir “mira, si actues d’aquesta manera no podem comptar amb tu, de manera que aquí acaba la nostra relació”. El que no està bé és dir “tu ets un impresentable i no et volem més”. Això és una desqualificació que agreuja la situació i el grup. Es pot limitar a comportaments no acceptables. Però és diferent dir “no et vull perquè ets inacceptable”, que dir “no et vull perquè no podem col·laborar junts en aquestes condicions”. Comportament i persona són dues concepcions diferents.

AACIC: Per cert, vaig veure un anunci d’un curs per millorar l’autoestima.

Fèlix Castillo: Els tallers d’autoestima són una ximpleria. No podem generar autoestima. Podem ajudar la persona a centrar-se en les seves capacitats. L’autoestima és una conseqüència. Podem maximitzar les possibilitats, no crear la realitat. Si jo em centro en les meves capacitats, amplio la meva xarxa de relacions, m’interesso més pels altres, és molt probable que pugi la meva autoestima, però això no ho aconseguiré dient que ara m’estimaré mes.

(Nota: M’he d’esborrar del curset de… No sé si em tornaran els diners!)

Hem acabat de dinar i hem pres cafè. En Fèlix diu: “En prenem un altre?”

Fèlix Castillo.- En qualsevol situació humana depenem dels altres. No pots actuar com si estiguessis tancat en una bombolla de vidre. Això vol dir que te n’has d’ocupar, de la relació amb els altres. Un cop les teves relacions amb els altres són suficientment viables, útils, bones, concentra’t en fer tot allò que et correspon. Què és allò que et correspon? Què és el que hem vingut a fer al món? Tothom té unes pautes en què flueix i unes coses en què no. Els moments de plenitud són el nord de la nostra brúixola. Has de fixar-te en aquelles coses que a tu et produeixen plenitud. Si no hi has pensat gaire, o no saps com fer-ho, et proposo un exercici. Us portarà un temps, vint-i-un dies, és el temps canònic, però, si vols, fes-ho només durant quinze dies. Has de portar una llibreta sempre a sobre. Cada vegada que sentis una emoció de plenitud, has d’anotar quina és la situació en què l’has sentida. Anota-hi totes les situacions. Al final, has d’agafar la llibreta i agrupar les anotacions per temes. Normalment, sorgeixen quatre o cinc temes. Això et donarà la pista sobre allò a què has de dedicar la teva vida. Imagina que, per a tu, el més important és connectar amb els altres i trobes una feina de guàrdia jurat. Estàs llençant la teva vida, i tot plegat, per acabar comprant un seguit de coses que… bé, ja sabeu el discurs del consum. La gent que ha de treballar molt, que s’hi ha d’esforçar en excés, és que no és al lloc que li correspon. Alguna cosa no està fent bé. Ha de treballar amb gust, amb plenitud, amb satisfacció.

AACIC: De vegades, però, no tens tantes alternatives…

Fèlix Castillo: Això no és un problema si tens un pla. Tenir un pla vol dir que tu saps que vols acabar fent allò i, per tant, ara faig això per arribar a aconseguir aquell objectiu. Treballo en una mina. N’estic fart, però quan hagi fet dos milions, em compraré una casa a Andalusia. Hem canviat el relat negatiu de la situació. Sàpigues, però, que si el teu pla no té res a veure amb tu, amb la teva plenitud, vés amb compte, perquè tornes a estar desorientat. D’altra banda, si tens un pla i s’atura perquè t’ha caigut la casa, se t’han mort els pares i estaràs un any a l’hospital, no pots dur-lo a terme, però pots començar a pensar en com desenvolupar les teves habilitats, què faràs al llit per ser més capaç en allò que t’interessa, i encara que no el puguis completar, que donis només algunes passes, això ja és viure plenament. Una altra vegada, hem adaptat el relat. Victor Frankel diu: “L’experiència no és el què ens passa, sinó la nostra resposta a allò que ens passa.” El món no s’adequa a la nostra realitat, però s’hi adequa molt més amb una vibració adequada. Així que, primer, tingues clar que jo depenc dels altres. Segon, recordant que depenc dels altres, procuro fer el que em correspon. L’important, però, no és el que pensem, sinó el que sentim. Som irrepetibles. Cada vegada que ens fan, trenquen el motlle.


De pel·lícula

Autora: Maria Carme Roca i Costa

Edicions Cadí

Col·lecció Punt de Trobada

La Rose, una noia irlandesa, es va ficar un estiu en un enfilall d’embolics, i ara ens els explica. Van ser dos mesos bojos, trepidants, durant els quals recorda que va passar més d’un moment de pànic.


