Butlletí 13

Llegeix la revista sencera online o selecciona els articles del teu interès dels enllaços que trobaràs a continuació.

La capçalera

Notícies

12a Gran Festa en suport als infants amb problemes de cor de Catalunya

Dossier

L’experiència de…

Una conversa amb…

Volem saber…

El racó dels voluntaris

Us proposem


Recomanacions dietètico-nutricionals per als infants amb cardiopatia congènita

Generalment, els infants amb una cardiopatia congènita creixen i es desenvolupen amb més lentitud que els altres.

  • En relació amb altres nens de la seva edat, pot semblar més petit, prim i potser més fràgil. El metge pot comunicar-li que l’alçada i el pes de l’infant estan “per sota del percentatge”. Això només significa que la majoria de nens i nenes de la seva edat tenen una major alçada i pes.
  • És possible que el nen/a arribi a les diferents etapes de desenvolupament com gatejar, seure, caminar, parlar i aprendre a utilitzar el bany amb més dificultat que d’altres nens.

Els aspectes nutricionals tenen una gran importància sobre el creixement i el desenvolupament dels nens amb cardiopaties congènites.

  • Un cor que bombeja sang de manera deficient ha de fer-ho més ràpidament per a satisfer les necessitats de tots els òrgans del cos. El metabolisme s’accelera i, per aquest motiu, es necessiten calories extres perquè el nen amb aquesta malaltia pugui mantenir el seu pes i creixement.
  • És possible que els nens que pateixen un trastorn cardíac es cansin ràpidament, ja que el seu cor ha de treballar forçat.
  • El fet de menjar i fer la digestió implica incorporar calories i per tant, energia a l’organisme, però també comporta un esforç i una despesa energètica que, de vegades, les persones amb cardiopatia no poden superar. Els nadons poden cansar-se ràpidament o dormir-se durant l’alletament. Els nens més grans poden només provar el menjar. Així doncs, ens trobem amb un problema: d’una banda necessitem donar més calories però de l’altra els infants es troben massa cansats per poder menjar tot el que caldria per créixer i desenvolupar-se.

PERÍODE DELS 0-4 MESOS

Els nens d’aquesta edat poden ser alletats segons l’elecció dels pares i la capacitat de succió del nadó de manera tradicional amb llet materna (millor i més completa) o amb la utilització de llets comercials. Actualment, al mercat es poden trobar llets amb diferents característiques. Per tal de poder satisfer les necessitats del nadó, sempre es pot augmentar la freqüència de les preses (materna o artificial) i, en el cas de la llet materna, fer-ne ús de la llet artificial com a suplement (presa extra). Totes les modificacions en aquesta edat han de ser consultades amb el pediatra.

PERÍODE DELS 4-6 MESOS

Aquest és el moment d’introduir els cereals sense gluten. Per introduir els cereals amb gluten caldrà esperar als 8 mesos (i sempre sota la indicació del pediatra). La introducció dels cereals ajudarà a poder aportar més calories a la llet (materna o artificial). També és l’inici de la incorporació de la papilla de fruita a l’alimentació del nadó, que no hauria de substituir cap presa de llet.

PERÍODE DELS 6-9 MESOS

S’incorporaran a l’alimentació del nadó les verdures, patates, pollastre i la vedella. La millor manera de fer-ho és en forma de puré, al que cal afegir un bon raig d’oli. Les verdures, al principi, seran aquelles més tendres i suaus (mongeta tendra, carbassó, etc.) i s’evitaran les flatulentes (col, coliflor o nap) i aromàtiques (all, espàrrecs). El pollastre sempre s’iniciarà en una quantitat de 1015gr/dia i s’augmentarà progressivament.

Normalment les papilles de verdures i carns substituiran una presa de llet. Per tal d’incrementar l’aport calòric també es pot afegir llet (materna o artificial) enlloc de brou. Cal recordar que, com en l’alletament, per tal de poder ajudar al nen a cobrir els seus requeriments una bona tècnica és el fraccionament dels àpats en més d’una presa.

