Monstruos S.A

Any 2001.

Direcció: Pete Docter, Lee Unkrich i David Silverman.

 


Inside out. Del revés

L’Alegria vol governar sobre tots els seus companys i companyes perquè Riley sempre sigui feliç, però la Tristesa que intenta trobar el seu lloc dins de la ment de la petita, desencadena tota una sèrie de moments que posaran en perill la seva estabilitat emocional.

Any 2005.

Direcció: Pete Docter, Ronnie Del Carmen.

 


La mecánica del corazón, la pel·lícula

Any 2014.

Direcció: Stéphane Berla i Mathias Malzieu.

Explica la història d’en Jack, un nen que neix a Edimburg en un dia tan fred que el seu cor es congela i per reanimar-lo li implanten un rellotge de cucut. Això sí, ha de seguir unes regles: no tocar les agulles del rellotge, dominar el sentiment de la ràbia i no enamorar-se si no vol que el rellotge se li pari. Tot això canvia quan coneix la noia que li robarà el seu cor.


Tinc un volcà

Autora: Míriam Tirado.

Il·lustrador: Joan Turu.

Editorial: El cep i la nansa.

Col·lecció: Caleta.

 


Per què plorem?

Autor: Fran Pintadera.

Il·lustradora: Ana Sender.

Traducció al català: Tina Vallès.

Editorial: Akiara Books.


Les princeses també es tiren pets

Davant del dubte de la seva filla, el pare li llegeix “El llibre secret de les princeses”, un llibre que explica tots els secrets que amaguen les princeses. Aquesta és una història gens convencional de princeses que desmitifica els ideals de la perfecció amb un gran toc d’humor.

Autor: Ilan Brenman.

Il·lustrador: Ionit Zilberman.

Traductor: Josep Franco.

Editorial: Bromera.

 


De tot cor

Autores i autors: Gemma Sales, Maria Carme Roca, Rodolfo del Hoyo, Jaume Comas, Elisa Ramon i Oriol Vergés.

Il·lustradores i il·lustradors: Consol Escarrà, Rosa Sànchez, Pilarín Bayés, Xavier Adroer, Ignasi Blanch i Josep Antoni Tàssies.

Editorial: Barcanovas.

Una tarda, sis escriptors i il·lustradors van conèixer a un grup de joves que van néixer amb una malformació al cor: volien conèixer una realitat per a ells fins aleshores invisible. Inspirats en històries reals, varen treballar de forma absolutament solidària amb l’objectiu de difondre el que a ells els havia impactat tant: els sentiments i les experiències que viuen cada dia molts nens, nenes i joves amb una malaltia crònica com la cardiopatia congènita.

Algunes de les històries d’aquest recull de contes van dirigides a infants, i d’altres a joves i adults. Inclouen orientacions que donen a conèixer diferents aspectes sobre les repercussions de créixer amb un problema de cor de naixement.


Els dies feliços

En un rampell de no sé què, em vaig comprometre a parlar dels dies feliços en aquesta pàgina de la revista de l’AACIC. Ja el tenia escrit i l’he estripat, per tornar a començar. I ho faré pel final. Els dies feliços no tenen a veure amb les persones, el lloc o la situació. Això ho dic ara, però estic disposat a canviar d’opinió si trobeu altres arguments. En el comentari que havia escrit explicava tres moments feliços, que no us explicaré! Francament, m’imaginava un sopar en què a algú se li acut preguntar: “Quin ha estat el dia més feliç de la teva vida?”. Tu l’expliques, amb tota la il·lusió del món, mentre la resta de comensals tenen prou bona educació per escoltar-te amb cara d’interès. En acabar la teva història algú diria: “Que bonic!”, mentre algú altre deixaria anar: “Aquestes aletes picants de pollastre m’han obert la gana. Me’n menjaria vuit més!”.

Jo prefereixo pensar en els moments feliços, no en un únic dia feliç o en una colla de dies feliços. I aquí hi ha la qüestió! En cadascun d’aquests records, la situació, els personatges que hi intervenen i el lloc són diferents. És així, oi? Aquest és el problema: què tenen en comú tots els meus dies feliços?