¡Pintar el aire!

Autora: Mabel Pièrola

Edicions Bellaterra

¡Pintar el aire! és un encàrrec que un dia una professora fa a uns infants. A través de paraules i il·lustracions infantils, però plenes de saviesa, podreu descobrir la importància de l’aire per a les nostres vides.


“No m’havia imaginat mai que, com a associació, arribéssim on hem arribat”

Eren quarts de dotze. Havíem estat més d’una hora asseguts sentint el resum de la memòria anual que havia d’aprovar l’assemblea de socis: dades, dades i més dades. Proper punt de l’ordre del dia: torn obert de paraules. De les fileres del mig, algú alça la mà. “Té la paraula la Densi”, diu la Rosa Armengol, la gerent. La Densi ha assistit a moltes trobades com aquesta. És a l’AACIC des del començament. El seu primer fill, en Josep, va néixer amb una cardiopatia. Ara té dinou anys, juga a bàsquet i toca el saxo. La Densi està emocionada. En veure-li la cara, la Rosa afegeix: “A veure quina una en dirà!”.

La Rosa sap molt bé qui és la Densi. Sap que l’any 1995, la festa més gran que ha fet mai l’AACIC, va ser a Centelles, i la va impulsar la Densi. Centelles, un poble de prop de set mil habitants de la comarca d’Osona. La Densi pren la paraula: “no m’havia imaginat mai que, com a associació, arribéssim on hem arribat”, diu. Felicita a tothom. A la taula, les responsables de cada àrea es miren de reüll amb somriures de satisfacció que no dissimulen. La Densi anima les famílies que s’han incorporant a l’AACIC en els darrers anys i acaba: “Ja està. No tinc res més a dir.”

Una tarda de juny

Som al juny. A primera hora de la tarda, pels carrers de Centelles només hi trobem els treballadors de la brigada municipal que reparen les voreres. Truco el timbre d’una casa de dues plantes a la part baixa del poble, a prop de la piscina. M’obre una senyora de complexió rodona, no gaire alta i amb els cabells rossos i arrissats. És la Densi, la reconec. Darrera seu, una jove prima que somriu, és la Maria; no la coneixia, però sé que estudia periodisme. Fan cara d’endormiscades: miraven la sèrie de la tele. M’ofereixen un cafè, però em ve més de gust un got d’aigua.

“En Josep –el fill de la Dens– no hi és. No sé si vindrà, perquè avui toca a Vic, però ha de venir, perquè el saxo, el té aquí. També juga a bàsquet.” I té una cardiopatia! “Densi, ets bruixa?”, li pregunto. “Jo no, però les germanes del meu marit, sí que ho són, i la Maria, també.” La Maria fa una cara d’aquelles que diuen “vaja, quina ruqueria”. La tradició diu que totes les dones de Centelles són bruixes. “De Centelles, bruixes totes elles”, escriu el folklorista Joan Amades en el seu Costumari Català. La Densi m’explica que ella no pot ser bruixa de cap manera perquè és filla de Vic, no de Centelles, i la tradició folklòrica no diu que les dones de Vic siguin bruixes. Pregunto per la Festa de l’Arbre. He dit un disbarat: “És la Festa del Pi!”. I no d’un pi qualsevol. “Pensa que la festa comença el dia de Sant Esteve, el vint-i-sis de desembre, i s’allarga fins al trenta.”

Em parlen dels galejadors, la comitiva que, armada amb trabucs, tria el pi, l’engalana i el penja cap per avall a l’església de santa Coloma, la patrona de Centelles. Antigament, al pi s’hi penjaven exvots per demanar salut, fortuna o les dues coses. Avui, això dels exvots ja no està de moda i engalanen el pi amb pomes i neules, tot i que els més joves pressionen per penjar-hi llaminadures, que no fa tant Nadal, però és més modern. La Maria fa cara de dir que això de les llaminadures no és cert. La Densi diu amb orgull que “en Lluís n’és”, de galejador. I afegeix: “Després, l’anirem a veure.”

En Lluís és el marit de la Densi, el pare d’en Josep, el músic que juga a bàsquet. I la Maria, la periodista. A Centelles, el coneix tothom com el fill del campaner i, a la Densi, com la campanera, la jove del fill del campaner. “Espera! –diu–, ja que ets aquí. La Rosa em va demanar si tenia coses de l’AACIC perquè vol recollir materials per això dels quinze anys de l’AACIC. Ho tinc a dalt. Vine, vine.”