PERÍODE DELS 9-18 MESOS

A partir dels 9 mesos s’iniciarà la incorporació del peix blanc, els cereals amb gluten, i el rovell d’ou. Aquesta espera és deguda a la seva capacitat de poder provocar al·lèrgia en persones sensibles. A partir dels 12 mesos ja podrem introduir l’ou sencer i també el iogurt. A partir dels 18 mesos s’introduiran els llegums (es recomana una freqüència de dos vegades a la setmana i en puré), ja que fins aproximadament els 3 anys no es poden digerir sencers. També es pot començar a introduir el peix blau.

PERÍODE A PARTIR DELS 18 MESOS

En el cas dels nens que inicien l’alimentació convencional cal utilitzar aliments i col·lacions (mig matí, berenar, ressopó) altes en calories i que, al mateix temps, siguin nutritives.

Per tal de poder enriquir el contingut dels plats, podem afegir els següents aliments (depenent de l’edat del nen/a utilitzarem uns o uns altres):

  • Increment en l’aport d’hidrats de carboni: Patates (naturals o en flocs per fer puré), sèmola d’arròs, farina de blat de moro (maizena), cereals dextrinats, tapioca, pa, galetes tipus maria, cereals d’esmorzar, sucre, mel, etc.
  • Increment en l’aport de greix: Oli d’oliva (recomanable) o de llavors, mantega, nata, crema de llet.
  • Increment en l’aport de proteïnes: Formatge rallat, clara d’ou, llet en pols.

Si el nen té molta dificultat per poder realitzar un primer plat, segon plat i postre, sempre es pot assegurar l’energia amb un plat únic. Si realment té poca gana, una bona manera d’assolir el seus requeriments és tornar a la dieta triturada, on en un puré hi podem incloure els aliments dels dos plats. Per a nens a partir dels 3 anys, es troben disponibles suplements de Nutrició Enteral via oral amb un alt contingut calòric per millorar la seva nutrició (sempre sota la prescripció d’un especialista).

REPARTIMENT DE L’ÀPORT CALÒRIC

Exemples de menús i enriquiments La manera ideal de repartir l’energia seria en 3 àpats principals (esmorzar, dinar i sopar) i 3 col·lacions (mig matí, berenar i ressopó). Aquest fraccionament té molta importància ja que així serà més fàcil cobrir les necessitats energètiques i nutricionals dels infants sense sobrecarregar massa cap dels àpats. Tots els possibles canvis en la dieta i enriquiments de la mateixa, s’haurien de fer sempre sota el consell i la supervisió de l’especialista. La mitjana de calories és variable segons l’edat i les característiques individuals, però segons la regla de Lawrence es poden calcular d’aquesta manera: 1000 Kcal + 100 Kcal/any: (Ex: Si el nen té 3 anys, 1000 kcal + 300kcal: 1300 Kcal/dia).

El repartiment energètic ideal hauria de ser:

  • Esmorzar: 25% de l’aport calòric diari.
  • Mig matí: 5-10% de l’aport calòric diari.
  • Dinar: 30-40% de l’aport calòric diari.
  • Berenar: 5-10% de l’aport calòric diari.
  • Sopar: 25-30% de l’aport calòric diari.
  • Ressopó: 5% de l’aport calòric diari.

SUGGERÈNCIA DE COLACIONS

  • de cereals: Galetes amb formatge, cereals dextrinats per barrejar amb la llet, crispetes, cereals d’esmorzar.
  • de fruita: trossets de fruita amb xocolata desfeta, trossets de fruita amb llet condensada, sucs de fruita, macedònia de fruita amb llet condensada, fruita seca (panses, albercocs secs, avellanes, nous, etc. sempre que l’infant no sigui massa petit encara).
  • de llet: batuts de fruita amb llet i llet condensada, iogurt, arròs amb llet, crema catalana, natilles, flam, mel i mató/iogurt, melmelada i mató/iogurt.
  • d’ou: Ou dur (a petites rodanxes), truita, merengue.
  • de carn: Mini entrepans de pernil país, pernil cuit, formatge tendre o curat, gall d’indi, tonyina, rodets de pernil cuit i formatge.

Recordem també que l’exercici i l’estil de vida actiu, en la mesura que les característiques individuals ho permetin, són tan importants com l’alimentació per mantenir un bon estat de salut i millorar la qualitat de vida.