El Grup de Recerca en Orientació Psicopedagògica (GROP) de la Universitat de Barcelona s’ha especialitzat en l’educació emocional. Ens calen paraules precises per reconèixer i expressar allò que sentim. Com més paraules coneguem, millor. El GROP té un estudi en què vincula les emocions més comunes amb conceptes que s’hi relacionen. La felicitat han trobat que està relacionada amb termes com satisfacció, benestar, harmonia, equilibri, plenitud, placidesa, relaxació, pau interior, goig i altres conceptes en menor mesura. Pensant en els meus moments feliços m’adono que coincideix amb alguna d’aquestes emocions. Ara, si he de dir què tenen en comú tots els records feliços és que fos quina fos la situació, el lloc, les persones o l’emoció en aquells moments no pensava, no pensava què havia de fer després ni què havia fet abans.


90 minuts d’spinning i un “clic” d’històries

Són les nou del vespre i la Maria Valldeneu acaba d’arribar a casa. Va néixer a Centelles, però ara viu a Vic. Ve del gimnàs. Quaranta-cinc minuts d’spinning! Això els dilluns. Els dimecres en fa 90. Noranta minuts sobre una bicicleta estàtica a tota castanya! Ai, Maria! El Josep, el seu germà, que va néixer amb una cardiopatia, jugava a bàsquet, de jove. Els pares del Josep i la Maria van ser de les famílies fundadores de l’AACIC.

La Maria conserva com un record d’infantesa -encara no tenia deu anys- una festa de l’AACIC al seu poble. Va ser la primera. (Aquest any 2019 se’n celebrarà la 25a!). Ja d’adolescent diu que anava a la Gran Festa del Cor al parc del Tibidabo amb la seva càmera de fotos i publicava algunes d’aquelles instantànies a la revista de l’entitat.

La Maria va estudiar periodisme. Té un Postgrau en Comunicació Local, Comarcal i Social, i també ha estudiat Direcció de Comunicació. Ara s’ocupa de la comunicació digital de l’AACIC: els continguts del web i de les xarxes socials i, a més, fa alguns articles per a la revista. “Les xarxes socials ens permeten una comunicació immediata amb el públic i fomenten la seva participació”, diu. Li comento que es diu que no són del tot fiables, que hi ha moltes informacions falses… “Depèn d’on et fiquis, de qui hi ha darrere de la informació, però això passa amb tots els mitjans de comunicació: has de saber triar, contrastar el que et diuen i valorar si el que s’hi diu és cert o no.”

I la revista?, li pregunto. “És diferent. Surt un cop l’any. És una eina de comunicació més reflexiva”, explica. A la revista hi apareixen articles, entrevistes, reportatges… Quin d’aquests formats periodístics prefereixes?, li pregunto. “Tots. A mi el que m’agrada és la història que s’explica, perquè és important comunicar allò, sigui en el format que sigui”.

Parlant d’històries. Ara està fent un curs d’escriptura creativa a l’Ateneu Barcelonès. El fa per Internet. “Si hagués de baixar a Barcelona cada setmana per anar a les classes no m’hi hauria apuntat”. Li pregunto si no troba a faltar la relació amb la resta de companys i companyes. “Al contrari, la gent és molt activa al fòrum del curs. A les classes presencials, per exemple, només tindríem temps per parlar d’un treball. Per Internet, en canvi, tothom et pot comentar el que has escrit. A més, ja tenim concertades un parell de trobades”, comenta.

La Maria té un bloc a Internet: Un clic de contes. “Sí, però el tinc una mica parat, ara!”. Les històries que hi publica sorgeixen a partir d’una fotografia, d’aquí la paraula clic, pel soroll de disparar la càmera. “Trio una fotografia, que penjo a la capçalera de cada història, i que és la que m’inspira per escriure el text”. I són històries reals o de ficció?, li pregunto. “Són ficcions, però que tenen elements reals. M’inspiro en la fotografia, agafo elements de la realitat i en faig una ficció. M’agrada que qui ho llegeixi vegi que podrien ser perfectament històries reals”.

Són tres quarts de deu de la nit. Després de la sessió d’spinning d’aquest vespre, deu tenir fam! No l’entretinc més. I si alguna vegada la convideu a sopar, porteu-la a una bona creperia! Us ho agrairà!

 

Jaume Piqué i Abadal

 

Vols saber més coses de la Maria Valldeneu?

https://es.linkedin.com/in/mariavalldeneu

https://www.instagram.com/maria_valldeneu/

https://unclicdecontes.wordpress.com/