Dos mons: a baix i a dalt

En un racó del menjador hi ha una escala amb una barana de fusta que porta al pis de dalt. M’adono que la Densi va coixa. De petita va passar una poliomielitis. “És incòmode. No puc anar de pressa i em canso força, així que vaig a tot arreu en cotxe.” A dalt, és un altre món. Llibres, papers, capses, ordinadors. És el seu lloc de treball. La Densi va estudiar filologia catalana a finals dels anys setanta. A començaments dels vuitanta, “amb l’arribada de la democràcia i la recuperació del català, a tota la meva promoció ens va ser fàcil trobar feina”. Ella treballa pel Consorci per a la Normalització Lingüística.

És curiós. Als àrabs, amb una llengua tan diferent, els resulta molt fàcil pronunciar bé el català, en canvi, a la gent que ve d’Amèrica del Sud i que parlen castellà, els costa més. També em toca repassar els documents oficials que publica l’Ajuntament.” La Densi obre un calaix. “Mira, aquí tinc les coses de l’AACIC.” Comença a treure papers, com si me’ls hagués d’endur. Obre un altre calaix. Veient la quantitat de material que hi ha, li suggereixo que ho deixem per a un altre dia.

Va ser bonic!

De camí cap al centre, demano a la Densi que m’expliqui què recorda de l’inici de l’AACIC. “L’any 1994 vàrem fer la primera trobada a Tordera, en una masia de la Nicole Gelabert. Era a la primavera i ens hi vàrem aplegar prop de trenta-cinc famílies. Allà es va decidir posar fil a l’agulla i fer-hi alguna cosa, i vàrem crear una associació.” “I allò de la festa del 1995, com va ser?”, li pregunto. “Jo diria que es van ajuntar dos fets: primer, vàrem celebrar la segona trobada de famílies de l’AACIC; l’única cosa que vaig fer va ser engrescar una miqueta la gent de Centelles. Com que per la meva feina tinc relació amb l’alcalde, conec el capellà i aquí ens coneixem tots, va ser fàcil, va ser bonic. Es van fer conferències i activitats tot el dia. Sí, va ser la primera festa en suport dels nois i noies amb problemes de cor.”

“Quin és l’altre fet?”. “Ah, sí. Aquell any va coincidir que TV3 feia la Marató a favor de les cardiopaties, tot i que en cap moment es va parlar de les cardiopaties congènites. No sabien ni què eren! L’Ajuntament de Centelles va inscriure la Festa de l’AACIC com a acte de la Marató en suport als infants amb problemes de cor. Els diners que es van recaptar a la festa es van anar a portar directament al plató de TV3 el mateix dia de la Marató. L’alcalde va lliurar el xec en nom del poble i de l’AACIC”.

Un rècord Guinness

Deixem el cotxe tan a prop com podem de la plaça. En una cantonada, en un carreró sense sortida, hi ha la rellotgeria d’en Lluís Valldeneu. En Lluís s’acomiada d’un client i ens mira per sobre d’unes ulleres metàl·liques amb la muntura daurada. És aficionat a la papiroflèxia. Té un rècord Guinness per haver fet l’ocell de paper més petit del món. El rècord anterior era d’un japonès. “Ens havíem escrit unes quantes cartes, però des que li vaig superar el rècord, no n’he rebut cap més”, diu amb una rialla de murri.

En Lluís se’n va per una porta que hi ha a l’esquerra del taulell. La Densi explica que l’any 1992 en Lluís va quedar tercer en una competició mundial de rellotgers. En Lluís torna amb una capsa metàl·lica de la mida d’una moneda de dos euros. A través de la tapa transparent, s’hi veu una superfície quadriculada com si fos la pàgina d’una llibreta. En Lluís assenyala un puntet de color vermell en una de les interseccions i em pregunta: “Li veus les ales?”.

De passeig: el primer gelat de la temporada

Anem cap al Passeig. Passem pel despatx on treballa la Densi. Hi entrem un moment, per saludar. Hi ha un cert enrenou. Una de les dones s’ha desmaiat. Alguna cosa de la pressió. Cadascú li dóna un remei provat infal·lible per a les baixades de tensió. La Densi m’ensenya la seva taula. Per tot arreu, cartells de promoció, fulletons de promoció. “Mira quina pila de postals!”. De promoció. “Sí que se’n fa, de promoció!”.