 

Associació Catalana de Dietistes-Nutricionistes


“Calen fets, però també ens calen paraules”

“La meva vocació, la vocació primera – ens diu el Jaume Comas – és la d’escriure, i per circumstàncies he fet d’actor. Per això m’he ocupat de dir les paraules bé. Sempre m’han interessat les paraules, la fonètica, la llengua, el parlar bé. Ens calen paraules”

En Jaume Comas ens ha rebut a casa seva, un àtic d’una finca del barri de Sarrià, a Barcelona, amb les maletes a la porta. D’aquí una hora marxa cap a Sevilla. Se’n va de bolos… L’endemà d’aquesta conversa vàrem trobar un anunci al diari: “El Teatre Romea de Barcelona presenta una lectura dramatitzada de l’obra Copenhaguen amb la veu de Jaume Comas…”

Aquest actor, doblador i escriptor de vocació és un amic de l’AACIC des de sempre. Quan fem la “Festa en Suport als Infants amb Problemes de Cor” sempre ens acompanya i ens ofereix unes paraules de suport que ens inspiren. “No podem prescindir de cap batec”, ens va dir una vegada, i ho anem repetint sempre que ens adrecem a nous voluntaris i voluntàries. L’any del Fòrum de les Cultures, en Jaume Comas ens va escriure el text per a una representació teatral: “En Pau i el Petit Príncep”. També comptem amb ell, amb les seves paraules, quan preparem la felicitació de Nadal.

Només entrar al menjador, el Jaume ens explica que ahir va ser a la presentació d’un llibre de la història de l’Ateneu Barcelonès. “Va ser molt interessant -ens diu-. Quan s’assoleixen les llibertats, la democràcia, tenim tendència a deixar-ho tot en mans dels de dalt, dels qui manen. Hem de recuperar la veu, com a societat civil. Hem d’actuar en les distàncies curtes, en allò que tenim a prop, per reivindicar el que encara ens manca. En certa manera, l’AACIC fa aquest paper de societat civil, treballa per fer visible una malaltia invisible.” “Sóc actor, però la meva vocació és l’escriptura.”

Bé, tant l’actor com l’escriptor treballen amb les paraules.

Però és diferent. Una cosa és la vocació del que el propi jo diu (l’escriptor) i l’altra del com es diu (l’actor). És com la diferència que hi ha entre l’obrador i la botiga. El pastisser i el depenent de pastisseria. De vegades vens el que no és teu.

I escrius, ara?

Ho vaig fent… Sóc pudorós i no mostro fàcilment el que escric. Jo crec en l’ofici i no m’agradaria escriure per satisfer la meva vanitat. Però, sí, sempre he escrit. En un temps vaig fer de corrector en una editorial. I saps que també vaig fer de negre d’un escriptor d’èxit?

Que es diu…?

No te’n diré el nom. No sóc dels que escric un diari, però sí que tenia una manera de polir-me l’estil. A partir d’una notícia o una anècdota, agafava un full i em feia el propòsit d’escriure un assaig, un diàleg teatral, la descripció d’un personatge… però en un sol full. Intentava no repetir-me, i així, com deia Bertold Brecht en els seus diaris de treball “polir els verbs”. M’agradaria haver estat capaç de poder viure d’allò que el Manyer i Flaquer en deien el personatge intel·lectual, escriure un article diari o fer col·laboracions regulars a revistes…

El teu personatge és el gest i la veu. Ets actor d’escenari, actor de la veu i doblador.

És una feina d’habilitat. És com conduir. Quan tu agafes un cotxe per primera vegada mires la maneta, el volant i el fre, i on has de mirar és davant teu, la circulació. Això s’aprèn.

Sí, però hi ha un component d’art, en el doblatge. Crear un personatge amb la veu.

Els dobladors són, o eren, actors. Quan es va començar a comercialitzar el cinema als any 40, els dobladors venien d’una escola que era la ràdio. Eren actors del teatre invisible. Amb la veu, quatre músiques i un nyeeec (el grinyol d’una porta vella de fusta que s’obre) es feia por, intriga. En una pel·lícula, de seguida notes quan darrera hi ha un actor.

Però per la vostra feina…

Sí, sí. És important. El més fàcil és doblar pel·lícules on hi ha una bona interpretació. Els anglesos parlen perfecte… Però també hi ha pel·lícules, sobretot en el cinema comercial, fet amb actors molt dolents o que no són actors. El doblatge arregla algunes coses, sobretot pel·lícules que no estan molt bé. Ara bé, el doblatge és una traducció de la interpretació i com a tota traducció hi ha també traïció.

En moltes de les pel·lícules doblades, però, els actors, que potser en la vida real tenen veu de flauta, els sentim amb veus de cowboy…

Hi ha una tendència cap el naturalisme, però, què és el naturalisme? En el cinema res és “natural”. Em pots dir quina és la presa bona d’una pel·lícula? La presa 30 o la 150? Cada vegada, al cinema nordamericà, que des dels anys 80 és pràcticament l’únic cinema que arriba a les pantalles comercials a Espanya, hi ha més so de veus post-sicronitzades, veus que s’afegeixen a l’estudi una vegada muntada la pel·lícula. Els actors es doblen a ells mateixos. O sigui que la veu que escoltem tampoc és la veu del moment en que s’estava rodant. Penso que més important que acostar-se a la veu original és la capacitat de donar sentit a les paraules.

Tocat! (Però no enfonsat!)

Saps què penso? El cinema, finalment, no depèn de l’actor. És l’art del director. Un gran actor pot estar fatal. Una bona interpretació depèn sovint del tractament que en fa el director. Al John Wayne li van donar un Oscar per la seva interpretació a “L’home tranquil”, que pel meu criteri està justet, justet. En canvi, a la Maureen O’Hara, que si mires seqüència a seqüència la pel·lícula t’adones que és ella qui fa la feina, no li van donar res. És l’star system.

I el teatre?

El teatre, sí. El teatre és la casa, el temple, la llar de l’actor i de l’actriu. Quan vaig començar, el primer que se’ns deia era: t’has de saber el text, t’han d’entendre, no has d’eixordar la primera fila i t’ha d’escoltar l’última. Si fas això anirem bé. Això és el primer… Després, fer el personatge. Sovint es parla d’actors protagonistes i d’actors secundaris. L’actor no és mai secundari. Ho és el personatge, o la situació. Però aquell personatge o situació secundària té el seu moment de protagonisme. Pels contractes potser sí que hi ha actors secundaris, però en el moment que actua, l’actor sempre és protagonista i l’escenari és el seu temple.

En el teatre també hi ha directors estrella.

El teatre ha tingut tiranies diferents. La moda dels escenògrafs, als anys 20, dels pintors Miró, Picasso, Picabia… però finalment sempre és el moment en que el verb es fa carn. És una veritat dialèctica que neix d’una lluita. Els grecs deien que era un “agon”, una competició en la que hi ha un “protagon”, que lluita i un “antagon”, i d’aquesta topada, d’aquest xoc neix l’acció dramàtica. Els moments de veritat del teatre es donen no només quan hi ha un text, quan hi ha coses a dir, sinó quan es dóna un conjunt de tot allò que ens fa humans: el gest, el verb, el pensament i l’emoció. Pots canviar l’escenografia, hi pots fer els invents que sigui, però finalment hi ha d’haver això. Estic fent el doctorat d’història, saps?

I el fas sobre el teatre…

I tant!. Durant força anys, la història del teatre era història de la literatura dramàtica. I aquestes obres eren un apèndix de la història de la literatura. Això ha canviat. Avui parlem del teatre com un tamboret de tres potes, que són: el text, l’actor i el públic. Jo vull fer la defensa de l’actor. En la nostra cultura, l’autor és qui té el màxim prestigi de l’activitat humanista. A la cultura japonesa, un primer actor de teatre no té més prestigi que el que escriu. La paraula viva, que s’encarna en la realitat, té més pes social.

Avui, tan els actors com els autors treballen a la televisió. Si el doblatge és l’art de la veu i el teatre l’art de l’actor, la televisió és l’art de…

Pels actors la televisió és l’art de la fama! És molt diferent del teatre. En el teatre tenim més temps per fer les coses. Fas un procés. Entres en el personatge. Te’l vas apropant. Hi ha una feina de construcció important. A la televisió falta això. Has de tenir reflexos per actuar davant la càmera i la càmera t’ha d’estimar. En la televisió, per ser natural no has de ficcionar absolutament res. En el teatre ho tenim clar. Fas un procés, hi ha una ocultació, una màscara o transposició, però, compte, no és l’art de l’engany. Jo penso que no he tingut sort en la televisió. No he tingut la sort de poder fer coses amb una miqueta de temps. Quan en faig penso… a veure que passarà avui. No m’he deixat anar.