Sortint del despatx continuem cap al Passeig tot creuant la portalada del segle XVI on hi ha l’escut dels comtes de Centelles. Ens hi fem una foto. Seiem en una terrassa del Passeig. Ens hi fem una altra foto. La Densi em diu que els fanals són de l’arquitecte Joaquim Raspall i em posa al corrent d’altres centellencs il·lustres: Ildefons Cerdà, de la masia de cal Cerdà de la Gorga, que va planificar l’Eixample de Barcelona, o Pere Barnils, que va desenvolupar el llenguatge per a sords en català. Una jove de l’edat de la Maria ens demana què volem prendre. “Un gelat. En tens de vainilla amb xocolata i ametlles? Tres, si us plau.” És el primer gelat que prenem aquesta temporada.

Entre queixalada i queixalada de crocant insinuo, a la Maria, que havent estudiat periodisme potser estaria interessada a escriure per al Butlletí i, per què no, ferse’n càrrec. “Hem d’incloure més varietat. En el disseny també s’hi està treballant, i l’aspecte lingüístic. Massa textos amunt i avall a darrera hora”. La Maria va dient que sí. Ha fet alguna col·laboració per al Butlletí, però no sembla que tingui interès a posar-s’hi al capdavant. La Densi em mira i, de sobte, em pregunta: “Però, a veure, tu què hi has vingut a fer, aquí?”. Bona pregunta. No ho sé. Fer turisme o conèixer una mica millor aquella sòcia de l’AACIC que, a la darrera trobada de l’associació, va demanar la paraula per dir: “No m’hauria imaginat mai que arribéssim on hem arribat.” I he trobat una dona corrent. Això sí, capaç de fer coses excepcionals. A veure si se me n’empelta alguna cosa!

 

Gep Cassoles


Ja no tinc por

Autora: Emma Brownjohn

Editorial Beascoa

Hi ha tota mena de pors: de les aranyes, de la foscor, de fer coses noves, de dormir fora de casa, de semblar diferent, de rebre crítiques…


Dues imatges noves

El Tac-tac és un nen, o una nena, en fi, un jove. És un dibuix que ha nascut amb una malformació al cor. És la imatge, la silueta humana que apareix en el logotip de l’AACIC, creat l’any 1996. Enguany, el Tac tac ha canviat d’imatge: ha deixat enrere els colors cridaners originals i s’ha vestit amb roba nova. Hem volgut actualitzar el logotip.

Ens ha sorprès molt com es conserva l’essència del logotip anterior. Quin criteri heu aplicat per decidir què eliminàveu i què conservàveu?

Per a mi, era vital conservar i fomentar el reconeixement de la imatge, preservar l’essència del logotip antic, donar-li un aspecte més net, més clar i actual, conservar la personalitat de sempre. Què vàrem fer? Vàrem suprimir els elements que ens va semblar. En vàrem esborrar els parèntesis i vàrem fer més gruixut el traç del ninot, d’aquesta manera, reforçàvem els elements diferencials i conservàvem l’essència i el caràcter del logotip anterior. A més, per tal de facilitar la convivència dels logotips de CorAvant i d’AACIC, vàrem triar uns colors comuns entre les dues marques. Vàrem incorporar el cor blau de CorAvant al logotip de l’AACIC. Vàrem triar una tipografia molt rodona per subjectar el logotip sense estridències; les minúscules donen l’amabilitat que buscàvem per al nou logotip.

Els colors del nou logotip són menys cridaners que els del disseny anterior. Com us vàreu decidir per la nova combinació de colors? Diríeu que fan una impressió més reposada?

Sí. Com que parlem d’una associació de caire assistencial (o gairebé), havíem de fugir dels vermells i els negres. La gamma de verds i blaus era la ideal: més agradable, amable i gens agressiva. Un cop triada la gamma cromàtica, vàrem començar buscant un color base adient per comunicar els valors de la fundació: el blau fosc no saturat ens donava la seriositat i confiança que necessitàvem. Després, va ser fàcil, en vàrem triar un de complementari: entre un verd poma i un verd festuc; aquest color ens donava el punt de saturació i contrast necessari. I, finalment, vàrem triar un color neutre per a les tipografies: el gris pedra, discret i pròxim, era un pont ideal per unir els dos colors principals.

Què has volgut transmetre en el nou logotip de CorAvant?