És clar que de vegades, els pitjors ulls poden ser els d’un mateix. Les vegades que l’hem vist treballar a “Porca Misèria” o a “Vent del Pla” no ens ha semblat res d’això que diu, però porta-li la contrària! Si seguim discutint com fins ara és segur que no agafarà l’avió cap a Sevilla. No sembla que l’importi. Està conversant. En Jaume Comas és també un artista de la conversa.


En les fitxes de les agències d’actors s’inclouen informacions curioses que resulten d’utilitat quan s’està buscant un actor per a fer un personatge. En una d’aquestes fitxes hem descobert l’alçada del Jaume Comas, 184 centímetres, que parla català, castellà i francès i que sap fer anar l’espasa. És historiador del teatre, escriptor, actor i doblador. Es va formar com actor a l’Institut del Teatre i a la prestigiosa escola Adrià Gual, d’on va sortir en Ricard Salvat, un dels personatges més influents del teatre a Catalunya. El seu darrer treball en teatre ha estat en l’obra “Jugant amb Molière”, al Mercat de les Flors, un text fet a partir de diversos personatges creats pel popular dramaturg francès. Per la televisió l’hem pogut veure a sèries d’èxit com “Vent del Pla” i “Porca Misèria”. Ha estat president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, entitat a la qual s’ha atorgat la Creu de Sant Jordi el 2006, coincidint amb els 25 anys d’història de l’associació. En paraules del President de la Generalitat, que va lliurar el guardó, “els que reben la Creu de Sant Jordi han convertit la seva obra en un compromís amb la cultura catalana”.


La Fundació Pere Tarrés

“Saps que cada vegada trobem més persones, tant infants com gent adulta, que diuen: no sé que fer… I mira que hi ha possibilitats! Llegir un llibre, mirar un quadre o un paisatge. D’això en diem perdre el temps? És una contradicció. Ens costa molt aprendre a gaudir del temps lliure sense que algú ens l’organitzi i ens digui què hem de fer, sense que ningú ens digui com hem de passar l’estona.”

Diuen que anem cap a la societat de l’oci, però d’altra banda molta gent es queixa de la falta de temps. Com podem viure en la societat de l’oci si no tenim temps? I quan el tenim, en gaudim?

Joan Segarra és el director dels Serveis Educatius de la Fundació Pere Tarrés. Aquest pedagog de poc més de 40 anys va entrar a formar part d’aquesta entitat a mitjans dels anys 90, després d’haver estat treballant en tasques formatives i d’organització a la Creu Roja. Per la seva feina ha estat sempre en contacte amb persones joves.

Què és això de la societat de l’oci?

Bé, nosaltres preferim parlar de lleure més que d’oci, i veuràs perquè. La societat sembla que s’aboca cap a un model d’oci, però consumista. És a dir, ocupem el temps lliure, el temps que no és de feina o d’estudi, gastant diners.

No cal que ho juris!

Bé, estem envoltats de missatges que ens parlen de la felicitat que ens donaran els objectes… Nosaltres preferim parlar del lleure com aquell temps personal en que l’infant, el jove o la persona adulta gaudeix d’una manera constructiva. No ens referim tan a aprendre coses útils, com quan estudies anglès o informàtica, sinó a un concepte més bàsic: el lleure com a vida. És una estona en que ens podem permetre desenvolupar l’autonomia personal, compartir, viure realitats i entorns diferents als habituals. El lleure ha de tenir un component de llibertat, és un espai pel descans, per passar-s’ho bé, un temps que cadascú gestiona a la seva manera. La gestió del temps és un tema interessant…

El nen és creatiu. El nen és imaginatiu

Sovint sentim a dir: “abans ens entreteníem amb una capsa de sabates, i en canvi avui que tenen de tot…”

Un infant continua divertint-se amb una capsa de sabates. Tots hem viscut aquella anècdota de fer un regal als nostres fills o nebots, l’obren i acaben jugant amb la caixa que embolicava la joguina meravellosa i que fa mil llunetes i sorolls. L’infant és l’infant, i per més que canviïn els temps i que canviï la societat el nen és creatiu. És imaginatiu.

Ho tenen tot massa fàcil els nens d’avui?

És veritat que amb el nostre comportament com adults davant seu i amb el bombardeig dels mitjans de comunicació, jo diria que hem acostumat als nens a que tot els hi sigui fàcil. No els ensenyem a guanyar-se les coses, ho tenen tot de seguida, però a més a més, els estem tallant la imaginació. No penso que això sigui un hàbit recomanable. Tot i això, és veritat que el nen continua inventant-se el joc a partir de qualsevol cosa, insisteixo. Ho podem veure si observem una estona qualsevol infant…

Joves: individualistes participatius?

Bé, però és que avui els joves ja no es conformen amb qualsevol regal. Com a mínim ha de ser una Play Station. Molts pares que compren ordinadors i consoles per als seus fills, després es queixen que s’hi passen massa hores!

L’eina no és ni bona ni dolenta en sí mateixa, és l’ús que en fem. El que passa és que normalment els pares, és normal i comprensible i ha passat en totes les èpoques, reaccionem tard. Abans l’enemic era la televisió i ara s’hi ha afegit l’ordinador. L’ordinador té els seus perills i els seus riscos, com qualsevol altre cosa, eina o joc. L’important és que els pares estiguin amb els fills. De la mateixa manera que hem assumit la necessitat de controlar la televisió que veuen els nostres fills, acompanyar-los quan la veuen i parlar del que s’està veient, amb l’ordinador podem fer el mateix: parlar-ne i analitzar per a què l’estem fent servir i per a què ens pot servir.

I ens posarem d’acord?

Bé, el problema no és posar-se d’acord. El problema és que els nens saben més coses dels ordinadors que nosaltres. Aquí tenim una escletxa digital important. Ens toca fer un esforç als pares, però repeteixo que el problema no són les eines, sinó l’ús que en fem. No convertim el joc d’ordinador en una forma de tenir el nen aparcat. També sé, i ho sé com a pare, que això no és fàcil perquè tenim molta feina, moltes ocupacions, estem molt cansats i moltes vegades necessitem trobar solucions perquè els nostres fills estiguin entretinguts. Hem de trobar un punt intermedi.

És més difícil ara que abans que la gent jove faci amistats?

És més difícil perquè ha canviat l’organització social. Si parlem a nivell urbà, tal i com s’estan construint les ciutats, les relacions a nivell personal es tanquen en el petit grup familiar, el petit grup d’amics. Igual que dèiem abans que l’infant és l’infant i ho serà sempre, amb el jove passa el mateix i amb l’adult també. Hi ha factors que estan relacionats amb el caràcter personal, i també amb les capacitats de cadascú per relacionar-se. Ara, els entorns socials que estem creant segurament no ajuden a fer tantes amistats com es feien abans.

D’altra banda, hi ha molts joves que participen activament en grups i associacions.

És cert, hi ha molta gent que participa en activitats associatives o col·lectives, i ja no en grans organitzacions o grans entitats, sinó moltes vegades en petits grups de barri o de poble, grups més propers, grups informals. Sense caure en el tòpic, perquè de vegades fem afirmacions sobre la societat massa generals. És veritat que davant d’una societat consumista i individualista, el lleure pot convertir-se en un espai de convivència. És bo poder compartir i conviure amb altres joves diferents experiències.

Els pares entenen als joves?

Hi ha una edat en que els fills semblen voler allunyar-se dels pares. En aquest període, als pares els preocupen les amistats dels seus fills… Ho poden entendre això, els fills?

No passa res de nou. Tots hem passat problemes amb els pares. Potser el que està passant és que l’adolescència s’avança. És a dir, cada cop els nens deixen de ser nens abans. És veritat que quan estàs en aquesta època, els pares, que fins aquell moment havien estat el referent, els que ho sabien tot, els que ho feien tot bé, passen a ser els que no saben res, els que no coneixen res i ja no son els teus referents, però sempre hi ha una estima i un amor.

Però els fills entenen les preocupacions dels pares?

Segurament en aquell moment els nens no ho entenen i ho expressen així: “els meus pares no em deixen fer res, m’ho prohibeixen tot, no m’entenen…”, etc. Però és veritat que forma part del mateix procés evolutiu, un procés de maduració difícil tant pels pares com pels fills.

Hi ha alguna recepta que curi aquest mal?

La millor recepta o consell, si és que es poden donar consells als pares, és aquesta: “passar-ho” dialogant molt amb el fill, negociant, però no en el sentit de fer concessions als fills, sinó parlant i arribant a acords, deixant molt clara l’autoritat dels pares.