He intentat defugir els tòpics, volia aconseguir crear un logotip versàtil, viu i que resistís el pas del temps, perquè els bons logotips han de ser capaços de tenir una vida llarga (com a mínim, deu anys). Era essencial plasmar la personalitat i el concepte de la fundació. Volia que, amb un cop d’ull, tothom fos capaç d’identificar o percebre de què tracta. La taca fosca de color blau grisós en forma de cor ens mostra el concepte fonamental al voltant del qual gira la fundació. La taca petita de color verd transmet esperança, vida, puresa, salut: l’ajuda i el suport que necessita el malalt i que ofereix la Fundació CorAvant.

Si en posem un al costat de l’altre, són molt harmònics.

Des del començament de l’encàrrec sabíem que els dos logotips havien de conviure junts. Per això, vàrem creure imprescindible que la gamma cromàtica fos la mateixa, però, d’altra banda, era necessari que cada logotip tingués prou personalitat pròpia per separat per funcionar a la perfecció amb independència de l’altre. I, la veritat és que sí. Estem molt contents amb el resultat.

També n’estem nosaltres, de contents!


El nen gris

Autor: Lluís Farré

Editorial La Galera

El protagonista és un nen que neix totalment gris i insensible a la realitat que l’envolta. Però un fet excepcional li farà descobrir la importància de les emocions.


Bon govern i transparència pel tercer sector

En els últims anys, s’ha desenvolupat un discurs sòlid que vincula la transparència amb els valors de les entitats, cosa que ajuda a generar confiança social. Tot i això, s’ha de continuar fent molts esforços en aquest sentit, ja que, a l’hora d’incorporar-ho a les organitzacions, sorgeixen dubtes. La cultura de la transparència es va aplicant a poc a poc i, cada vegada hi ha més entitats que, com nosaltres, fan públiques les dades d’activitats i les econòmiques, el nom i els cognoms de les persones que en formem part, etc.

La Rosa Armengol, gerent d’AACIC, va assistir a les dues sessions de l’Observatori del Tercer Sector per traslladar les reflexions als membres de la junta directiva de l’AACIC i als del patronat de la Fundació CorAvant. Es van destacar aspectes com ara la manera d’avançar i millorar els òrgans de govern de les entitats, les idees i estratègies per millorar l’eficiència, com avaluar-ne la tasca i el funcionament, rols i lideratge, reptes actuals i de futur, gestió de la informació, entre d’altres, per tal d’aplicar-los al bon funcionament d’AACIC i de CorAvant. Temes clau, sens dubte, per enfortir, consolidar i complir la missió de totes dues organitzacions.


El llibre de la Marató. Vull saber contra què lluito

“Vull saber contra què lluito” és un llibre escrit per nou escriptors que, de forma desinteressada, han cedit aquests relats per contribuir, mitjançant la literatura, a ser conscients del que pot significar patir una malaltia minoritària i recaptar fons per a la investigació científica.


La muerte: un amanecer

Autora: Elisabeth Kübler-Ross

“Las personas más bellas con las que me he encontrado son aquellas que han conocido la derrota, conocido el sufrimiento, conocido la lucha, conocido la pérdida y han encontrado su forma de salir de las profundidades. Estas personas tienen una apreciación, una sensibilidad y una comprensión de la vida que los llena de compasión, humildad y una profunda inquietud amorosa. La gente bella no surge de la nada” (Elisabeth Kübler-Ross)

 


El placer de jugar, aprende y diviértete jugando con tus hijos

Autors:
Silvia Penón, Imma Marín i Maite Martínez.

Ediciones Ceac

Quina és la nostra responsabilitat com a pares pel que fa als jocs i les joguines dels nostres fills? De quina manera els ensenyem a valorar el que tenen? Què podem fer per millorar-ne la capacitat de joc? En aquest llibre, les autores descriuen les característiques evolutives dels infants a cada etapa del creixement fins a l’adolescència (el tipus de joc que desenvolupen, el temps i l’espai que necessiten, els jocs i les joguines que els ho fan passar bé i els fan créixer).


Butlletí 16

Llegeix la revista sencera online o selecciona els articles del teu interès dels enllaços que trobaràs a continuació.

La capçalera

15a Gran Festa en suport als infants i joves amb problemes de cor

Notícies

Temes de l’any: 15 anys de l’AACIC

Dossier

Una conversa amb…

L’experiència de…

Volem saber

El racó dels voluntaris

La trobada de l’AACIC

Convidem…

Us proposem…

Fundació CorAvant

Canvi de xip, la columna d’en Jaume Comas