Nosaltres tenim mals records d’exemples d’autoritat

No ho confonguem! Des de la visió del lleure i de l’educació sempre diem que hem caigut en una època en que l’autoritarisme mal entès va agafar molt mala fama i vàrem passar a l’altre extrem. El que és evident és que un nen i un jove necessita uns límits, unes referències i a més a més ens ho demanen, amb la seva actitud i les seves paraules. El nen ha de tenir clar quins són aquests límits, fins on poden arribar. S’han d’establir aquests límits d’una manera clara i contundent, sense que això estigui renyit amb la llibertat del nen, els seus espais, etc. No hem de tenir por alhora de marcar límits, perquè aquests són els que marcaran el camp d’actuació i la relació entre pares i fills, entre mestres i alumnes, entre educadors i educants. Però això és un esforç, educar és un esforç que s’ha d’aprendre, ja que ningú neix ensenyat per educar els seus fills de la millor manera…

El lleure: un espai per créixer

Al començament d’aquesta conversa ja ens has comentat alguna cosa sobre la satisfacció associada al consum, també en el cas del lleure… Podem equilibrar el bombardeig publicitari a que estem sotmesos?

Recordo que… bé, hi havia una expressió, fa temps, que deia que l’esplai era una utopia, ja que a l’esplai plantejàvem una sèrie de fets, reptes i necessitats en els nens que eren com una illa enmig del mar immens, perquè davant del bombardeig consumista era difícil educar amb valors diferents… Nosaltres plantegem una activat senzilla, fent servir els materials que tenim a prop, intentant estalviar, reciclar, compartir amb els altres, com si estiguéssim construint un món irreal. Això dóna als nens elements i eines per valorar de manera crítica les diferents ofertes, sense haver de renunciar a res.

No és gens fàcil anar a contracorrent

Tots hem fet el que la moda ens ha dictat en la nostra època. I uns hem portat els cabells llargs i els altres una jaqueta negre de cuir. El més important és que el nen tingui un esperit crític. Quan abans parlàvem d’educar en el lleure en el sentit de fer créixer la persona, ens referíem a la importància de desenvolupar aquest esperit crític per poder avaluar i triar lliurament entre les diferents opcions que hi ha. Ara és evident que davant del bombardeig i de la força que tenen els mitjans de comunicació, realment no és fàcil.

Les colònies ajuden a fomentar la tolerància i a aprendre a compartir?

Aquesta és la idea. L’experiència ens diu que les persones que han participat en el món de l’esplai, el món escolta, o les persones que han anat habitualment de colònies, segurament són més tolerants, més obertes… La millor manera de ser obert i tolerant és conèixer, i en unes colònies o en un esplai coneixes altres realitats que potser no tindries oportunitat d’haver conegut: nens i companys d’altres països, d’altres races, nens amb discapacitat, nens malalts. Altres realitats que potser el teu dia a dia no et permet conèixer. Evidentment que, quan més coneixes, més obert estàs a diferents realitats i ets més tolerant amb altres circumstàncies. L’educació en el lleure és un dels fonaments per a una societat més tolerant.

Els pares no es perdonarien que al seu fill li passés alguna cosa. Pot passar a l’escola, però també pot passar durant una activitat de lleure…

Sovint diem als pares que viure és un risc. Nosaltres entenem les pors dels pares. Fer colònies no és més que una activitat més que, si està organitzada i preparada com cal, no ha de tenir més risc que qualsevol altra activitat de la vida. Es tracta d’assumir aquestes pors comprensibles. Si els nostres fills pateixen algun tipus de malaltia o disfunció, sembla normal patir una mica més del compte. Però, hem de pensar que, si poguéssim veure els nostres fills per un forat mentre estan gaudint d’una activitat de lleure, tant els que tenen alguna malaltia com els que no, veuríem que gaudeixen, que se senten lliures, que comparteixen amb altres persones de la seva edat tot tipus d’experiències en espais oberts entre la natura, que s’ho passen bé. També troben a faltar els pares, és clar, però aquesta experiència els serveix per espavilarse per ells mateixos.

Una curiositat… Per què els nens fan de colònies coses que no fan a casa?

Aquest aspecte és una de les bases de les colònies.

Ara sí que no ho entenc

És clar. A les colònies els nens saben que farem tots el mateix. Som iguals. Tots menjarem el mateix, tots ens farem el llit, tots farem una estona d’escombra. Som un grup que està convivint en un espai comú i es tracta de fer-ho tot entre tots. Això moltes vegades és un xoc pel nen. Vam tenir un cas d’un jove que no sabia ni com s’agafava una escombra, i va acabar escombrant…

Escombra encara?

No ho sé! Els dies de colònies tenen el seu valor, però l’interessant és que això tingui una continuïtat a casa, que és una cosa que intentem explicar als pares. No es tracta d’anar de Colònies, fer els teus serveis, menjar de tot… i després tornar a casa i no fer el mateix. També ho hem de fer a casa. Això no ho hem inventat nosaltres, perquè a l’escola passa tres quarts del mateix. Els nens al menjador escolar mengen el mateix que la resta de nens i, per tant, es tracta de que els pares continuin a casa amb la mateixa tasca, tots a una. El que no pot ser, i ara critico una mica als pares, és que tot el que sigui fora de casa sigui positiu, com que algú es baralli amb el seu fill perquè mengi de tot, i després a casa no es continuï la feina per cansament. Es tracta d’aconseguir una línia més o menys contínua, per fer entendre el nen que a tot arreu és una mica el mateix.

M’AVORREIXO!

I quan els nostres fills diuen “m’avorreixo!”?

Els pares han de posar-hi imaginació. Aquest és un aspecte que hauríem de treballar cada cop més, ja que la imaginació de seguida se’ns acaba. Els pares haurien de fer un esforç i recordar com eren ells de petits, perquè tots hem estat nens. A partir d’aquí, el paper que ha de desenvolupar l’adult és d’acompanyament i d’ajuda, per no organitzar el joc sota el seu parer sinó per ajudar al nen a buscar una activitat que el pugui motivar, que li agradi i el tregui del no saber què fer.

Per una altra banda, nosaltres pensem que aquest “papa, mama, m’avorreixo!” pot significar moltes més coses. Pot amagar un “papa, mama, no em fas cas!” o un “no ets amb mí!”, etc. Això i moltes més coses que hem d’aprendre a veure. Moltes vegades els nanos ens fan crides d’atenció. Un nen difícilment s’avorreix en una situació normal, sempre troba la seva manera d’entretenir-se, amb una joguina o amb la capsa de la joguina. Quan el nen diu “Papa, m’avorreixo!” segurament hi ha alguna cosa més, està cridant l’atenció perquè estiguis més amb ell.

L’important no és la quantitat de temps que dediquem als infants, sinó la qualitat. Moltes vegades els pares diem que no tenim temps per estar amb els nostres fills. És veritat. Ens costa trobar temps per fer tot allò que necessitem, però s’ha de tenir en compte que el nen no acabarà valorant la quantitat de temps que li dediquem, sinó la qualitat. El pare o la mare que treballa i quan arriba a casa troba una estona, mitja hora o una hora per estar amb els seus fills, si el temps dedicat és de qualitat, el nano estarà content, no necessitarà que estiguis cinc hores amb ell. Hi ha pares o mares que es passen tot el dia amb els fills, però no li estan donant l’atenció que necessiten. Per tant, cal esforçar-se en saber omplir aquell temps, per curt que sigui, amb qualitat, en saber ajudar a escollir aquelles activitats que el motivin. Tots, com a persones, tenim unes habilitats més destacades que d’altres, tenim unes motivacions i unes preferències que es manifesten des de ben petits. Els pares també hem de saber potenciar aquelles preferències, aquelles habilitats i aquelles motivacions, ajudar-lo i acompanyarlo. Tot això requereix un esforç d’imaginació, de temps, de dedicació, de conèixer els nostres fills, als quals de vegades no coneixem prou. Res pot substituir el temps d’un fill amb els seus pares. El nen s’ho passarà molt bé fent activitats extraescolars, esport o aprenent informàtica, però res no substituirà el temps amb els pares.

Els pares no hem de tenir complexes, la societat que tenim és la que tenim. Si podem la canviarem, ara que es parla tant de conciliació de la vida laboral i familiar, però tampoc podem sentir-nos culpables, sinó que hem de saber aprofitar el temps que estem amb els nostres fills de la millor manera possible.